Els joves i les xarxes socials
En les darreres dècades hem assistit a canvis socials importants. La situació s’accentua, encara més, amb les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). En el nostre entorn, gairebé tres quartes parts de la població té accés a internet i hi ha una penetració gairebé universal de la telefonia mòbil.
Tan sols en un interval de 15 anys, el que es considera l’espai d’una generació, la revolució digital ha comportat un canvi accelerat en les possibilitats de creació, difusió i participació social i cultural per part de la ciutadania i especialment per part de la joventut i els adolescents. Alguns especialistes parlen de la irrupció dels nadius digitals: individus nascuts després del 1990 que conformen la primera generació que ha crescut en un entorn plenament digitalitzat i que tenen intuïtivament un ús precoç i un notable domini de l’ús de les eines pròpies de la societat de la informació.
Es considera que l’ús primerenc i intensiu de les eines tecnològiques podrien afavorir la tendència actual a superar el “consum passiu”, més propi d’un món dominat pels mitjans de comunicació convencionals (premsa, ràdio i televisió), i inclinar-se per una “producció activa” de significat afavorida pels nous mitjans de comunicació (com ara internet).
Una de les invencions recents que han tingut més èxit són les xarxes socials a internet. Les xarxes socials, però, no són una invenció moderna: es tracta d’un tipus d’organització molt antiga en la història de la humanitat. Les xarxes humanes han permès superar l’aïllament i han afavorit les relacions i els intercanvis. Allò que ha canviat és l’espai on es donen aquestes interaccions ―de l’experiència “en viu”; s’ha passat a la comunicació en xarxa, minimitzant, per exemple, les distàncies geogràfiques.
Les xarxes socials d’internet són plataformes virtuals que ofereixen la possibilitat de relacionar-se amb tota mena de persones de qualsevol lloc del planeta que tinguin connexió a la xarxa. Són comunitats que construeixen els usuaris d’internet, els quals s’agrupen per simpatia, afinitats o interessos.
En pocs anys, les noves xarxes d’internet s’han consolidat i el nombre d’usuaris s’ha multiplicat. Aquestes xarxes configuren l’anomenada web 2.0, que ha permès incorporar noves aplicacions cada vegada més sofisticades i eficients.
Facebook ha esdevingut una de les xarxes socials interactives de més èxit mundial (Mark Zuckerberg, creador de Facebook)
Algunes veus van afirmar que el 2010 va ser l’any de l’explosió definitiva de les xarxes socials a internet. A l’octubre del 2010, es va estrenar a tot el món la pel·lícula sobre l’origen de Facebook titulada The social network, basada en la vida de Mark Zuckerberg, jove milionari, fundador d’aquesta xarxa el 2004. Tan sols en 6 anys, Facebook ha assolit 500 milions d’usuaris arreu del món —és a dir, es tracta d’una comunitat virtual més gran que un país emergent com el Brasil—. No obstant això, un estudi fet per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) sobre l’ús de les tecnologies digitals en l’oci dels joves espanyols revela que Tuenti i Fotolog supera Facebook en el rànquing de xarxes socials més utilitzades. A Catalunya, en canvi, Fotolog i Facebook són els programaris més usats.
El primer que cal fer per a entrar a formar part d’una xarxa social a internet és crear un perfil personal propi. Es tracta d’una mena de fitxa de presentació en què figuren dades personals com el nom, l’edat i el país de residència. En entorns lúdics com Facebook o Tuenti s’acostumen a proporcionar dades de contacte, gustos o aficions. L’activitat més freqüent és l’enviament de missatges, seguida de la publicació de fotos o vídeos. L’objectiu principal és compartir vivències amb els amics de la vida real o fer noves coneixences.
Diversos estudis assenyalen que els principals usuaris d’aquestes xarxes són joves, entre 18 i 24 anys, que utilitzen les xarxes socials principalment per mantenir el contacte amb els companys i les companyes de manera constant i en temps real. La majoria de joves que prenen part en aquestes xarxes ho fan amb finalitats lúdiques. Els adolescents consideren les xarxes socials una eina per a relacionar-se amb els amics i per a expressar públicament les seves opinions i interessos. A l’Estat espanyol, el 46% de les dones i el 34% dels homes són usuaris habituals de les xarxes socials. Ara bé, no podem oblidar que hi ha un terç dels joves que declara que no n’és usuari.
En xarxes de caràcter professional com LinkedIn o Xing, l’objectiu és donar a conèixer l’experiència laboral i els interessos professionals dels usuaris que cerquen un nou lloc de treball o, simplement, per contrastar experiències amb altres persones del mateix entorn laboral.
La personalització de la pàgina que fan els usuaris i la presentació d’informació personal constitueixen una creació del jo. Els missatges, en canvi, són enllaços a les pàgines d’altres usuaris, per la qual cosa es pot navegar per complexes xarxes de connexions.
Charlie Gere assenyala que amb “els nous mitjans digitals i les xarxes assistim a l’aparició d’una nova ‘cultura participativa’ de cooperació o solidaritat més grans; però també pot significar que la cultura digital pot provocar un guirigall de mitjans que entren en competència, d’autopromoció constant i d’interacció incorpòria sense substància, en una societat cada vegada més atomitzada”.
La majoria d’experts canten les virtuts i les exceqències de les noves xarxes socials, però en determinats sectors de la població creix la inquietud pels efectes imprevistos que comporta un ús compulsiu o poc reflexiu d’aquestes eines.
Els paranys de la xarxa
En aquest context de canvis accelerats és pertinent parlar dels nous riscos associats amb l’ús de les noves xarxes socials, perquè la idea de risc adquireix una significació especial en moments de canvi social i de revolució tecnològica.
És important tenir present que les xarxes socials d’internet són una invenció molt recent. No tenim prou experiència i no sabem, encara, les conseqüències que pot tenir el fet de formar-ne part. No tot són avantatges, ja que moltes formes d’engany i d’estafa, presents en la vida real, també hi poden fer acte de presència.
Un dels paranys més importants inherents a l’ús de les xarxes socials és la gestió que els usuaris fan de la seva pròpia privacitat. Els individus poden penjar tota mena d’informacions o documents relacionats amb ells mateixos o amb altres persones i aquesta informació hi quedarà registrada per sempre més. Ningú no pot estar segur que en el futur es pugui penedir d’haver penjar una informació aparentment intranscendent. Per aquest motiu, en algunes universitats nord-americanes, per exemple, es recomana als estudiants que adoptin una identitat fictícia a la xarxa atès que, en acabar els estudis, i tenint en compte algunes informacions que circulen a la xarxa, probablement ningú no els contractaria.
Hem de recordar que els primers pobladors de les xarxes socials hi van entrar amb molta iqusió i una gran ingenuïtat. Per a ells era una espècie de terra promesa. Semblava que hi havia una espècie de contracte social que incloïa, per descomptat, sinceritat i bona fe. Però les dinàmiques socials que es van desfermar a la xarxa eren difícils de preveure i aviat van desmentir aquests supòsits. És molt significatiu, en aquest sentit, el cas de Mark Zuckerberg, personatge solitari i esquerp, creador de Facebook, que en un principi va crear la seva xarxa com un instrument de venjança personal.
Els membres de la xarxa, doncs, han hagut d’inventar i aprendre certes regles del joc i han hagut de superar la innocència inicial per evitar les trampes inherents a la xarxa. Resta esperar a veure el desenvolupament i els impactes que aquesta nova manera de relacionar-se generarà en els propers anys.
La generació ni-ni
Els anomenats ni-nis són aquells joves que ni treballen ni estudien
© Fototeca.cat
Els avantatges de ser jove en una societat de caràcter informacional, més rica i tecnològica, més democràtica i tolerant, contrasta amb les dificultats creixents que tenen molts joves que han deixat els estudis i que tenen molts problemes per trobar una feina (més o menys) estable, emancipar-se i poder desenvolupar un projecte vital de futur.
Una de les conseqüències més preocupants de la crisi econòmica és un increment notable dels aturats que ja s’apropa al 20% de la població activa a l’Estat espanyol. Aquesta és la cara més negra de la crisi que incideix durament en els coqectius més febles i genera greus incerteses de futur. Els joves són un dels grups socials més castigats per aquesta circumstància, atès que la precarietat de les condicions laborals i les restriccions hipotecàries en dificulten l’emancipació i en limiten extraordinàriament els plans de futur. En plena crisi, els joves pateixen greus dificultats per accedir als recursos socials bàsics: principalment, feina digna i habitatge.
La taxa d’atur dels joves espanyols entre 16 i 25 anys és del 43% (la pitjor dels països europeus, que tenen una mitjana del 21%). La preocupació social que hi ha hagut pels joves mileuristes que, malgrat disposar d’una bona formació, tenen una feina precària i un sou modest, s’ha traslladat a una preocupació per una nova tipologia de joves: els ni-nis. El signe dels temps ha canviat i, en aquest cas, els joves han passat de ser tractats com a “víctimes” a ser tractats com a “culpables”.
Els anomenats ni-nis constitueixen una nova categoria de joves que ni estudien, ni treballen i que, possiblement, tampoc no estan inscrits a l’oficina d’atur. Això no vol dir, necessàriament, que tinguin poc interès a treballar, sinó més aviat que les alternatives laborals són força complicades.
No és casual el naixement d’aquesta etiqueta social a l’Estat espanyol, atès que aquest és el país de la Unió Europea amb un percentatge més gran de joves menors de 25 anys que no estudien ni treballen. Els estudis assenyalen l’existència d’una greu situació d’abandonament prematur dels estudis sobretot de molts joves de Catalunya. La taxa d’abandonament escolar és del 31,2% (la més alta després de Malta i Portugal, que duplica àmpliament la de la mitjana europea). Els experts en educació parlen de fracàs escolar com el mal endèmic del nostre sistema educatiu ara que l’educació obligatòria fins als 16 anys s’ha generalitzat.
El terme ni-ni procedeix d’un estudi sociològic encarregat pel sindicat UGT que va posar de manifest el dramatisme de la situació d’aquests joves que estan fora del món escolar i que es troben exclosos del mercat laboral. El 2010 es va emetre un programa de televisió al canal La Sexta titulat “La generación ni-ni”, protagonitzat per 8 joves, entre 18 i 25 anys, que resten tancats durant 2 mesos en una mena de centre de reeducació. El tractament que va fer el programa d’aquesta problemàtica és clarament estigmatitzador, ja que la majoria de participants són individus que es troben a la frontera de la normalitat: han fracassat a l’escola; són, sovint, membres de famílies desestructurades; pateixen greus dèficits d’aprenentatge, i la seva actitud davant del món és molt pessimista. Molts d’aquests joves tendeixen a desenvolupar un pessimisme bàsic, una clara desconfiança envers ells mateixos i envers la societat. Es preparen psicològicament per al fracàs que veuen gairebé com inevitable.
La crisi: una lliçó de realisme
Un dels problemes assenyalats pels experts és la incapacitat de molts joves per valorar l’esforç d’aconseguir diners i la importància del treball
© Fototeca.cat / Corel
Ningú no pot negar la gravetat del fenomen ni-ni. Tanmateix, no es pot dir que sigui un fenomen nou. La crisi econòmica ha tingut, paradoxalment, un efecte positiu i ha comportat una sensible reducció d’aquesta problemàtica. Alguns especialistes consideren que, en contra del que es diu, el nombre de ni-nis està disminuint.
Amb la crisi, alguns joves que havien abandonat l’educació han tornat a les aules; s’ha reduït (lleugerament) la taxa d’abandonament escolar i la formació professional està més sol·licitada. Les famílies han pres consciència de la importància que té la formació per aconseguir millor qualificació professional de cara al futur. Abans de la crisi, moltes persones sense formació aspiraven a trobar feina en sectors com els de la construcció (amb sous molt substanciosos). Ara la cosa ha canviat: tothom és conscient que es necessita una certa qualificació si el que es vol és aspirar a determinades professions.
Darrere l’etiqueta dels ni-nis s’amaguen diverses situacions que afecten diversos tipus de joves. Cal distingir, si més no, dues situacions ben diferents: en primer lloc, els joves menors de 25 anys que hem esmentat anteriorment i que han deixat prematurament el món dels estudis. Es tracta, generalment, de joves d’origen humil que han abandonat abans d’hora el món escolar i que es troben, momentàniament, exclosos del món laboral. En segon lloc, hi ha els joves que han prolongat els anys de formació, però que després tenen serioses dificultats a trobar una feina que s’adigui a les seves aspiracions i retarden la inserció al món laboral. En aquest cas, es tracta sovint de joves majors de 20 anys que han tornat a casa dels pares després d’un intent econòmicament frustrat d’independència.
Els experts assenyalen l’existència d’una generació d’individus que han estat sobreprotegits pels seus pares, els quals, d’alguna manera, havien intentat satisfer totes les seves necessitats en una societat marcadament consumista. D’aquesta manera s’ha alimentat una generació poc capacitada per fer front al sentiment de frustració i que no sap valorar la importància que té el treball i l’esforç per a aconseguir diners.
Les generacions joves criades sovint en un ambient de sobreabundància i de cert relativisme moral estan menys preparades psicològicament per a afrontar una situació de crisi i ajustar-se a un període marcat per una major austeritat i per la renúncia d’allò que es pot considerar “superflu”. Són els joves educats en aquestes circumstàncies els que hauran de fer un esforç més important si es volen adaptar a una època de restriccions i contingències.
S’està produint una important fallida cultural. Els components identitaris dels joves ja no són les idees, el treball, la classe social, la religió o la família, sinó els gustos i les aficions, i la pertinença a la mateixa generació i al mateix gènere. La manca d’iqusió cal interpretar-la no tan sols com una conseqüència de la crisi. També es constata un canvi cultural produït amb anterioritat que contribueix a erosionar el model de vocació professional que implicava un projecte vital de futur i una destinació final coneguda, amb els seus esforços i les seves contraprestacions.
Davant d’aquest panorama inquietant, molts joves es retiren momentàniament del món del treball en espera de temps millors. S’estimen més viure el present. La precarietat actual i la incertesa aboquen els joves al presentisme, és a dir, al desig o la necessitat de viure al dia sense pensar en el futur.