Música clàssica
A la tradicional hegemonia d’Occident com a motor de la vida musical, amb ciutats com Berlín, París, Londres, Viena i Nova York, li va sortir un competidor: Orient. El 21 d’octubre, es va inaugurar el colossal Teatre de l’Òpera d’Astana, la jove capital de la República del Kazakhstan, amb Attila, de Giuseppe Verdi. El nou teatre, que ha costat prop de 500 milions d’euros, escenifica amb luxe i aparell mediàtic un nou fenomen en el món de l’òpera i la música clàssica: el desplaçament del poder musical cap a països de puixança econòmica emergent. Mentre que a la vella i orgullosa Europa els grans teatres, les orquestres centenàries i els festivals d’elit sobreviuen la crisi com poden, els emirs de l’Orient Mitjà i els governs de l’Àsia Central es llancen a la conquesta del món líric gràcies a la riquesa del gas o el petroli. Sorprèn veure que al Kazakhstan hi ha disset teatres d’òpera i que programen quaranta títols de compositors locals. El flamant coliseu d’Astana, de trets hel·lènics, construït en tres anys amb pedra blanca, fusta i marbres de Sicília, va néixer per voluntat del president del país, Nursultan Nazarbàiev, com a regal pels seus quinze primers anys com a capital. El nou teatre, situat just enfront del centre Khan Shatyr, de Norman Foster, és obra de l’arquitecte Desideri, amb luxosos espais i un escenari d’uns 2.000 m2, equipat amb la tecnologia més avançada.
Valeri Gerguiev va conduir la gala inaugural del nou Teatre Mariinski II a Sant Petersburg
© Alberto Venzago / Mariinsky
L’òpera, doncs, continua essent reflex del poder econòmic: Abú Dabí posseeix un auditori en un oasi pel qual han desfilat les millors orquestres i directors d’Europa i dels Estats Units; i els grans divos actuen regularment a l’Òpera d’Oman. Per la seva banda, Rússia, país amb una rica història operística, va inagurar el 2 de maig la nova casa de l’òpera i el ballet de Sant Petersburg, el Mariinski II, amb un cost aproximat de 530 milions d’euros, situat enfront de l’històric Teatre Mariinski. A la gala inaugural, sota la direcció de Valeri Gerguiev, hi van actuar artistes com la soprano russa Anna Netrebko i el tenor espanyol Plácido Domingo. El nou edifici és obra de l’estudi dels arquitectes canadencs Diamond & Schmitt.
Musicalment, l’agenda dels teatres, festivals i multinacionals del disc va estar dominada absolutament per la doble commemoració del bicentenari del naixement dels genis de l’òpera del segle XIX: Richard Wagner (Leipzig, 22 de novembre de 1813 – Venècia, 13 de febrer de 1883), i Giuseppe Verdi (Le Roncole, Busseto, 10 d’octubre de 1813 – Milà, 27 de gener de 1901). El Festival de Bayreuth, màxim temple wagnerià, va obrir la seva edició amb L’holandès errant, sota la superba direcció de Christian Thielemann, un aperitiu de luxe per a l’estrena de la nova producció de L’anell del Nibelung, sota la batuta de Kirill Petrenko.
Gawain, del britànic Harrison Birtwistle, va ser un dels treballs de nova creació presentats al Festival de Salzburg
© Ruth Walz / Salzburg Festival
José Antonio Abreu, creador de la Fundació del Sistema Nacional d’Orquestres Juvenils i Infantils de Veneçuela (FESNOJIV) destinades a apropar la música als sectors més desfavorits de Veneçuela, va pronunciar el discurs inaugural del Festival de Salzburg, bolcat aquest any en les figures de Wagner i Verdi, però atent també a la creació amb l’estrena de Gawain, del britànic Harrison Birtwistle. Jonas Kaufmann, Anna Netrebko, Cecilia Bartoli, Elina Garanca i Plácido Domingo van encapçalar un cartell amb un total de 280 representacions musicals i teatrals, i 260.000 entrades a la venda, una xifra que no s’havia vist mai abans a Salzburg. I el més famós ambaixador de la FESNOJIV, el director veneçolà Gustavo Dudamel, va fer història amb una poderosa versió de la Simfonia núm. 8, de Gustav Mahler, al capdavant de l’Orquestra Simfònica de Veneçuela Simón Bolívar i una plantilla simfonicocoral de sis-cents intèrprets.
La Staatskapelle de Dresden i Christian Thielemann van inaugurar amb Parsifal, de Wagner, el Festival de Pasqua de Salzburg després de quaranta-sis anys en què havia regnat la Filharmònica de Berlín
© Osterfestspiele Salzburg / Creutziger
Però aquest any, Salzburg va tenir un altre esdeveniment previ que passarà a la història: el 23 de març, la Staatskapelle de Dresden i Christian Thielemann van inagurar amb el Parsifal, de Wagner, el Festival de Pasqua de Salzburg, creat per Herbert von Karajan el 1967 com a plataforma operística internacional de la Filharmònica de Berlín, la qual, però, després de 46 anys de regnat, va trencar la seva relació amb el Festival de Pasqua i va engegar una nova etapa a Baden-Baden amb La flauta màgica, de Mozart, dirigida per Simon Rattle. Una altra de les sensacions de Salzburg va ser la versió amb instruments d’època de Norma, de Vincenzo Bellini, protagonitzada per Cecilia Bartoli, que també va ser un dels discos de l’any.
Per la seva banda, el Festival de Lucerna va celebrar el seu 75è aniversari amb una extensa oferta i simfonisme de luxe: les Filharmòniques de Viena i Berlín, la Simfònica de la Ràdio de Baviera, la Philharmonia Orchestra i directors com Lorin Maazel, Rattle, Mariss Jansons, Esa-Pekka Salonen i Daniel Barenboim. Quant a les estrenes, va destacar At the Fringe of Our Gaze, del polonès Chaya Czernowin, compositor resident en una edició en la qual el jove director espanyol Pablo Heras-Casado, de 36 anys, va fer un pas més en la seva emergent carrera en substituir Pierre Boulez en dos concerts al capdavant de la Mahler Chamber Orchestra. Heras-Casado va triomfar igualment en la temporada de la Filharmònica de Berlín i va acomiadar l’any debutant en la Metropolitan Opera House de Nova York dirigint Rigoletto, de Verdi.
Mentrestant, l’Arena de Verona va inaugurar l’any Verdi amb una nova producció d’Aïda dirigida escènicament per Gianfranco de Bosio, i el Festival de Pèsaro, temple de les òperes de Gioacchino Rossini, va acaparar l’atenció amb un muntatge de Guillaume Tell protagonitzat per Juan Diego Flórez, Nicola Alaimo i Marina Rebeka, dirigit musicalment per Michele Mariotti i escènicament per Graham Vick, responsable també de la nova producció de Tristany i Isolda estrenada a l’Òpera de Viena, amb Ninna Stemme i Peter Seiffert.
Al Festival d’Aldeburgh es va interpretar Peter Grimes, de Benjamin Britten, del qual el 2013 se celebra el seu centenari
© Aldebergh Festival
També els cèlebres i multitudinaris Promenade Concerts de la BBC van omplir de Wagner el Royal Albert Hall de Londres en una edició que va batre rècords: més de 300.000 persones van assistir a una oferta de vuitanta-vuit concerts a càrrec de les millors orquestres, directors i solistes. Wagner –Barenboim va dirigir L’anell al capdavant de la Staatskapelle Berlin– i Verdi també van compartir protagonisme en els Proms amb una altra commemoració que va tenir menys repercussió fora del Regne Unit: el centenari del naixement del gran compositor britànic Benjamin Britten (Lowestoft, 22 de novembre de 1913 – Aldeburgh, 4 de desembre de 1976). Durant l’any, es van interpretar vint-i-dues obres de Britten, incloent-hi actuacions estel·lars com les versions concertants de Billy Budd, al Festival de Glyndebourne, i de Peter Grimes, al Festival d’Aldeburgh.
La nova producció de L’anell del Nibelung, filmada en alta definició al Metropolitan Opera House sota la direcció musical de James Levine i Fabio Luisi, va guanyar un premi Grammy; les col·leccions Wagner at Met i Verdi at Met ; els discos de Kaufmann, el tenor de moda, i el pianista xinès Lang Lang i la Filharmònica de Berlín i Rattle, i el Rèquiem, de Verdi, gravat en directe a la Scala de Milà, sota la direcció de Barenboim, van figurar entre els discos de l’any.
La mort del compositor francès Henri Dutilleux, el 22 de maig a París, a 97 anys, va ser una de les notícies tristes de l’any musical. Autor de gran personalitat, audaç sense deixar de ser accessible per al públic, Dutilleux, nascut el 1916 a Angers, deixa una imponent obra caracteritzada pel lirisme i la profunda expressivitat. Precisament la seva última peça, Correspondances, va ser editada en disc al gener amb motiu del seu aniversari. Entre les seves obres més difoses, destaquen el concert per a violoncel Tout un monde lointain, el concert per a violí L’arbre des songes, peces orquestrals com Métabole s, dues simfonies i el cicle The Shadows of Time.
Una altra pèrdua notable va ser la del compositor britànic John Tavener, que va morir el 12 de novembre a Child Okeford, al sud d’Anglaterra, a 69 anys. Nascut a Londres el 28 de gener de 1944, Tavener va derrocar les etiquetes que limiten la música clàssica. De fet, van ser The Beatles els que el 1968 van proporcionar difusió mundial al seu estil contemplatiu editant al segell Apple Record la cantata bíblica The Whale, inspirada en la història de Jonàs. La seva composició més cèlebre és la bella Song for Athene, composta el 1993, que va commoure milions de persones als funerals de Diana de Gal·les. El 1977, Tavener es va convertir a la fe de l’Església ortodoxa russa i va iniciar una depuració del seu llenguatge musical a la recerca de la major simplicitat de recursos per potenciar la dimensió espiritual de les seves peces, entre les quals destaquen una potent obra per a violoncel i orquestra, The Protecting Veil, i magistrals obres corals com Hymns of Paradise i Angels.
Música popular
Manel va publicar Atletes, baixin de l’escenari, en què ressalta l’absència de l’icònic ukelele
© Manel
Artistes tan diversos com Manel, Lluís Llach, Pablo Alborán, David Bowie, Muse i Arcade Fire van ser alguns dels protagonistes d’un any que va registrar una sonora allau de novetats discogràfiques malgrat l’endèmica fragilitat industrial de la música enregistrada. Llançaments, malgrat tot, amb grans suports promocionals, sovint adequats a les noves tècniques de màrqueting al voltant de l’entorn en línia, que van certificar el paper destacat que continua tenint la música en les nostres vides. I en paral·lel, una agenda de concerts amb cites anuals consagrades, com els festivals Sónar i Primavera Sound.
En un context de davallada gradual, des de fa més d’una dècada, de la indústria del disc, l’any es va tancar amb unes dades que il·luminen el possible camí de sortida del sector: el Llibre blanc de la música, publicat per Promusicae, associació d’empreses discogràfiques espanyoles, va revelar que les vendes de la música en format digital (botigues com iTunes i, sobretot, plataformes de reproducció en temps real com Spotify i Deezer per escoltar música en línia, sense descarregar arxius) ja gairebé van igualar les de discos físics, i van suposar un 46% del total del mercat. Una xifra que, tot i la reducció del pastís, convida a traçar unes línies mestres que puguin establir un model de negoci. Però ja sigui en forma de CD o de pista digital, el disc, el conjunt de cançons reunides sota un títol i un concepte gràfic, va continuar sent la unitat expressiva per excel·lència; necessària per a fer-se veure en el paisatge mediàtic i per a donar cos a les gires, on s’ha anat concentrant el negoci. I aquí, els artistes de l’escena pop catalana, renovada a fons el darrer lustre, van lliurar abundant material.
La cantant i pianista Maria Coma va lliurar el complex i ambiciós treball Celesta
© Lyona
Cal començar pel grup estrella del sector, el quartet barceloní Manel, que va publicar el seu tercer disc, Atletes, baixin de l’escenari, on va prendre distància amb el so folk pop que l’havia distingit prèviament, amb ingredients com l’icònic ukelele, i va apostar per una textura més propera al rock. Una evolució que també van seguir altres artistes que han substituït els sons acústics pels elèctrics, com ara Anímic, La iaia, Espaldamaceta i Refree. Pel que fa a aquest darrer, cal destacar el bon moment del seu timoner, Raül Fernández, cantant, multinstrumentista i productor, involucrat en els darrers treballs d’artistes com Els Pets, Kiko Veneno i Christina Rosenvinge, i còmplice de Lee Ranaldo, exguitarrista de Sonic Youth. Standstill, una institució del rock alternatiu, va publicar l’enigmàtic Dentro de la luz, i la cantant i pianista Maria Coma va lliurar una obra complexa i ambiciosa, Celesta. Destacats van ser els nous treballs de la cantautora Bikimel, de grups com Inspira i Doble Pletina, i els debuts de Bremen i de Xarim Aresté, exlíder de Very Pomelo i còmplice de Sopa de Cabra en el seu retorn. Seward, un grup enigmàtic de rock experimental que no disposa de web ni de presència a les xarxes, va estrenar nou material al Mercat de Música Viva de Vic, i el 2013 va marcar el retorn del cantautor nord-americà d’arrels catalanes Paul Fuster. Delafé y las Flores Azules van reaparèixer amb De ti sin mí / De mí sin ti, i Marina Abad, l’excantant d’Ojos de Brujo, va encetar un nou projecte, Marinah y Los Argonautas. En l’escena del mestissatge més festiu trobem el nou disc de La Pegatina, Eureka!, i ovacions populars per als debutants Oques Grasses.
Antònia Font va decidir tancar el seu cicle creatiu després de setze anys de trajectòria
© Antònia Font
D’altra banda, el món del pop va haver d’encaixar la desaparició de dos grups carismàtics: Els Surfing Sirles, renovadors del rock de garatge amb actitud heterodoxa (arran de la mort del guitarrista Uri Caballero), i Antònia Font, que va donar per tancat el cicle creatiu després de setze anys de trajectòria.
Un dels components d’Els Surfing Sirles, Martí Sales, es va aliar amb Ramon Rodríguez (The New Raemon) i Maria Rodés en un entremaliat disc signat com a trio, Convergència i Unió. Entre els veterans cal parlar d’Els Pets i L’àrea petita, un treball on van desenvolupar el seu renovat cànon pop, i del retorn als escenaris, amb data de caducitat, del grup menorquí Ja T’ho Diré.
Mosaic realitzat al reivindicatiu Concert per la Llibertat al Camp Nou
© Concert per la Llibertat / Òmnium Cultural
En el món de la cançó d’autor, Maria del Mar Bonet va reaparèixer amb Fira encesa, un disc amb adaptacions del poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel, i el trobador de ponent Xavier Baró va publicar el seu primer enregistrament en directe, La ruta dels genets.
Un esment a part mereix Lluís Llach, convertit en protagonista del reivindicatiu Concert per la Llibertat, al Camp Nou, on va trencar el retir escènic per cantar dues peces, Venim del nord, venim del sud (en versió a cappella ) i Un núvol blanc, i sumar-se al cant col·lectiu final de Tossudament alçats.
Bunbury va recuperar a Palosanto les essències rockeres del seu antic grup Héroes del Silencio
© José Girl / Bunbury / Rock’n’chicken
En l’escena espanyola, a Alejandro Sanz, que va actuar a grans recintes en la gira de La música no se toca, li va sortir competència en la jove figura de Pablo Alborán, cantautor romàntic capaç d’omplir dues nits el Palau Sant Jordi amb els temes del seu disc Tanto. Bunbury, l’excantant d’Héroes del Silencio, va recuperar les essències del rock a Palosanto, i Fangoria va rearmar el seu electropop amb factor kitsch a Cuatricromía. El duet Duncan Dhu, que els anys vuitanta es va obrir pas amb un celebrat pop folk emotiu, va reaparèixer amb un disc de grans èxits, un treball amb material nou, El duelo, i una gira de concerts; mentre que Dover, vaixell almirall del rock alternatiu dels anys noranta, va reivindicar el seu àlbum més popular, Devil came to me (1997), amb una gira temàtica. Entre les revelacions de la música d’estil independent convé fer esment a la consagració del grup gallec Triángulo de Amor Bizarro amb Victoria mística, un disc on va desenvolupar el seu corpulent rock espacial amb sintonia psicodèlica, i a la proposta heterodoxa de la formació andalusa Pony Bravo a De palmas y cacería, oberta a l’experimentació i el tropicalisme.
Fangoria va rearmar el seu electropop amb factor kitsch a Cuatricromía
© Fangoria / Spanish Bombs
El panorama internacional va ser sacsejat els primers dies de l’any amb una notícia que ja molt pocs esperaven: el retorn de David Bowie després de gairebé deu anys de retir amb un nou disc, The Next Day, produït pel seu clàssic aliat Tony Visconti. Un treball vigorós i amb certa aura de misteri, emparentat amb els seus inquiets discos del final dels anys setanta, i orientat cap a la fusió de rock i ingredients electrònics. Malgrat les especulacions, Bowie va renunciar a presentar-lo en directe. Altres veterans van reaparèixer amb discos i, en alguns casos, activitat en directe, com Paul McCartney, rejovenit a 71 anys en un disc de dinàmic tacte pop, New, i Elton John, que va recuperar el seu so més intimista en un treball basat en la veu i el piano, The Diving Board. Cher, supervivent de la generació pop dels anys seixanta, va trencar un silenci discogràfic de dotze anys amb el discotequer Closer to the Truth, i Sting va publicar The Last Ship, un disc de tons acústics on evoca la decadència de la indústria naval britànica i que va ser concebut com a base d’un musical de Broadway. Una institució del rock dur, la banda britànica Black Sabbath, va publicar 13, un àlbum obscur que marcava el retorn del seu cantant més emblemàtic, Ozzy Osbourne.
Aquests noms venerables van conviure amb les icones de nova planta, com ara Lady Gaga, que va sofisticar la seva aposta excèntrica i alhora accessible amb Artpop, i Justin Timberlake, amb un nou disc de r’n’b tecnificat i sensual en dos volums, The 20/20 Experience. Eminem, l’estrella del hip-hop, va atreure mirades amb The Marshall Mathers LP 2, un treball de to autobiogràfic que va agafar el relleu de l’àlbum que l’any 2000 el va llançar a la fama. I un fenomen de fans emergent, la boy band britànica One Direction va reafirmar els seus poders amb un tercer disc, Midnight Memories. En una parcel·la més alternativa van destacar els esperats àlbums dels novaiorquesos Vampire Weekend, Modern Vampires of the City, i els canadencs Arcade Fire, Reflektor. I a les files del rock més potent, el retorn dels clàssics del grunge Pearl Jam (Lightning Bolt ), dels líders de l’stoner rock Queens of the Stone Age (…Like Clockwork ) i del grup fetitxe de la tendència industrial Nine Inch Nails (Hesitation Marks ).
Els Pet Shop Boys van ser les grans estrelles al Sónar
© Sónar
Malgrat les dificultats del moment econòmic, els grans escenaris catalans van acollir una contínua desfilada de figures internacionals, tot i que el Camp Nou en va quedar aquest cop al marge i l’Estadi Olímpic només en va celebrar un, el del grup britànic Muse, amb l’espectacular muntatge de la gira The 2nd Law. L’activitat, pel que fa als noms amb més tirada popular, es va concentrar sobretot al Palau Sant Jordi i al Palau Olímpic de Badalona. Recintes per on van passar ídols del pop com ara Rihanna, Justin Bieber, Bruno Mars i One Direction, així com la banda estrella del metal industrial alemany, Rammstein, i els cadells del rock alternatiu britànic, Arctic Monkeys. Les multituds van acompanyar també les convocatòries dels festivals consagrats, com ara l’electrònic Sónar, que va estrenar un nou espai diürn al recinte firal de Montjuïc i que va tenir Pet Shop Boys i Kraftwerk com a estrelles, i el rocker Primavera Sound, al parc del Fòrum, que va programar Nick Cave and the Bad Seeds, Blur, The Jesus and Mary Chain i My Bloody Valentine.
Rufus Wainwright va presentar la seva obra a l’emergent Cruïlla BCN
© Xavi Torrents / Festival Cruïlla
L’emergent Cruïlla Barcelona, també al Fòrum, va certificar l’oberturisme de la seva línia artística fent compatibles les propostes d’artistes com Rufus Wainwright, Billy Bragg i Goran Bregović. Un altre festival rellevant va ser l’itinerant Sonisphere, cita internacional consagrada al heavy metal, que va tornar a Barcelona, al parc del Fòrum, on ja s’havia celebrat el 2009, amb un cartell encapçalat per una institució del gènere, Iron Maiden.
Recintes barcelonins de dimensions inferiors van acollir molts noms propis més del panorama internacional. Al Poble Espanyol va actuar Mark Knopfler, l’exlíder de Dire Straits, així com el triumvirat metàl·lic Def Leppard, Whitesnake i Europe, i el cantant i guitarrista nord-americà Sixto Rodríguez, catapultat a la fama in extremis arran de la pel·lícula Searching for Sugar Man. Razzmatazz va portar Elvis Costello, Suede, Smashing Pumpkins i Texas, i una nova sala, Barts (oberta a l’espai que anteriorment havien ocupat Arteria Paral·lel, Chic Studio i Studio 54), va ser el marc de l’estrena a la ciutat del veterà cantant de country i actor Kris Kristofferson i dels retorns de l’heterodox creador de jazz pop Jamie Cullum i l’intimista grup britànic Tindersticks. A l’Auditori es va poder veure la desperta aliança de David Byrne, excantant i guitarrista de Talking Heads, amb la jove St. Vincent. I un nou escenari d’alt nivell, el festival de Pedralbes, va oferir concerts de figures com els veterans del folk rock Crosby, Stills & Nash; la nova icona del pop Lana del Rey, i el carismàtic Antony amb la seva banda, The Johnsons.
La Sala Barts va aparèixer com a nou espai amb artistes com l’heterodox creador jazz pop Jamie Cullum
© Lorenzo Duaso / Sala Barts
La crisi econòmica, unida a l’augment de l’IVA cultural, del vuit al vint-i-u per cent, va dissuadir, però, els promotors de contractar alguns artistes que podien comportar cert risc econòmic. Així, el 2013, alguns catalans van viatjar a altres ciutats europees per veure artistes que no visitaven els nostres escenaris, com ara Neil Young & Crazy Horse, Fleetwood Mac, Black Sabbath i Peter Gabriel.
Entre els decessos registrats, segurament el que va tenir més ressò mediàtic va ser el de Lou Reed (27 d’octubre, 71 anys), creador cabdal del rock, precursor de les tendències alternatives vinculades al punk i pioner d’una narrativa d’envergadura literària al servei de la cançó. El líder de l’influent grup The Velvet Underground dels anys seixanta va morir a conseqüència de complicacions derivades d’un trasplantament de fetge i va deixar una obra amb àlbums de referència com ara Transformer (1972), Berlin (1973), Coney Island Baby (1976) i New York (1989). També cal destacar la desaparició de Bebo Valdés (22 de març, 94 anys), pianista cubà amb un pes decisiu en el naixement i desenvolupament del jazz llatí des dels seus orígens al cabaret Tropicana, de l’Havana, fins a les populars col·laboracions amb el cantant de flamenc Diego El Cigala. I l’adéu al cantautor francès, nascut a Alexandria (Egipte), Georges Moustaki (23 de maig, 69 anys), responsable de cançons com Le métèque i Ma solitude, va commocionar el món de la cançó d’autor. A Catalunya es va viure un dol sobtat arran de la mort de Josep Fortuny (30 de setembre, 61 anys), bateria de la Companyia Elèctrica Dharma, institució sorgida de l’escena laietana dels anys setanta.
Altres desaparicions dolgudes van ser les del baixista Nic Potter, de Van der Graaf Generator (16 de gener, 61 anys); el trompetista de jazz Donald Byrd (4 de febrer, 80 anys); el cantautor de rock Kevin Ayers, fundador de Soft Machine (18 de febrer, 68 anys); el cantant i compositor francès Daniel Darc, integrant del duet Taxi Girl (28 de febrer, 54 anys); el que va ser líder de Ten Years After, Alvin Lee (6 de març, 68 anys); el cantant de country George Jones (6 d’abril, 81 anys); el cantautor de soul folk Richie Havens (22 d’abril, 72 anys); el teclista de The Doors, Ray Manzarek (20 de maig, 74 anys); el cantant de soul i blues Bobby Bland (23 de juny, 83 anys); el cantant i guitarrista J.J. Cale (26 de juliol, 74 anys); el guitarrista Uri Caballero, d’Els Surfing Sirles (10 de juliol, 34 anys), i el popular cantant andalús, crescut a Barcelona, Manolo Escobar (24 d’octubre, 82 anys).