Les emissions de gasos amb efecte hivernacle s’acceleren malgrat els esforços de reducció
Les emissions de gasos amb efecte hivernacle s’acceleren malgrat els esforços per reduir-los
© Fototeca2 / BOOJOO / Fotolia.com
Segons un nou informe de l’IPCC, publicat a l’abril del 2014, les emissions globals de gasos amb efecte hivernacle han assolit nivells sense precedents malgrat el creixent nombre de polítiques mediambientals encaminades a frenar el canvi climàtic. Entre l’any 2000 i el 2010 les emissions van créixer més ràpidament que en cadascuna de les tres dècades anteriors. Igualment, l’any 2013, a l’observatori de Mauna Loa (centre de referència en aquest tipus de mesures), es va ultrapassar per primera vegada a la història la concentració de 400 ppmv (parts per milió en volum), i a la primavera del 2014 es va superar el valor de 402 ppmv. La tendència anual, que a mitjan segle passat era d’un augment de l’ordre d’1 ppmv/any, actualment s’apropa a les 2,5 ppmv/any. En cas de seguir així, la Terra s’enfrontaria a uns valors crítics d’augment de temperatura els propers trenta anys amb fortes repercussions en l’augment del nivell del mar i de sequeres extremes.
Davant d’aquestes nefastes conseqüències sobre el clima que aquest continu augment de les emissions pot produir, un altre informe del grup de treball III de l’IPCC va mostrar la possibilitat, mitjançant tot un conjunt de mesures tecnològiques i canvis en la nostra relació amb el medi ambient, de limitar les emissions perquè la temperatura global no ultrapassi els 2 °C d’augment amb relació a l’era preindustrial. Aquestes limitacions significarien reduir fins el 2050 les emissions actuals entre el 40% i el 70% en relació amb les del 2010, i aproximar-se a emissions "zero" cap al final d’aquest segle. L’informe assenyala les quantioses inversions necessàries de l’ambiciós pla de reduccions, però insisteix en l’estalvi que suposaria engegar urgentment aquestes mesures. Segons un article publicat en la revista Nature Geoscience, la Xina és el principal emissor de diòxid de carboni (amb el 27,7% de les emissions el 2013), seguit dels Estats Units (14,4%) i la Unió Europea (9,6%), on les emissions s’han reduït l’1,8%.
La capa d’ozó continua la seva regeneració
L’Organització Mundial de Meteorologia i el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA) van fer públiques les conclusions sobre l’evolució de la capa d’ozó els darrers quatre anys en un informe elaborat per 300 científics. Segons aquest estudi, s’ha detectat un augment dels nivells d’ozó que el situen al dels anys vuitanta. També s’afirma que, si continuen aplicant-se les prohibicions sobre els productes destructors de l’ozó que formula l’aplicació del Protocol de Mont-real, en uns quaranta anys es podria tornar als nivells considerats normals.
Inusual hivern primaveral a Europa i fred excepcional a l’Amèrica del Nord
L’hivern 2013-14 va ser singularment benigne a Europa, particularment a l’àrea occidental. Països nòrdics com Noruega, Suècia o Finlàndia van tenir la nit de Nadal més càlida des que es tenen registres de temperatura, i, a pràcticament la totalitat de l’Europa occidental, les temperatures mitjanes van superar en 4 °C o 5 °C les normals d’aquesta època de l’any. També a Catalunya l’hivern va ser molt benigne, amb l’absència de nevades fora de la zona pirinenca. Per contra, el Canadà i els Estats Units van patir un dels hiverns més crus que es recorden, amb mínimes que van arribar als –40 °C en alguns llocs i imatges gairebé històriques de les cascades del Niàgara congelades. A l’afirmació que des d’alguns sectors es va fer que aquest inusual fred era una prova que l’escalfament global no existia, l’assessor científic de la Casa Blanca va manifestar que, precisament, aquests contrastos entre les temperatures a l’hivern d’Europa i de l’Amèrica del Nord provaven la seva existència: a causa del ràpid escalfament de la massa freda de l’Àrtic, l’anomenat vòrtex polar es comença a trencar i fa una mena d’onades que produeixen una progressió de l’aire fred cap al sud (en aquest cas a la zona nord-americana) i una entrada d’aire càlid cap al nord (aquest hivern a la zona del nord d’Europa).
Si bé l’hivern fou tèrmicament atípic a Europa, també ho va ser pel que fa als temporals. Durant més de dos mesos, l’Europa occidental va patir temporals excepcionals pel que fa a vents i pluges extraordinàries, amb danys molt severs a les zones costaneres, particularment del Regne Unit. Segons un informe del Met Office, les pluges i les inundacions produïdes van ser històriques, les més quantioses dels últims 250 anys. Les costes occidentals de la península Ibèrica també van patir aquests temporals de ponent, amb ventades molt fortes i notables afectacions per onades extraordinàries. Fent ús de l’anomenat índex NAO (Oscil·lació de l’Atlàntic Nord), el qual s’extreu a partir de la diferència de pressions atmosfèriques a les illes Açores i a Islàndia, podem dir que durant els primers quatre mesos del 2014 hi va haver valors positius d’aquest índex, relacionats amb vents de l’oest a Europa amb pluges i temperatures hivernals suaus.
Una altra conseqüència del predomini dels vents de ponent va ser la persistència de la sequera que ja afectava gran part de la zona oriental peninsular. En moltes de les comarques de València, Alacant i Múrcia la sequera es pot considerar històrica; a molts llocs, la més important des que es prenen dades meteorològiques. Només en alguns punts la sequera va tenir petits parèntesis amb algunes pluges al final de setembre i a l’octubre a causa dels efectes de la massa d’aire molt humida de la Mediterrània. El gran magatzem de vapor d’aigua típic d’aquesta massa d’aire al començament de la tardor es va posar de manifest a Itàlia. Al principi d’octubre, Gènova va patir greus inundacions amb pluges que van ultrapassar els 700 mm en tres dies.
Aquests dos fenòmens observats als dos vessants de l’Atlàntic Nord s’atribueixen a les pertorbacions del corrent en raig, una mena de riu aeri que circula a gran velocitat prop de la tropopausa separant les masses d’aire fred i d’aire càlid. Aquest hivern, la part nord-atlàntica del corrent en raig va ser inusualment forta, fet que va determinar vents excepcionalment forts a la tropopausa, que van generar una cadena d’importants depressions frontals que circulaven cap a la zona occidental d’Europa. Com en el cas anterior, el canvi climàtic sembla que és la causa d’aquests desequilibris atmosfèrics. Segons el Met Office, cada vegada hi ha més evidència que amb l’escalfament global els temporals atlàntics tenen tendència a enfortir-se i poden produir pluges més extremes, per bé que no existeix encara evidència que això determini un augment de la pluviometria total.
L’agost del 2014, el més càlid a escala global des del 1880
El mes d’agost va ser el més càlid des del 1880 a escala global, tot i que a Catalunya no es van viure temperatures gaire altes
© Ajuntament de Barcelona
Un estudi de l’Administració Nacional Atmosfèrica i Oceànica (NOAA) dels Estats Units va indicar que la temperatura mitjana de l’aire en superfície de l’agost passat va ser la més alta des que es tenen dades representatives a escala global. Amb un valor de 15,6 °C, aquesta temperatura ultrapassa 0,99 °C la mitjana del segle passat. Per bé que tant a Catalunya com a la resta de la Península i de l’Europa occidental l’estiu del 2014 no es van registrar temperatures molt altes ni onades de calor extremes, a gran part dels altres continents i als oceans l’augment tèrmic fou notable.
La temperatura mitjana a Catalunya augmenta 0,22 °C
El Servei Meteorològic de Catalunya va publicar en el seu Butlletí anual que la temperatura mitjana al país havia augmentat 0,22 °C per dècada des del 1950, i que la precipitació mitjana anual mostra una lleugera tendència a la reducció, –1,5 % per dècada. Per a l’estiu s’obtenen els increments tèrmics més marcats (+0,34 °C/dècada) i les disminucions de la precipitació també més importants (–5,4%/dècada), ambdós valors estadísticament significatius. Pel que fa al nivell del mar, les observacions a l’Estartit mostren augments de 3,6 cm/dècada (1990-2013), mentre que la temperatura de l’aigua del mar en els primers 50 m de fondària ha augmentat a un ritme de 0,3 °C/dècada (1974-2013).
Un any pluviomètric molt irregular
Amb les dades del Servei Meteorològic de Catalunya, es va observar que l’any pluviomètric 2013-14 va ser molt irregular, amb un dèficit especial al Montsià i, sobretot, a la zona del delta de l’Ebre, on el percentatge de precipitació anual va quedar una mica per sota del 50% de la mitjana climàtica anual. Contràriament, l’any va ser plujós al Pirineu occidental, a la capçalera del Ter, al Baix Empordà, a l’oest de les Garrigues i al vessant sud del Montsec. Pel que fa a les nevades, va ser un any força nivós a l’àrea pirinenca, amb importants nevades durant la tardor del 2013, i durant la segona quinzena de novembre es van acumular gruixos poc habituals per l’època als Pirineus. L’hivern també va ser nivós, sobretot durant els mesos de gener i febrer, i finalment a la primavera es van registrar nevades també abundants, sobretot al març, ja que es van acumular gruixos molt importants, si bé no tant com durant la primavera del 2013.
L’activitat tempestuosa va ser notable durant tot l’estiu a moltes comarques catalanes, i, de nou, les pedregades van afectar les comarques lleidatanes, que van produir nombroses destrosses als conreus, i a la comarca d’Osona, amb notables afectacions a teulades i una persona ferida.
Probable reaparició del fenomen d’El Niño el 2015
El centre de prediccions climàtiques NCEP/ NWS, dependent de l’Administració Nacional Atmosfèrica i Oceànica (NOAA), van anunciar que el fenomen d’El Niño, anomalia climàtica quasi cíclica que modifica el clima en nombroses regions de la Terra, podria reaparèixer al principi del 2015. Els resultats dels models emprats en aquestes prediccions donen gairebé un 70% de probabilitat, en funció de l’augment continuat de la temperatura observat a les aigües del Pacífic equatorial.