Moltes variables que van tenir lloc durant el 2016 van provocar incerteses de cara al 2017. El tancament de l’any va estar marcat per esdeveniments com ara el referèndum al Regne Unit, en què va guanyar el vot a favor de sortir de la Unió Europea (UE), que va provocar l’anomenat "Brexit". Però aquesta no va ser pas l’única circumstància capaç de generar dubtes: el petroli va iniciar un ascens marcat per la decisió de l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP) de reduir la producció en 1,2 milions de barrils diaris. A aquesta mesura, s’hi van afegir altres productors que no formen part del càrtel, com ara Rússia. Tampoc no va contribuir a la calma el resultat de la consulta promoguda pel primer ministre italià, Mateo Renzi, de reforma de la Constitució –basada principalment en la transformació del Senat–, que finalment va perdre. Com a conseqüència del resultat de la consulta, el mandatari italià va dimitir. Aquest va ser un nou element d’inestabilitat en l’àmbit europeu.
Els enigmes de Donald Trump
Un altre fet que va generar incerteses va ser l’elecció de Donald Trump com a president dels Estats Units. La seva victòria va ser un nou símptoma de la tendència dels electors a penalitzar els membres del que consideren l’establishment. Les propostes de Trump van generar molts dubtes, no solament en matèria de política exterior sinó de política econòmica o energètica. Un dels principals elements de preocupació va ser la possibilitat d’un augment del proteccionisme i un tancament del país de fronteres cap endins. Trump tenia previst un pla d’inversió pública d’un bilió de dòlars en tres anys. Davant aquestes perspectives i la millora de l’economia, al desembre la Reserva Federal va decidir, finalment, la primera pujada dels tipus d’interès en un any i els va elevar un quart de punt, situant-los entre el 0,50% i el 0,75%. La Reserva Federal, a més, va anunciar la possibilitat de tres pujades més durant el 2017, que dependrien de l’evolució de l’economia durant l’inici del mandat de Trump i els efectes de la seva anunciada política econòmica expansiva.
Abans de molts d’aquests canvis, però ja influenciat pel Brexit, el Fons Monetari Internacional (FMI) va fer les seves previsions per al 2017. Tot i que a escala global l’estimació era d’un creixement del 3,4% davant del 3,1% del 2016, els països de la zona euro van experimentar un alentiment en passar de l’1,7% a l’1,5%.
Més impostos per a quadrar els comptes
L’Estat espanyol no es va salvar d’aquestes previsions. El Govern mateix, que va aconseguir començar a treballar després de mesos de bloqueig institucional i de dues eleccions generals un cop aprovada la investidura de Mariano Rajoy el 29 d’octubre, va situar l’augment del producte interior brut (PIB) del 2017 en el 2,5% davant el 3,2% del 2016.
Pel que fa als comptes públics, per tal d’evitar sancions de Brussel·les per incompliment dels objectius de dèficit, el Govern de l’Estat espanyol, després de rebaixar en dues fases l’impost de la renda de les persones físiques (IRPF) –la segona de les quals va finalitzar també el 2016–, va imposar un tipus mínim de pagament avançat de l’impost de societats per a les companyies de dimensions més grans, mesura amb la qual esperava incrementar en uns 8.000 milions la recaptació i recuperar part dels ingressos perduts.
El Govern de l’Estat espanyol va crear un nou impost sobre les begudes ensucrades, igual com el previst per la Generalitat
© Marlith
També va decidir apujar els impostos que recauen sobre les begudes d’alta graduació, amb una alça del 5%; el tabac, del 2,5% per a les cigarretes i del 6,8% per al tabac de picadura, i modificar el sistema de deduccions de l’impost de societats, que afecta les grans empreses. Al mateix temps va optar per la creació d’un nou gravamen sobre les begudes ensucrades carbonatades, igual com el previst amb anterioritat per la Generalitat en el seu projecte de pressupostos per al 2017. Amb aquestes mesures i altres de relacionades amb la lluita contra el frau fiscal, l’Estat esperava incrementar els ingressos públics en uns 7.000 milions d’euros.
En la línia dels darrers objectius amb què el Govern espanyol s’havia compromès amb Brussel·les, els nous objectius de dèficit per al 2016 es van situar en el 4,6% del producte interior brut (PIB), i es va anunciar un valor inferior, per a situar-se en el 3,1%, per al 2017. Pel que fa a les autonomies, la meta es va situar en el 0,7% per al 2016, i l’inicial previst per al 2017 del 0,5% va acabar sent del 0,6%, gràcies a un acord –que va incloure altres temes– entre el PP i el PSOE, amb què es va buscar donar més oxigen a comunitats governades pels socialistes. Catalunya va preveure tancar l’exercici del 2016 amb un dèficit de l’1,02% del PIB, segons les estimacions inicials.
A Catalunya també es va preveure un cert alentiment de l’economia, amb un creixement del 2,7% de cara al 2017, després d’assolir el 3,4% el 2016, la mateixa taxa que en l’exercici precedent, segons les estimacions del Govern de la Generalitat.
L’executiu de Junts pel Sí va seguir fent passos per reforçar l’Agència Tributària de Catalunya (ATC). Un dels més importants va ser denunciar el conveni amb els registradors de la propietat i mercantils, que s’ocupaven de gestionar i recaptar els tributs cedits, com ara el de successions i donacions. D’aquesta manera, l’Administració tributària catalana passaria a fer totes les tasques de gestió i liquidació dels impostos propis i cedits, en total més de 3.000 milions d’euros, a partir de la tardor del 2017.
Alhora, el Govern català va aconseguir que la CUP s’avingués a tramitar els comptes públics per al 2017, a diferència del que va succeir a la primavera del 2016, quan la negativa dels cupaires va obligar a prorrogar els comptes del 2015. Per aconseguir el suport de la CUP, el Govern va incloure en el projecte de llei de pressupostos una sèrie de mesures tributàries, amb la creació de noves figures fiscals i la reforma d’altres de ja existents. Amb tot plegat, esperava recaptar 109,8 milions més el 2017, als quals se sumarien 181,8 milions addicionals considerant l’exercici complet, atès que alguns tributs no entrarien en vigor al començament de l’any sinó al cap d’uns mesos.
A més, es va pactar amb la CUP la tramitació d’un projecte de llei per a un nou impost destinat a gravar els actius improductius, com ara determinades embarcacions, vehicles o habitatges a nom de persones jurídiques que tributen amb els avantatges dels elements productius o comercials sense ser-ho en realitat. Aquest gravamen substituirà la reclamació d’un impost a les grans fortunes i l’aplicació d’una pujada de l’impost de la renda de les persones físiques (IRPF) a les rendes altes, que havia estat reiteradament reclamat per la CUP.
Els moviments del petroli
En el context global, un cop acordada una retallada de la producció del petroli, la tendència de la cotització del barril de petroli es va situar a l’alça. Amb tot, els analistes van dubtar del compliment dels acords pels quals els països membres de l’OPEP havien de retirar del mercat un mínim d’1,2 milions de barrils diaris, fins a situar l’oferta en 32,5 milions, i uns 600.000 més per part dels altres productors, essent Rússia qui havia de fer l’esforç més important, en retirar del mercat 300.000 barrils diaris. Els altres països van ser Mèxic (–100.000), el Kazakhstan (–50.000), Malàisia (–35.000), Oman (–45.000), l’Azerbaidjan (–35.000), Bahrain (–12.000), Bolívia (–4.000), Guinea Equatorial (–12.000), Sudan del Sud (–8.000), Sudan (–4.000) i Brunei (–7.000). Amb aquesta iniciativa es pretenia posar punt final al descens accelerat de la cotització del cru des de mitjan 2014.
Així, l’Aràbia Saudita, el principal soci de l’OPEP, va fer un viratge total en l’estratègia desenvolupada fins aleshores, dominada pel manteniment dels preus baixos del petroli per tal d’expulsar del mercat els productors que utilitzen el fracking o fracturació hidràulica per a obtenir els hidrocarburs. Aquesta tecnologia és la que ha permès, per exemple, als Estats Units, no solament autoabastir-se sinó també començar a exportar.
Al llarg de l’any es van produir alguns sotracs a les borses de tot el món propiciats, d’una banda, pels moviments del petroli, i, de l’altra, pels dubtes sobre l’economia xinesa. El 2015 l’economia del gegant asiàtic ja va donar mostres d’esgotament en créixer menys del previst i al principi del 2016, després de saber-se que el PIB havia augmentat el 6,9% en l’exercici precedent, la taxa més baixa en dècades, va tornar el nerviosisme als mercats. La situació es va anar estabilitzant a mesura que els indicadors macroeconòmics apuntaven a una situació millor de la pronosticada.
El diner al 0%
El Banc Central Europeu (BCE) va decidir abaixar el tipus d’interès oficial al 0%
© European Union / EP
Al març, el Banc Central Europeu (BCE) va abaixar el tipus d’interès oficial del diner al 0%, des del 0,05% en què estava des del desembre del 2015. Al mateix temps va rebaixar del -0,3% al -0,4% la facilitat de crèdit per a la banca, amb la idea de forçar les entitats a posar els diners en circulació en forma de préstecs per a les empreses i les famílies. Alhora, va elevar fins als 80.000 milions d’euros mensuals les compres d’actius.
Amb aquestes mesures, el president del BCE, Mario Draghi, pretenia reforçar i consolidar el creixement a la zona euro i, al mateix temps, allunyar el risc de deflació, és a dir, la caiguda sostinguda del nivell general de preus. A final d’any, el BCE va reduir el volum de compres de deute fins als 60.000 milions d’euros anuals, però va estendre l’aplicació del programa d’adquisició d’actius fins, almenys, al desembre del 2017. L’objectiu essencial va ser elevar la taxa d’inflació fins al nivell del 2%, tenint en compte que al novembre la inflació a la zona euro es va situar en el 0,6%.
En aquest context, van tornar a sorgir els problemes del banc italià Monte dei Pas-chi, el tercer del país i considerat el més antic del món. El BCE va denegar a Roma la possibilitat d’allargar el termini per a la seva recapitalització, fet pel qual hi havia dubtes sobre si s’obligava l’Estat italià a injectar-hi capital o si ho faria el mateix banc. L’entitat tenia prevista una operació per a incrementar en uns 5.000 milions els seus fons propis, que al final va posar en marxa al desembre apel·lant al mercat.
Relleu al Banco Popular
El mateix any en què el BBVA va consumar la integració de Catalunya Banc en el si de la seva organització després d’adquirir-lo el 2015, no van ser uns temps gaire bons per a la banca en general, que, com a conseqüència d’un preu del diner del 0%, veia com s’erosionaven els seus marges. En aquest context van començar a renéixer els rumors sobre possibles fusions d’entitats financeres. Fins i tot es van dur a terme algunes converses inicials encaminades a la integració del Banc Sabadell i el Banco Popular Español.
De fet, l’oposició d’alguns dels principals accionistes del Banco Popular a aquests plans van acabar forçant el relleu del president de l’entitat, Ángel Ron, per Emilio Saracho, vicepresident global de JP Morgan Chase. Tanmateix, el canvi a la presidència no es produirà fins al primer trimestre del 2017 en una junta d’accionistes extraordinària del banc. A Saracho li tocarà modificar el rumb de l’entitat bancària, afectada amb una pèrdua de capitalització de més del 90% des del 2007, que no va aconseguir superar les incerteses dels analistes ni amb una nova ampliació de capital de 2.500 milions d’euros. El banc va acordar una reducció de plantilla de 2.592 treballadors.
Canvi de presidència a CaixaBank
Isidre Fainé (esquerra) va deixar la presidència de CaixaBank i va passar a ser president de Gas Natural Fenosa en substitució de Salvador Gabarró (dreta), al mateix temps que mantenia els càrrecs de president de la Fundació Bancària La Caixa i de Criteria Caixa
© Gas Natural
Per motius ben diferents també es va produir el canvi a la presidència de CaixaBank, un cop que Isidre Fainé va decidir qui havia de rellevar-lo al capdavant del banc. En aquest cas va optar per Jordi Gual, que va passar a ser president no executiu. Amb aquesta decisió, Fainé va complir les normes establertes en la Llei del Govern central de caixes d’estalvis i fundacions bancàries del 2013, que considerava incompatible ser patró d’una d’aquestes fundacions i alhora membre del consell d’administració del banc del qual eren accionistes.
Gual es va incorporar a La Caixa el 2005, quan Fainé n’era director general. Economista i doctor per la Universitat de Berkeley, el nou president de CaixaBank també és professor de l’IESE. Fins al moment d’accedir a la presidència ocupava la direcció de Planificació Estratègica i del Servei d’Estudis de l’entitat financera.
Al llarg de l’any també van entrar com a accionistes de CaixaBank Mutua Madrileña, que ja era sòcia prèviament de l’entitat a través del negoci d’assegurances; i el financer mexicà Carlos Slim, que el 2016 es va consolidar com a principal accionista de Fomento de Construcciones y Contratas (FCC) a través d’una oferta d’adquisició d’accions (OPA), en superar el 81% del capital. Paral·lelament, Esther Koplowitz i la seva família, els propietaris tradicionals, van reduir-ne la participació fins al 24,5%.
Canvis a Gas Natural
Per la seva banda, Fainé va conservar els càrrecs de president de la Fundació Bancària La Caixa, principal accionista del banc, i de Criteria Caixa, la societat que aglutina algunes de les principals participades del grup La Caixa, com ara Abertis, Repsol, Aigües de Barcelona, Saba, Cellnex, Suez o Gas Natural.
Precisament, Isidre Fainé va passar a ser president de Gas Natural Fenosa al mateix temps que Criteria Caixa i Repsol van vendre a Global Infrastructure Partners (GIP) un 10%, respectivament, del capital de l’empresa energètica, per la qual van ingressar 3.802 milions d’euros (1.901,3 milions d’euros cadascuna). El nou president va rellevar Salvador Gabarró, que ocupava el càrrec des del 2004 a proposta del seu predecessor, Antoni Brufau, que des d’aleshores és president de Repsol. Amb Gabarró al capdavant, els darrers dotze anys la companyia ha absorbit l’elèctrica Unión Fenosa, el 2009, i ha reforçat la seva internacionalització amb adquisicions com ara la xilena CGE.
L’operació d’entrada de GIP al capital de Gas Natural va deixar la participació de Criteria en el 24,4% i la de Repsol en un 20% i va significar el final del pacte accionarial existent entre aquestes dues empreses des del 2000 i la creació d’una nova aliança d’ambdues amb el nou accionista, el fons internacional especialitzat en infraestructures i energia, que va passar a controlar el 20% del capital.
Al cap de poc temps de l’arribada de Fainé, Gas Natural va viure la intervenció de la seva filial a Colòmbia, Electricaribe. L’operació, qualificada de "preventiva i temporal" per les autoritats del país, va tenir per objecte normalitzar la situació de l’empresa, afectada per una important crisi de tresoreria causada pels impagaments dels clients, que, a 30 de setembre de 2016, ascendien a 1.259 milions d’euros. Gas Natural va assegurar que havia aprovisionat el 83% d’aquesta quantitat. Aquesta filial, herència de l’antiga Unión Fenosa absorbida el 2009 per Gas Natural, dóna servei a 2,5 milions de clients dels set departaments de la costa atlàntica de Colòmbia.
Nou president a Telefónica
El relleu a Gas Natural no va ser l’únic en una gran empresa de l’Estat espanyol. César Alierta va comunicar, al març, que deixava la presidència de Telefónica, un càrrec que havia ocupat durant setze anys. José María Álvarez-Pallete el va rellevar a partir de l’abril. El mateix Alierta va considerar que el seu substitut era el més adequat per fer front a la revolució digital.
Al capdavant de Telefónica des del 2000, quan va substituir Juan Villalonga, Alierta va liderar la internacionalització de la companyia, que l’ha portat a ser present en més d’una vintena de països, i va diversificar-la no només geogràficament sinó també en la seva activitat.
El nou primer executiu, Álvarez-Pallete, va ocupar diversos càrrecs directius a Telefónica, on feia disset anys que treballava. Des del 2012 era el conseller delegat de la companyia i, per tant, l’home de confiança d’Alierta a l’empresa. En aquest context de canvis, Telefónica va decidir posposar la sortida a borsa de la seva filial d’infraestructures, Telxius. L’operadora, que buscava captar uns 1.500 milions d’euros, va considerar que els inversors no oferien un preu adequat al valor d’aquesta companyia.
Nova cúpula a UGT
Els canvis també es van produir en la direcció de la Unió General de Treballadors (UGT), on Josep Maria Álvarez va substituir la secretaria general Cándido Méndez. Álvarez, que era secretari general de la UGT de Catalunya des del 1990, va ser elegit per al càrrec al març, durant la celebració del 42è Congrés Confederal de la UGT, en què es va imposar a Miguel Ángel Cilleros.
Pocs dies després, en el 15è Congrés Nacional de la UGT de Catalunya, Camil Ros va ser elegit nou secretari general en subs-titució de Josep Maria Álvarez. Al mateix temps, Matías Carnero, l’home fort del sector del metall i de la companyia automobilística SEAT, va esdevenir president de l’organització a Catalunya, formant tàndem amb Ros.
Sentència sobre els acomiadaments
El Tribunal de Justícia de la Unió Europea va exigir que la indemnització per acomiadament fos igual per a treballadors fixos que per als temporals i els interins
© Fototeca2 / armospheric / Fotolia.com
El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (UE) va exigir que la indemnització per acomiadament fos igual per a treballadors interins que per a temporals. La justícia europea va considerar il·legal en el seu dictamen que els contractes interins no tinguessin cap mena d’indemnització, a diferència de la resta dels temporals, que tenen dret a 12 dies. Això va obrir la porta a equiparar tots dos contractes laborals als fixos, que tenen dret a 20 dies.
En aquest sentit, el Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia (TSJA) va dictar al novembre una sentència que equiparava la indemnització d’un treballador temporal amb la d’un indefinit quan es produeix un acomiadament per causes objectives.
Preocupació per les pensions
A l’Estat espanyol es va iniciar el diàleg social entre els sindicats, les patronals i el Govern, poc després de la investidura de Mariano Rajoy com a nou president al novembre, tot i que amb insatisfacció i algunes mobilitzacions convocades per les centrals sindicals. En aquest marc, es va aprovar la pujada d’un 8% del salari mínim interprofessional (SMI), fins a 707 euros mensuals, dins d’un acord més global del Partit Popular (PP) amb el PSOE, que no va satisfer plenament les peticions dels sindicats. També es van incrementar les bases de cotització màximes en un 3% i en un 8% les mínimes. D’aquesta manera, la base màxima que actualment està fixada en 3.642 euros mensuals i afecta 1,6 milions de treballadors quedarà en 3.751,26 euros mensuals. La mínima passarà de 1.067,40 euros mensuals a 1.152,8 euros.
Aquesta va ser una de les iniciatives per a la reforma del sistema de les pensions, quan enguany es va posar en marxa la comissió del pacte de Toledo, on estan representades totes les forces parlamentàries i que es va crear els anys noranta. I és que el debat sobre les prestacions de jubilació va dominar els mitjans de comunicació durant la darrera part de l’any. Al desembre, el Govern va treure 9.500 milions més del fons de reserva, conegut com la guardiola de les pensions, per fer front a la paga extra dels beneficiaris. D’aquesta manera, l’import total que va quedar en aquest fons va ser de només 15.915 milions d’euros. Cal recordar que el 2011 aquesta guardiola tenia més de 66.800 milions d’euros.
Retroactivitat amb les hipoteques
El 21 de desembre, el Tribunal de Justícia de la UE va dictaminar que la limitació temporal dels efectes de la devolució dels diners cobrats de més pels bancs per les clàusules sòl de les hipoteques anava en contra del dret comunitari. Això significava que els efectes de la nul·litat d’aquestes clàusules, que limitaven la baixada dels tipus d’interès per als clients, no tenien com a límit el 9 de maig de 2013, com establia el Tribunal Suprem espanyol, sinó que s’havien d’aplicar des que es van activar les clàusules sòl, en la seva majoria el 2009. I això va succeir malgrat que l’advocat general del tribunal, Paolo Mengozzi, havia defensat a l’estiu la tesi de limitar en el temps la nul·litat de les clàusules sòl a les hipoteques, com va fer el Tribunal Suprem espanyol, data de la sentència i que també es va imposar com a límit per a reclamar la retroactivitat. El Banco de España estimava el cost per a la banca de la sentència final entre els 5.000 i els 7.500 milions d’euros. En aquest context, i mentre no arribava el dictamen judicial definitiu, moltes entitats bancàries van convidar els clients a canviar les seves hipoteques de variables a fixes.
I és que les autoritats europees van estar molt actives. La comissària de la Competència, Margrethe Vestager, va anunciar una multa de 485 milions d’euros als bancs JP Morgan, Crédit Agricole i HSBC per manipular l’euríbor (el principal indicador de referència per als préstecs hipotecaris de tipus variable) i altres índexs de referència de l’euro. Amb aquesta multa, la Comissió Europea va tancar una investigació que va començar el 2013 amb la imposició d’una altra sanció de 1.700 milions al Deutsche Bank, Barclays, Royal Bank of Scotland, JP Morgan, Citigroup, RP Martin i Société Générale.
Apple i els impostos
Una de les decisions més mediàtiques de Brussel·les va ser la que va afectar la companyia Apple. La Comissió Europea va declarar il·legal l’acord fiscal de l’empresa amb Irlanda firmat feia vint anys i l’obligava a retornar a aquell país les quantitats que Apple hauria d’haver pagat a Dublín en el període 2003-14, segons els càlculs de la Comissió Europea, i que ascendia a 13.000 milions pagats de menys en impostos.
Segons les autoritats comunitàries, la companyia fabricant de l’iPhone va rebre un "tracte selectiu" per reduir de forma artificial la seva factura tributària i pagar "substancialment menys" impostos que altres empreses. Segons la comissària europea, la companyia va pagar el 2003 un tipus efectiu de l’1% que es va reduir, el 2014, fins al 0,05%. I això es va produir a Irlanda, un dels països amb el tipus de l’impost de societats més baix, amb el 12,5%, de la Unió Europea.
En tot cas, el Govern irlandès va defensar la seva política tributària i es va negar a exigir a Apple aquesta quantitat per evitar problemes de seguretat jurídica amb moltes altres multinacionals amb les quals també havia arribat a acords en matèria fiscal.
Els Papers de Panamà
Una filtració de documents confidencials del despatx d’advocats panameny Mossack Fonseca va destapar un escàndol fiscal que va implicar gran quantitat de personalitats de tot el món
El 2016 també va estar dominat per un dels escàndols fiscals més grans dels darrers anys, els anomenats Papers de Panamà. Amb aquest nom es va batejar una filtració informativa al diari alemany Süddeutsche Zeitung de documents confidencials del despatx d’advocats panameny Mossack Fonseca. Amb posterioritat, aquesta filtració anònima i massiva d’un volum sense precedents –2,6 terabytes d’informació– es va compartir amb el Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació (ICIJ, per les seves sigles en anglès).
La filtració va implicar autoritats de diversos països, polítics, artistes, intel·lectuals i personalitats. Segons la informació filtrada, tots ells contractaven el bufet Mossack Fonseca per crear i establir companyies inscrites en un paradís fiscal per tal d’amagar la identitat dels propietaris. La filtració massiva va revelar l’ocultament de propietats, actius, guanys, rendiments i patrimoni i una gegantina evasió fiscal de persones de gran relleu.
Els primers resultats d’aquesta investigació es van presentar de manera simultània el 3 d’abril a través de 109 mitjans de comunicació de tot el món. Un mes més tard, el 9 de maig, l’ICIJ va publicar la base de dades completa. Aquestes revelacions van accelerar la política de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), que agrupa els 32 països més industrialitzats del món, d’aplicar mesures per a reduir l’elusió fiscal de grans fortunes i, en especial, de les multinacionals. Es tracta de l’estratègia per a combatre l’anomenada erosió de les bases fiscals o BEPS, per les seves sigles en anglès, que pretén reduir les opcions de les grans corporacions de pagar tipus impositius més baixos que els que graven les petites i mitjanes empreses (pimes).
A l’Estat espanyol, aquestes dades van provocar a la llarga la dimissió del ministre d’Indústria, José Manuel Soria, que va negar reiteradament la seva intervenció en societats en paradisos fiscals, juntament amb altres membres de la seva família, malgrat que les proves semblaven desmentir les seves afirmacions. En aquesta filtració també van aparèixer actors, com Imanol Arias, el director de cinema Pedro Almodóvar, la infanta Pilar de Borbó (germana del rei emèrit Joan Carles i tia de l’actual, Felip), així com el president de l’Argentina, Mauricio Macri; el rei saudita Salman bin Abd al-Aziz; el difunt líder Moammar al-Gaddafi; el primer ministre islandès, Sigmundur Davíð Gunnlaugsson, que va acabar dimitint; Serguei Rolduguin, una de les persones properes al president rus Vladímir Putin; el president ucraïnès, Petró Poroixenko, i l’estrella del FC Barcelona, Lionel Messi, entre d’altres.
Concentracions empresarials
Les concentracions empresarials es van seguir produint en diversos sectors. En el front tecnològic, Microsoft va comprar LinkedIn, la principal xarxa social de professionals, per 23.295 milions d’euros. L’operació es va consumar a final d’any, després de la seva autorització per les autoritats de la competència.
Una altra macrooperació va ser l’adquisició de Monsanto per part de Bayer, per uns 59.000 milions d’euros. Amb aquesta transacció, la nova companyia dominaria el negoci de les llavors i els pesticides. Ambdues companyies van estimar que la fusió suposava uns estalvis anuals d’uns 1.500 milions de dòlars. Estava previst que la integració finalitzés durant la primera meitat del 2017.
Una altra de les grans adquisicions de l’exercici va ser la del conglomerat de l’entreteniment Time Warner per l’operadora de telecomunicacions AT&T. L’operació va ser valorada en més de 108.000 milions de dòlars, incloent-hi el deute. Amb la integració, l’operadora podrà combinar serveis d’accés a internet per a les llars amb una gran oferta de programes de televisió.
Empreses que s’instal·len a Catalunya
Amazon va posar en marxa un servei de lliurament en una hora a Barcelona i vint-i-sis municipis més dels voltants
© Amazon
El centre logístic d’Amazon al terme municipal del Prat de Llobregat es va anar construint, amb data prevista de finalització per a la tardor del 2017. Al mateix temps, la companyia va posar en marxa un servei de lliuraments en una hora a Barcelona i 26 municipis més dels voltants. Per a poder fer el repartiment ràpid de productes alimentaris, va llogar un magatzem de 3.800 m2 al centre de la capital catalana. L’empresa va signar, al mateix temps, acords amb proveïdors de Mercabarna i amb empreses locals per servir les comandes.
Per la seva banda, el grup alemany Fresenius Helios va anunciar la compra de Quirónsalud per 5.760 milions d’euros. La transacció, que va donar a la compradora una posició molt sòlida dins del mercat espanyol de la salut privada, va proporcionar a Fresenius la titularitat de l’Hospital del Sagrat Cor, a Barcelona, o l’Hospital General de Catalunya, a Sant Cugat del Vallès, entre d’altres. En total, trenta-nou centres assistencials, uns tres-cents centres ocupacionals de prevenció de riscos laborals i una plantilla d’unes 35.000 persones a tot l’Estat espanyol.
En el ram immobiliari es va viure el naixement de la companyia més gran del sector. Les juntes generals de Merlin Properties i Metrovacesa, controlada pel Banc Santander, van acordar la fusió. El nou grup disposa d’uns actius de 9.317 milions d’euros. Prèviament, el 2015, Merlin ja havia adquirit Testa al grup Sacyr, presidit per Florentino Pérez.
Per la seva banda, la gestora d’autopistes Abertis va retornar a Itàlia amb la compra del 51,4% d’A4 Holding per 594 milions d’euros. L’operació va permetre a l’empresa gestionar dues autopistes –amb un total de 235 quilòmetres– a la regió del Vèneto, una de les zones de més activitat econòmica del país transalpí.
La internacionalització d’empreses
Al mateix temps, la participada per Abertis, Cellnex, va seguir amb la seva expansió internacional amb el seu desembarcament als Països Baixos, on va adquirir 261 torres de telefonia mòbil a Protelindo per 109 milions d’euros. A més, va tancar un acord amb la francesa Bouygues per aconseguir 500 instal·lacions d’aquest tipus, en dues fases, i per un preu total de 147 milions. Finalment, va entrar al Regne Unit amb la compra de Shere Group per un total de 393 milions.
El 2016 també va veure el naixement de Coca-Cola European Partners, que va integrar les tres embotelladores europees de la marca, entre les quals hi ha Coca-Cola Iberian Partners. El nou grup, presidit per Sol Daurella, té uns 25.000 empleats i dóna servei a un total de tretze països europeus. Aquest grup, l’embotelladora de Coca-Cola independent més gran del món, va iniciar la seva cotització a la borsa al mes de juny.
El judici de les targetes black
En l’àmbit judicial, Mario Conde, l’antic president del Banesto, va tornar a ser empresonat quan el jutge el va acusar de blanqueig i de vuit delictes fiscals més. Després de pagar una fiança de 300.000 euros va sortir de la presó. Se l’acusava, essencialment, de repatriar 13 milions d’euros que la Fiscalia Anticorrupció considera que procedien del seu saqueig de Banesto al començament dels anys noranta.
També es va dur a terme el judici de les anomenades targetes black, de les quals van disposar els consellers de Caja Madrid, primer, i després de Bankia, durant les presidències de Miguel Blesa i de Rodrigo Rato. Amb aquestes targetes els directius van pagar centenars de milers d’euros en despeses personals. La gran qüestió a esbrinar durant el judici va ser si es tractava de despeses de representació o d’un sobresou.
Per la seva banda, Bankia, immersa també en denúncies per la seva sortida a borsa al juliol del 2011, va retornar més de 1.200 milions d’euros a petits inversors que havien acudit a la col·locació del banc en el mercat de valors cinc anys enrere. El Tribunal Suprem va condemnar l’entitat en considerar que la informació facilitada en la sortida a la borsa fou incorrecta.
Desapareix la patronal del comerç
La patronal Confederació del Comerç de Catalunya (CCC) va posar punt final als seus trenta-un anys d’història en presentar concurs de creditors amb un deute de cinc milions d’euros. L’assemblea de l’entitat va prendre aquesta decisió perquè no va poder fer front al forat patrimonial de més de dos milions d’euros a l’entitat generat els últims anys sota la gestió del seu secretari general, Miquel Àngel Fraile.
Prèviament, l’entitat havia decidit apartar-lo de la gestió un cop obtinguts els primers resultats d’una auditoria encarregats per la presidenta, Maria Rosa Eritja. L’organització tenia previst presentar accions legals contra Fraile un cop obtingués dades definitives sobre la situació real dels comptes. A més de la vintena d’empleats que tenia, els més afectats per la insolvència de la CCC van ser també els centres de formació als quals l’organització devia 1,6 milions d’euros.