La demografia, els nous comportaments i expectatives de les audiències i els desenvolupaments tecnològics van accelerar durant el 2016 la reinvenció de la indústria de la comunicació a escala global. La personalització i la contextualització dels productes comunicatius, la fragmentació dels continguts i una transformació en els processos de creació amb l’emergència de nous actors són tendències que sustenten la imparable digitalització i renovació de la indústria de la comunicació arreu del món.
El ple de desembre de l’Ajuntament de Barcelona va decidir la internalització de 177 treballadors de la televisió pública de Barcelona, cosa que posava fi al model de gestió de servei públic audiovisual que havia caracteritzat aquest mitjà local des de l’inici de les seves emissions el 1994
© Ajuntament de Barcelona
La digitalització dels mitjans de comunicació té conseqüències negatives tant per a les empreses com per als professionals. A escala local, tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat, el procés de reestructuració ha suposat l’acomiadament o la prejubilació de més d’11.000 periodistes els darrers set anys, i a la vegada una pèrdua de la independència editorial de molts mitjans, especialment les grans capçaleres de diaris. La mala situació financera dels mitjans, en part deguda a la crisi del model de negoci, i les pressions de les elits econòmiques i polítiques han condicionat la línia editorial dels mitjans privats i han provocat conflictes en els mitjans públics. Precisament, el darrer ple de desembre de l’Ajuntament de Barcelona va decidir la internalització de 177 treballadors de la televisió pública de Barcelona, posant fi al model de gestió de servei públic audiovisual que havia caracteritzat aquest mitjà local des de l’inici de les seves emissions l’any 1994.
Arreu, el poder va intensificar la seva voluntat de control d’allò que es publica a la premsa o es difon per televisió o ràdio. El centre del debat públic va estar ocupat per les xarxes socials, que també han esdevingut un camp abonat per a l’expansió del populisme i els rumors. Tanmateix, l’ecosistema digital presenta una cara positiva: és un territori d’oportunitats per a noves iniciatives i fórmules periodístiques, tant a escala global com local.
Dues històries van reobrir el debat sobre la qualitat, la perspectiva de gènere i l’ètica periodística dels mitjans espanyols i catalans. D’una banda, el descobriment, al final d’any, de l’estrafolària història inventada pels pares de Nadia Blanco Garau, que van visitar els principals platós de les cadenes de televisió per aconseguir diners per a guarir la seva filla malalta. I, de l’altra, el cas del periodista Alfons Quintà, que va matar la seva dona i es va suïcidar. El periodisme va viure de nou un any difícil.
Tendències
PewDiePie, el youtuber amb més ingressos i seguidors del món, va anunciar a través d’un vídeo que eliminaria el seu canal quan arribés als 50 milions de subscriptors
© Cam-Fu
L’any 2016 va fer encara més evident que les empreses tradicionals de la comunicació tenen moltes dificultats per a connectar amb les expectatives dels mil·lennistes (millennials) –la generació nascuda entre el començament dels anys vuitanta i el 2000–. Per a les persones d’aquesta generació, el mercat dels continguts és global i volen una gratificació immediata. La seva plataforma preferida és el mòbil i tenen predilecció pels creadors de continguts aparentment amateurs. Un exemple paradigmàtic d’aquest fenomen va ser PewDiePie, el youtuber amb més ingressos del món –15 milions de dòlars el 2016–, el qual, a mitjan desembre, va anunciar a través d’un vídeo que eliminaria el seu canal quan arribés als 50 milions de subscriptors, una xifra que estava a punt d’assolir. El vídeo va acumular milions de visualitzacions en pocs dies i es va convertir en notícia en els principals mitjans de comunicació del món. Poc després Felix Arvid Ulf Kjellberg, un jove suec de 24 anys, una mena de Messi de YouTube, va anunciar que, tot plegat, era un acudit. En el popular canal, aquest youtuber parla de si mateix i de videojocs.
Fenòmens com aquest i molts d’altres –per exemple, el youtuber espanyol Rubius– mostren la crisi de la vella indústria de la comunicació. Els mitjans tradicionals han perdut pes i el control del relat. Qualsevol persona, empresa o organització poden esdevenir emissors de continguts. Així mateix, s’han consolidat fórmules de finançament alienes a les empreses de comunicació com les plataformes de micromecenatge.
Els continguts transmèdia que demanen les audiències han obligat a una renovació dels perfils professionals amb el consegüent impacte en la tipologia de llocs de treball: moltes feines han esdevingut redundants, alhora que es demanen nous coneixements i habilitats digitals. Les grans empreses també exploren noves estratègies de negoci. Els ingressos en línia i els nous productes digitals encara no compensen les pèrdues dels ingressos en paper. Companyies com The New York Times o el diari australià The Age van renovar durant el 2016 equips i estratègies. The Telegraph o The Wall Street Journal, com moltes altres capçaleres, van augmentar notablement, per exemple, els continguts en vídeo.
Les adquisicions i les aliances també van ser un fenomen característic del 2016. Al final d’any es va fer pública la compra per 14.000 milions d’euros de la plataforma de televisió de pagament britànica Sky per part del conglomerat nord-americà 21st Century Fox. Aquesta empresa és propietat del magnat australià Rupert Murdoch, que també controla, a través del grup NewsCorp, els diaris The Times, The Sunday Times, The Sun i l’emissoraTalkSport. La plataforma Sky, el principal inversor europeu en continguts televisius, té gairebé 22 milions de clients i una plantilla de 30.000 treballadors.
Vis-à-Vis, una revista per a tauletes, va ser una de les iniciatives dels mitjans digitals que es va consolidar enguany gràcies al seu enfocament innovador
© Núria Farrús
El món anglosaxó es troba a l’avantguarda en el replantejament del model de negoci de la comunicació. Els mitjans europeus, incloent-hi els espanyols i els catalans, estan més endarrerits i desconcertats. Algunes iniciatives innovadores que es van consolidar el 2016 van ser impulsades principalment per grups de professionals que intenten crear mitjans digitals i impresos amb nous enfocaments. És el cas de Vis-à-Vis, una revista per a tauletes, eldiario.es, que dirigeix el periodista Ignacio Escolar, o civio.es, una plataforma que treballa per fer més transparent la informació pública amb l’objectiu d’enfortir la democràcia. I, a Catalunya, van destacar diverses iniciatives de periodisme de proximitat com viumolinsderei.com, rmirall.cat, fosbury.cat o elsetembre.cat, una publicació crítica impulsada per la cooperativa osonenca Dies d’Agost. Així mateix, al mes de març es va llançar oficialment un nou diari digital impulsat pel periodista i exdirector de La Vanguardia, José Antich. El nou mitjà, batejat com El Nacional, es va estrenar amb una entrevista al president de la Generalitat, Carles Puigdemont.
Periodisme i poder
L’ecosistema digital i els hàbits de consum de continguts han fet més febles les empreses de comunicació de tota la vida. Els nous senyors de la comunicació són empreses tecnològiques com Facebook, Google, Amazon o Apple, que entenen la informació com un entreteniment, més que no pas com un servei a la societat i un control dels poders polítics i econòmics. Aquest fet ha suposat un retrocés en la llibertat d’expressió en molts països.
Al començament de gener, el president polonès, Andrzej Duda, va ratificar una nova llei aprovada pel Parlament i el Senat que reforçava el control del Govern sobre els mitjans públics, que seran controlats pel Ministeri del Tresor i tindrà la competència de nomenar i destituir els responsables de la televisió, la ràdio i l’agència de notícies. Les crítiques de les associacions professionals i de la Comissió Europea no van aturar-ne la decisió.
L’intent de cop d’estat a Turquia del mes de juliol va tenir uns efectes devastadors sobre la llibertat d’expressió en aquell país. Pocs dies després del cop, l’executiu de Recep Tayyip Erdog˘an va ordenar el tancament d’una vintena de mitjans digitals, va revocar la llicència a 25 emissores de televisió i ràdio i va suspendre 300 professionals de la Corporació de Ràdio i Televisió de Turquia. Unes quantes setmanes més tard, a través d’un decret del Govern, es van clausurar 45 diaris, 16 canals de televisió, 23 emissores de ràdio, 15 revistes i 29 editorials i distribuïdores. A més a més, la Fiscalia va ordenar la detenció de 47 exdirectius i periodistes del diari Zaman, que ja havia estat intervingut al mes de març. Tots els mitjans i professionals van ser acusats de tenir vincles amb el moviment de Fethullah Gülen, assenyalat pel Govern com a responsable de l’intent de cop d’estat. Diverses agrupacions internacionals de periodistes van denunciar les violacions del Govern Erdog˘an i van demanar un posicionament clar de la Unió Europea.
En el cas d’Espanya i de Catalunya, les relacions entre premsa i poder són més subtils. L’exsecretari general del PSOE, Pedro Sánchez, va denunciar, en una entrevista en el programa de televisió Salvados, de Jordi Évole, pressions d’importants grups empresarials sobre el Grup Prisa, editora d’El País, contra la seva candidatura política. De fet, la línia editorial del diari madrileny, molt bel·ligerant amb Pedro Sánchez –també amb els partits sobiranistes catalans–, va despertar rebuig entre una part significativa dels seus lectors i va provocar la baixa de mig miler de subscriptors. Davant d’aquesta reacció, el director del diari, Antonio Caño, es va veure obligat a demanar disculpes en una carta adreçada als lectors del diari.
Pel que fa als mitjans catalans, durant l’any 2016 van destacar quatre conflictes al voltant de la llibertat d’expressió. En primer lloc, la decisió de La Vanguardia de prescindir de les col·laboracions del filòsof Xavier Antich, que feia disset anys que estava vinculat al rotatiu barceloní. La decisió de la direcció es va prendre arran d’un article publicat el 4 de juliol titulat De la picaresca a l’esperpent. En aquest text, Antich va qüestionar que no hagués dimitit el ministre de l’Interior, Jordi Fernández Díaz, a causa de les seves converses secretes amb el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya i que va filtrar el diari Público. Entre altres afirmacions, el text sostenia: "Un Estat que manté aquest home com a ministre de l’Interior mereix el més absolut dels menyspreus." La periodista del diari Público, Patricia López, autora de la informació sobre les converses entre l’exministre Fernández Díaz i Daniel de Alfonso, també va ser víctima de les pressions polítiques. Des que es va fer pública la trobada secreta, va ser vetada en el programa Espejo Público, d’Antena 3, del qual fins aleshores era col·laboradora habitual.
El segon conflicte va girar al voltant de la periodista i escriptora Empar Moliner. L’11 d’abril, en el programa Els matins de TV3, la periodista va criticar la decisió del Tribunal Constitucional de suspendre el decret català sobre la pobresa energètica. La posada en escena va consistir a arrancar pàgines d’un simulacre de la Constitució espanyola i dipositar-les en un bidó en què va calar foc. Irònicament va recomanar que allò podria fer-se servir per a escalfar les gairebé mil famílies que havien demanat ajut per a no patir talls de subministrament. La reacció va ser immediata i els representants dels partits unionistes al Consell de la Corporació de Mitjans Audiovisuals van demanar un posicionament del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC). Finalment, el CAC, després d’una divisió entre els consellers i gràcies al vot de qualitat del president, va determinar que en un context de burla i crítica no es podia considerar que l’acte de Moliner fos una vulneració del dret a l’honor.
L’executiu català va ser acusat per sectors unionistes de contractar una entrevista coral de mitjans internacionals (The Financial Times, Le Monde, Süddeutsche Zeitung, Corriere della Sera i Diário de Notícias) al president Puigdemont
© Generalitat de Catalunya
El tercer episodi va tenir a veure amb les preguntes fetes per la diputada de Ciutadans, Susana Beltrán, a l’executiu català arran d’una entrevista coral de mitjans internacionals al president Puigdemont. Al març, cinc diaris europeus de prestigi –The Financial Times, Le Monde, Süddeutsche Zeitung, Corriere della Sera i Diário de Notícias– van entrevistar conjuntament el president de la Generalitat. La diputada de Ciutadans va insinuar que el Govern havia pagat per aconseguir les entrevistes. Tant el director general de Comunicació de l’Executiu, Jaume Clotet, com els mateixos periodistes van afirmar que no s’havia pagat ni un euro i van demostrar que s’havien fet càrrec de totes les despeses.
A escala més local, Ràdio Sabadell també va patir interferències polítiques. Al final d’any, els treballadors de l’emissora municipal –que han impulsat la plataforma Ràdio Sabadell Diu Prou– van denunciar la politització, les amenaces constants, la precarització laboral i les visites habituals del regidor de Comunicació del govern municipal, un consistori governat pels grups polítics de Guanyem, Unitat pel Canvi, ERC i Crida per Sabadell, a la seu de l’emissora.
Ètica i perspectiva de gènere
Presentació del codi deontològic revisat en el Congrés de Periodistes de Catalunya
© Jordi Salinas / CPC
Després de dotze anys, al mes de novembre, el Col·legi de Periodistes va tornar a celebrar el Congrés de Periodistes de Catalunya. L’adaptació a l’ecosistema digital i les noves eines professionals, la voluntat de recuperar el periodisme de qualitat i els nous reptes ètics van ser els temes estrella de la trobada que va tenir lloc al Palau Macaya. Durant el Congrés es va presentar un codi deontològic revisat i actualitzat a bastament. Els canvis més notoris tenen a veure amb recomanacions sobre el bon ús d’internet i del terme il·legals, com també en les referències a persones de diverses nacionalitats i ètnies.
Precisament dos dels pilars de la bona pràctica periodística –contrastar les informacions en profunditat i incorporar la perspectiva de gènere a l’hora d’explicar les notícies– no es van complir en dos fets destacats del 2016.
El "cas Nadia", en què molts mitjans van passar d’exhibir les penes de la família a reclamar el cap dels pares, va demostrar la mala pràctica periodística: manca de rigor i d’investigació en els temes tractats. Les cadenes de televisió privades espanyoles –Tele 5 i Antena 3– van fer el ridícul, tot cercant alts índexs d’audiència i la llagrimeta fàcil. Però el "cas Nadia" és un símptoma del tipus de periodisme avui hegemònic: històries que no es contrasten, espectacle abans que informació i cap respecte per lleis com el dret a la intimitat.
El cas del periodista Alfons Quintà també va ser un exemple de mal periodisme i de perspectiva masclista en la informació. El periodista i advocat català va tenir altes responsabilitats en molts mitjans catalans, però la seva trajectòria professional hauria de ser una anècdota davant del crim de violència de gènere que va cometre. El tractament informatiu que es va donar en la majoria de mitjans, lloant la seva biografia i menystenint el seu crim, va despertar indignació a les xarxes.
El "cas Quintà" va ser un exemple del dèficit pel que fa a la perspectiva de gènere i a l’escàs protagonisme de les dones tant en la informació com en l’opinió i la responsabilitat en els mitjans. Coincidint amb el Dia Internacional de les Dones, la Federació de Sindicats de Periodistes i el Sindicat de Periodistes de Catalunya van denunciar les poques dones que dirigeixen diaris, emissores de ràdio o cadenes de televisió a Espanya. Les dones, afirmen, reben salaris més baixos i tenen unes condicions laborals pitjors. El Sindicat de Periodistes va reclamar que en aquest sector es compleixi la Llei d’igualtat aprovada al mes de juliol pel Parlament de Catalunya.
El model audiovisual públic
Jaume Peral va ser nomenat nou director de TV3 en substitució d’Eugeni Sallent
© CCMA
La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals va viure un any de canvis i polèmiques. Al començament d’any, Jaume Peral va ser nomenat director de la cadena en substitució d’Eugeni Sallent. Pel que fa a Catalunya Ràdio, Saül Gordillo va ser designat nou director. L’amenaça de Tele 5 –que posa en qüestió el lideratge de TV3 a Catalunya– i la potència i la qualitat de RAC 1, l’emissora líder a Catalunya, van suposar un gran repte per a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Precisament, la CCMA ja va posar en marxa un nou contracte programa per al període 2017-20. La presidenta en funcions de la CCMA, Núria Llorach –que va substituir Brauli Duart al mes d’abril–, va presentar un informe als treballadors. El contracte programa té com a eixos revitalitzar la producció interna, renovar la plantilla i obrir la contractació laboral, modernitzar la gestió i l’organització de l’empresa i preparar la CCMA per als nous reptes tecnològics i els canvis en els hàbits de consum.
Al final d’any, TV3 va ser protagonista d’una nova polèmica política. L’emissora va decidir emetre el discurs de Nadal del rei Felip VI pel canal 3/24 en lloc de fer-ho per TV3, com es feia habitualment. Això va suposar les queixes de diferents col·lectius i partits polítics com el PP, Ciutadans i el PSC.
La televisió local de Barcelona, BTV, també va viure un any agitat. Les demandes i les mobilitzacions dels treballadors finalment van concretar-se en la decisió del plenari de l’Ajuntament de Barcelona d’internalitzar 177 treballadors vinculats a l’empresa Lavinia BCN Audiovisual.
Al mes de juliol, les Corts Valencianes van aprovar la nova posada en marxa de la Radiotelevisió Valenciana. El president, Enrique Soriano, va anunciar que les emissions d’aquesta segona etapa començarien durant l’any 2017.
Aniversaris i pèrdues
Diversos mitjans van celebrar aquest 2016 quaranta anys de vida. Van néixer l’any 1976, tot just després de la mort de Franco i quan la democràcia espanyola començava a caminar. El 13 de desembre de 1976 va néixer Ràdio 4, que va ser la primera emissora pública que emetia íntegrament en català. Al mes de maig, el diari El País va complir els quaranta anys.
Al mes de juny va morir la periodista Pilar Casanova, víctima d’un càncer. Va treballar al Tele-exprés, Cambio 16 i a El Periódico de Catalunya, del qual va ser primera corresponsal a Moscou. Poques setmanes després, va morir a Barcelona Lluís Sierra, un periodista de referència pel que fa a la informació local de la capital catalana. Feia trenta anys que treballava a La Vanguardia.