Sant Pere d’Auira (Campdevànol)

Situació

Vista exterior de l’església, des del costat de llevant, amb l’absis i la capella de migjorn.

M. Anglada

L’antiga parròquia de Sant Pere d’Auira (escrit també Huire) queda al sector de tramuntana del terme, a mà esquerra del riu Freser, a uns 1.200 m d’altitud i vora el coll de Casals.

Mapa: 255M781. Situació: 31TDG295778.

Per anar-hi, deixant de banda els camins de cabra com és ara el baixador d’Illa, hi ha dues pistes: la més bona és la que surt de Campdevànol i agafa el camí del cementiri, segueix el trencall de mà dreta, que continua paral·lel a la via del tren, passa vora la Teuleria i continua endavant uns 7,5 km.

L’altra pista surt de davant el clot de l’Entroncament, que es troba al punt quilomètric 92 de la carretera de Campdevànol a la Pobla de Lillet, passa pel veïnat de Pruners i hi arriba amb una distància d’uns 7 km. La clau s’ha de recollir a la rectoria de Campdevànol o bé a la secretaria de l’ajuntament d’aquesta població. (MAB)

Història

La parròquia de Sant Pere d’Auira (o d’Huire, segons la grafia emprada els darrers segles), situada dins el terme de jurisdicció del monestir de Santa Maria de Ripoll, és coneguda des de l’any 1150. En les primeres llistes de parròquies de la diòcesi de Vic, dels segles XI i XII, apareix esmentada “Sto. Petro de Auire” o “Auira”.

L’església actual fou reconstruïda al principi del segle XIII i consagrada el 6 de juny de 1235 pel bisbe de Vic, sant Bernat Calbó.

El migrat poblament de la parròquia degué ésser la causa que l’any 1415 se suprimís com a parròquia i es fusionés amb Sant Quintí de Puig-rodon, mentre que una part de la parròquia, a l’esquerra del Freser, fou unida a Sant Martí d’Armàncies. El seu despoblament continuà: l’any 1635, tan sols tenia tres cases, igual com el 1686, que comptava amb el mas Rotllan i dues masoveries.

La història de l’església de Sant Pere d’Auira va estretament lligada al mas Rotllan, documentat des del 1180. El nom d’Auira derivà de l’antic d’Avira o d’Auvira, nom d’una gran propietat veïna que entre els anys 1146 i 1178 pertanyia a Guillem d’Avira i al seu fill Pere d’Avira, propietaris també del mas Rotllan, els hereus del qual, cognominats Rotllan i Espona, que gaudiren del títol de ciutadans de Barcelona, malgrat tenir una capella pròpia dedicada a la Mare de Déu del Roser, li feren diverses fundacions de misses anyals, trentenaris i aniversaris que asseguraren en bona part el culte de Sant Pere tot al llarg dels segles XVII al XIX.

Actualment, l’església té culte un parell de cops l’any i s’hi celebra un aplec el dia de Sant Pere, organitzat pels Amics de Sant Pere d’Auira, que radiquen a Campdevànol i tenen cura de la seva restauració i conservació.

Entre els anys 1637 i 1656, i per part del rector de Sant Quintí de Puig-rodon, Antoni Rotllan, foren empreses unes importants reformes, entre elles la construcció de dues capelles, una per banda, que li donaren la forma en planta de creu llatina; fou també en aquesta època que foren descobertes les relíquies i els pergamins de les dues consagracions de l’església. (APF-MLIC)

Església

Planta, a escala 1.200 de l’edifici, amb una nau que obre els seus murs vers llevant, indret on es tanca amb un absis semicircular. A cada banda de la capçalera, una capella.

M. Anglada

L’església és un senzill edifici d’una nau, capçada vers llevant per un absis semicircular, el qual s’obre directament a la nau. Junt a l’obertura de l’absis, a cada costat de la nau hi ha dues capelles de planta rectangular, les quals donen a l’església una planta en forma de creu. Com altres esglésies del Ripollès, l’absis ha estat orientat vers el nord-est i segueix, més o menys, la direcció de la vall del riu Freser.

El temple és il·luminat per dues finestres de doble esqueixada, una al fons de l’absis i una altra a la façana de migjorn, on hi ha oberta la porta, molt simple, coberta amb un arc de mig punt. Cadascuna de les dues capelles té dues espidieres que completen la il·luminació de l’edifici.

Al lloc on hi ha obertes les capelles, la nau ha estat interrompuda per un arc, sobre el qual descansa un campanar d’espadanya de dos ulls.

L’aparell presenta notables diferències entre les parts de l’església. Així, mentre a l’absis és de carreus perfectament tallats i disposats, a la nau és de carreuons simplement desbastats i molt desiguals, disposats en filades molt irregulars, les quals en algun punt semblen obra de reble. Les dues capelles presenten un aparell de carreuons escairats, agafats amb abundant morter i disposats en filades irregulars.

Les diferències d’aparell palesen una història constructiva molt intensa, de la qual, potser, la part més antiga és la nau, a la qual s’afegeix l’absis, que pot correspondre perfectament a la construcció consagrada l’any 1235, pel seu tipus constructiu. Posteriorment encara s’hi devien afegir les dues capelles laterals.

Les anomalies que es presenten en la ubicació del campanar i la dissimetria de la nau poden ésser degudes al fet que en aquest punt s’obrís l’absis originari, circumstància molt factible a causa de les proporcions de la nau, que devia haver estat ampliada amb el nou absis vers el costat nord-oriental. Malgrat totes les hipòtesis, aquestes estan supeditades a una exploració arqueològica del subsòl que pugui aclarir aquests interrogants.

L’estat de l’edifici és bo, gràcies, sobretot, a una sèrie de restauracions acabades l’any 1965, les quals consistiren a refer el campanar i la coberta, aquesta amb lloses de pedra. (MAB-JAA)

Reixa de ferro

De Sant Pere d’Auira prové una reixa de ferro forjat que avui es conserva al Museu Episcopal de Vic.

Aquesta reixa, amb múltiples volutes, fa 640 × 405 mm. El motiu utilitzat, seguint la tradició romànica, és el de les espirals que, en moltes posicions i de moltes mides, ornamenten la majoria de les reixes i ferramentes.

Les volutes retorçades en la seva seriació es disposen artísticament i componen un mosaic aeri que col·labora amb la reixa decorant-la. Una nova funció que descobriren els manyans a partir del segle XII, quan, a la idea pràctica d’utilitat, hom anà afegint la de l’embelliment per mitjà d’algunes unitats i composicions geomètriques(*).

La reixa compta amb dues fileres verticals on es desenvolupa a banda i banda la sinuositat del ferro treballat en tires planes. Crida l’atenció, en primer lloc, un feix, en el qual s’agrupen dotze espirals que van sorgint d’un tronc comú i es disposen a dreta i esquerra simètricament: sis a cada costat. Pel tronc comú de l’“arbre” en surten, a la part superior i a la inferior, dues petites volutes respectivament. Són fetes amb una línia de ferro més primeta que es parteix i es doblega lleument omplint l’espai buit entre els vèrtexs de les volutes grosses oposades.

Al mig, com a eix de simetria de la reixa, hi ha una barra central també plana i més gruixuda, els extrems de la qual es corben en volutes. A la vegada aquestes serviran per a sostenir el feix de dotze espirals. Dels angles exteriors, amb els rínxols oposats als de la composició central, neixen dues espirals d’una barra helicoidal també present a l’altre costat del total de la reixa.

En aquest costat oposat, l’emmarcament amb les volutes del cos central i les dues del lateral s’organitza de la mateixa manera. Aquí, però, hi ha dos feixos d’espirals. El primer en té 8 i queda localitzat a la part superior. La disposició és la mateixa: quatre a dalt i quatre a baix. A sota apareix la forma més elemental: la interrelació entre quatre volutes. És a partir d’aquest tema que les combinacions seran múltiples pràcticament fins al segle XIII.

Tot el conjunt se sosté mitjançant una gran quantitat de grapes: unions entre les volutes i amb les barres helicoïdals al costat vertical i planes a l’horitzontal.

Cal recordar que una de les propietats de la reixa enfront de la ferramenta és la de la seva autonomia(*). Com que no és supeditada a un fons que la sostingui compta, aleshores, amb una major llibertat. Per aquest mateix motiu, però, la reixa té una altra necessitat: ha de sostenir-se ella mateixa. És per això que farà servir un major nombre d’elements: en aquest cas volutes, que li permetran una total interrelació i unió. Podríem traduir-ho per la necessitat d’un “recolzament logístic”, per tal de mantenir la seva estabilitat.

Pel tipus de model present cal pensar en una cronologia avançada. L’agrupació en feixos de més de quatre espirals respon ja a un moment més avançat de la producció artística de la forja. El model que agrupa feixos de vuit espirals no és gens desacostumat en ple romànic català. Aquest cas el tenim en un model pròxim com és a la barana del presbiteri d’Olius (Solsona). El mateix tipus és present a la Capilla del Sagrario, a la catedral de Palència, datable els segles XII-XIII. En aquests casos comprovem que la producció i els models utilitzats dins aquesta disciplina foren, en certa manera, els mateixos o molt semblants en diverses zones geogràficament allunyades. D’altra banda, cal advertir que hom no seguí una evolució en les formes molt definitòria dels temps en què es realitzaren d’una manera o altra. Els treballs de la forja s’anaren repetint fins a arribar al segle XIII. A partir d’aleshores és fàcil trobar còpies o restauracions(*).

Kowalczyk recorda que en un principi es dona preferència als ferratges, per la barra plana més o menys ampla. En canvi la rodona domina més tard(*). Jaume Barrachina cita Pere Ponsich quan aquest feu aquesta mateixa observació en els cursos de romànic de Cuixà. Ponsich apuntà que possiblement fóra més propi de la ferramenta del segle XI ésser llisos, i els del segle XII acanalats; tocant a això últim hom pot adduir testimonis iconogràfics (el claustre d’Elna, per exemple)(*).

Contràriament Puig i Cadafalch explica que fou al final del segle XII quan els manyans trobaren més econòmic forjar les barres i volutes en ferro pla, com a Cornellà i Vilafranca de Conflent; l’efecte produït és molt inferior al de les barres acanalades(*).

En aquest cas tenim un treball fet en barra plana fina, però que forma a la vegada unes composicions pròpies d’una cronologia avançada. En l’estudi de Luis Pérez Bueno(*) hom diu que en un principi les cintes de ferro són més primes i fines, i que a mesura que avança el segle XII es van fent més fortes i gruixudes. El cert és que la diferència entre un treball fet al començament del segle XI i un altre fet al segle XIII hi és palesa; ara bé, en aquest cas cap forma no és exclusiva del seu temps.

Constatem que caldria un estudi precís d’aquesta disciplina per evitar aquestes discordances d’opinió. (NPP)

Forja

Prové de Sant Pere d’Auira una ferramenta que compon i adorna una porta rectangular. És també al Museu Episcopal de Vic, i té el núm. d’inventari 4 302.

Les peces que componen la ferramenta són de metall aplanat. Consisteixen en dues composicions en forma de “T” contraposades verticalment i amb els extrems acabats en doble voluta. Al mig hi ha el forrellat, que té un incís típic amb línies que es creuen formant rombes; no s’hi observa cap segell, però per les marques podria correspondre a una forja de segles més avançats. Al cim del forrellat hi ha un cos més petit compost amb un feix de quatre espirals simètricament oposades. Pels extrems del feix, seguint la línia vertical que uneix les volutes, apareixen dues tires primes de ferro que es repleguen sobre elles mateixes. Hi ha la mateixa localització en el feix que vèiem a la reixa, però el sentit de les petites volutes era l’invers. Limiten la porta dos perns situats horitzontalment que s’estenen en “ales de papallona” en un dels seus extrems. Totes les peces van clavades a la fusta amb claus disposats en progressió aritmètica. Al costat superior esquerre hi ha el picaporta, amb una anella mòbil que s’enganxa a una base en forma de copó retallat en el metall.

La composició ofereix una mostra evident del canvi d’utilitat de la ferramenta; el gust artístic hi és present.

Cal parlar d’una cronologia avançada. Josep Gudiol i Ricart localitza aquest treball en el segle XIII(*). De fet, aquesta nova forma, és a dir, la composició en forma de “T”, fou més freqüent en un moment cronològicament avançat. Unes formes paral·leles de faixes i volutes les trobem en una porta del castell de Peralada datable també en el segle XIII.

Tanmateix, podem recordar aquí la diferència formal que es tradueix del suport arquitectònic. En aquest cas la base-fusta limita el treball del ferro; però, paradoxalment, li permet evolucionar d’una manera tal que no hauria estat possible si no fos pel suport de la fusta. Aquí cap peça no té necessitat de l’altra per aguantar-se. (NPP)

Bibliografia

• Eduard Junyent i Subirà: Antigua parroquia de San Pedro de Huire, “Itinerario histórico de las parroquias del obispado de Vich”, separata de la “Hoja Parroquial” núm. 105, Vic 1945-1952.
• Antoni Pladevall i Font: Sant Pere d’Aüira o d’Huire, “Hoja Diocesana”, núm. 3 183, Vic 16 d’abril de 1972.
• Antoni Pladevall i Font: Campdevànol, Gran geografía comarcal de Catalunya, vol. I (Osona i Ripollès), Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1981, pàg. 325. (APF-MLIC)