Situació
L’església de Santa Cecília es troba situada al costat de llevant del poble de Molló, damunt un serrat situat en un vessant de la vall del Ritort.
Mapa: 218M781. Situació: 31TDG510889.
Una vista de conjunt de l’indret de Molló en el qual hi ha situada l’església de Santa Cecília, des del costat sud-oriental.
J. Pagans-TAVISA
Una vista de l’església des del costat sud-occidental. Cal notar al mur de migjorn i tocant a ponent el cos que surt i forma el conjunt de la porta d’entrada.
F. Tur
Hom pot accedir al poble de Molló per la carretera que porta al coll d’Ares des de Camprodon, població de la qual dista uns 10 km. (NPP)
Història
El lloc de Molló surt esmentat amb la denominació “Mollione”, de l’any 936; posteriorment anà apareixent amb les variants de “Mullione”, “Moion”, “Moyone” o “Moyono”.
No coneixem cap document que parli dels orígens de la parròquia de Molló fins l’any 936, quan ja aquesta devia estar establerta d’abans. Tot i amb això, podem aventurar que, si no fou abans, al començament del segle X ja devia existir, puix que alguns aspectes relacionats amb la constitució de la parròquia de Camprodon fan creure que la de Molló ja devia funcionar, o que al menys ja era planejada al moment d’instituir-se la camprodonina l’any 904. Des d’un primer moment pertangué al bisbat de Girona i era de domini comtal.
En ple segle XI no sabem si tot l’edifici primitiu fou o no reformat, però el que sí que sabem és que fou començada la construcció de la torre-campanar. Hom n’erigí la planta baixa, la qual arriba fins al nivell de la teulada de l’església actual. Aquest campanar hom ha dit que possiblement en un principi fou utilitzat amb finalitats bèl·liques, sobretot a causa d’una porta amb parament de pedra del final del segle XI, la qual dona a les voltes de l’església actual, i que potser donava pas a l’església anterior. De fet és veritat que Molló constituí un punt de fricció entre el comte de Besalú i el de Castellnou; així, l’any 1090 Bernat II de Besalú s’alià amb un tal Guillem Hug contra Guillem de Castellnou en prevenció que aquest darrer, que ja se n’atribuïa el titolatge, no es traspassés a intentar d’apoderar-se de Mollet (Peralada), Tuïr, Prats de Molló i Molló, que eren viles del comte de Besalú.
L’any 1141 el monestir de Santa Maria de Ripoll hi rebé importants dominis; així, quan el comte de Barcelona i de Besalú, Ramon Berenguer III, manà ésser enterrat al monestir de Ripoll, li deixava entre d’altres possessions “l’alodium meum proprium quod habeo in comitatu Bisuldunensi, scilicet in parrochia Sanctae Caeciliae de Mollo, sive in villa Mulnau […]”. Aquell mateix any 1141 els abats de Ripoll obtingueren el domini total del lloc, i a partir del 1144 la possessió de la parròquia i del seus drets, quan el bisbe de Girona, Berenguer, feu donació al monestir de “l’ecclesiam Sanctae Caeciliae de Moion cum decimis et primitiis, alodibus, atque oblationibus fidelium, tam vivorum quam defunctorum, cunctisque suis pertinentiis quae juris esse eius dinoscuntur vel fuerint”. Aquesta possessió es veié confirmada l’any 1167 per la butlla del papa Alexandre III, a favor del monestir de Ripoll.
Cap al final del segle XII hom construí l’església actual. L’any 1952 fou restaurada la part superior del campanar. (APF-MLIC-JVV)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una àmplia nau culminada a llevant per un absis semicircular; a tramuntana hi ha el campanar.
Benet Cervera-Assumpta Alonso-Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona
L’església de Santa Cecília de Molló constitueix un edifici de mides considerables, amb una sola nau, orientada seguint l’eix llevant-ponent. És capçada a llevant per un absis semicircular molt desenvolupat, encara que més estret que l’amplada de la nau. Aquest aspecte porta a constatar un fet usual en les esglésies d’aquestes contrades. El mateix esquema d’absis més estret que la nau única el trobem a Sant Jaume de Queralbs, a Sant Sadurní de Fustanyà i a l’església de la Mare de Déu del Remei, al Serrat de Queralbs. Una solució curiosa, tenint en comte que l’habitual en esglésies d’una sola nau és que l’absis sigui gairebé de la mateixa amplada que aquesta, només minvat per estrets plecs que formen la gradació d’amplades. La construcció de l’església és datable del final del segle XII, com ja hem apuntat. La nau és coberta amb volta de canó apuntada, amb tres arcs torals reforçats per contraforts visibles exteriorment. A la capçalera hi ha dues capelles rectangulars poc profundes i poc ressaltades, que a l’exterior, marquen un creuer incipient.
Una vista de l'interior de l’església amb la capçalera al fons.
F. Tur
A l’interior, el presbiteri és reforçat amb un fris ornamental de mènsules i dents de serra. Les capelles laterals tenen una finestra de doble esqueixada. Mentre, l’absis en té una d’allargada amb dues arquivoltes sostingudes per dues columnetes amb capitells ornats amb motius vegetals i figures antropomorfes.
Al peu de la nau hi ha un cor d’època tardana. En aquest punt a l’exterior, pel costat meridional, s’obre una porta, enriquida per una monumental portada.
Els paraments son llisos i regulars, amb carreus ben tallats, trencats només per l’obertura de dues llargues finestres a la paret meridional, emmarcades amb decoració de dents de serra. Els murs reposen sobre un sòcol que es disposa segons les variacions de nivell del terreny.
L’absis acaba a l’exterior amb un fris aguantat per mènsules. Aquest tipus de decoració, seguint Puig i Cadafalch, respon, en el temps, a un període més avançat que no el del tipus de decoració llombarda a base de bandes i arquets.
Al cap i al peu de la teulada, de doble vessant, coberta de lloses, hi ha uns campanarets de cadireta; són avisadors de missa. (NPP)
Alçat del campanar, a escala 1:200.
M. Anglada
Un detall de la part superior del campanar. Cal observar l’ornamentació a base d’arcuacions cegues i dents de serra que marca per l’exterior la separació dels trespols.
F. Tur
El campanar és adossat a l’església pel costat de tramuntana. Ja hem apuntat que aquest element és fruit de dues èpoques de construcció. Tal com és avui, constitueix una bonica torre de cinc pisos, molt elegants, bé que amb una distribució desigual, amb les cares idèntiques a cada costat del mateix trespol.
El pis inferior ha estat decorat exteriorment amb un rebaix fet en la superfície del mur, el qual rebaix és emmarcat per dos plafons formats per unes bandes llombardes acabades per la part superior per un parell d’arcuacions cegues. El segon pis té el pany de mur llis i rebaixat de la superfície de l’angle, igual com als tres pisos; al seu centre s’obre una finestra simple coberta amb un arc de mig punt. El tercer pis, sensiblement més baix que l’anterior, bé que fet amb un mateix esquema, té a cada cara una finestra geminada, força baixa, la base de la qual reposa damunt la cornisa que marca la separació. Igual distribució podem veure al quart pis, força més alt que el tercer i, doncs, amb les finestres geminades de cada cara també més altes. El darrer pis té oberts al mur un parell d’òculs.
Aquest campanar, a causa de la seva adaptació a la construcció primitiva, tot i que és un exemplar força esvelt i elegant i té una acusada personalitat, resulta una mica petit de mides, al costat d’una església tan corpulenta con la de Molló i, sobretot, tenint en compte d’altres exemplars, algun d’ells tanmateix força proper, com el de Sant Cristòfol de Beget, o el de Sant Miquel de Fluvià.
Si seguim els tipus habituals de campanars de torre d’influència llombarda, també el de Molló acusa per l’exterior la separació de pisos per un fris de dents de serra i per arcuacions cegues.
Ja hem apuntat que el campanar fou restaurat l’estiu de l’any 1952. Aleshores foren substituïts per peces vulgars els capitells de les finestres, del tot menjats pel temps. També fou suprimit l’acabament emmerletat que hi havia estat afegit en època posterior i substituït per un sostre de llosa piramidal. (JVV)
Portada
Un detall del mur de migjorn amb el conjunt de la porta d’entrada.
F. Tur
Un detall de la porta d’entrada amb un dels pocs elements que s’han conservat de la rica ferramenta amb què era decorada i que desaparegué l’any 1936: el forrellat, acabat en un cap de serp.
F. Tur
Al mur de migjorn i al capdavall de la nau, a l’extrem que toca a ponent hi ha la porta d’entrada al temple, la qual constitueix un conjunt sever, però elegant. Aquesta porta ha estat dissenyada de manera que forma tot un cos que surt del nivell exterior de la superfície del mur, entre dos peus drets que surten de la paret exterior del temple. Aquesta disposició dota aquest element d’una singular monumentalitat.
El conjunt és tancat a la part superior per una cornisa horitzontal, disposada a manera de guardapols.
Hom accedeix a la porta per sis graons, el superior del quals constitueix el marxapeu. La porta és quadrada i la llinda que la tanca no és monolítica sinó que ha estat feta amb diverses dovelles. El portal és ressaltat per quatre plecs que fan la degradació fins a obrir definitivament el mur, llisos i mancats de tota ornamentació ni cap additament. Al nivell pertinent, just damunt la llinda, una petita cornisa llisa divideix horitzontalment tot el conjunt.
La porta té un timpà llis, emmarcat per un arc de mig punt adovellat, el qual senyala la trajectòria de les arquivoltes. La més inferior té una motllura cilíndrica llisa adossada i hom ha trencat l’aresta de la del mig amb un petit canaló aconcavat, a l’interior del qual han estat incrustades set petxines distribuïdes ordenadament. L’arquivolta exterior és llisa.
Una filada per damunt el punt més alt de l’arquivolta exterior marca el punt on hi ha situat un fris que és emmarcat a la base amb una cornisa cilíndrica horitzontal, damunt la qual hi ha una seqüència de dents de serra. Un rosari de nou arcuacions cegues se superposa al fris anterior. Hom ha tingut cura de tota mena de detalls. Així, l’acurat treball de la pedra, a desgrat de la petitesa de mides de l’element, ha fet néixer aquest fris d’arcuacions de damunt unes petites mènsules, cadascuna de les quals ha estat decorada amb una carota d’animal monstruós o bé amb un motiu vegetal.
Sobre el fris d’arcuacions hi ha encara un altre fris de dents de serra i, finalment, el conjunt és acabat amb una imposta llarga i estreta, amb la cara decorada amb una tija que tot al llarg va descrivint unes ones, als espais lliures de les quals han estat col·locades unes palmetes que neixen de las tiges esmentades.
Fora del coronament esculpit, aquest portal és pobre d’escultura. No hi ha capitells, ni columnes, ni timpà. El fris de dents de serra del coronament és el mateix que marca la separació dels pisos del campanar. L’ornamentació del portal és la que hom pot veure constantment a l’escola rossellonesa. Així, mentre la tija onejant es combina amb fulles de palmeta, a les arcuacions les mènsules de sosteniment han estat decorades amb els tradicionals temes de Serrabona i de Cuixà.
Acabarem apuntant que aquest portal constitueix una mostra excel·lent de fins a quin punt l’estalvi de mitjans d’una banda, afegit a una gran imaginació, ha pogut assolir que dues disciplines, escultura i arquitectura, s’arribin a combinar de tal manera, que en alguns indrets gairebé es confonen. (JVV)
L’església de Santa Cecília de Molló constitueix un magnífic exemplar de la persistència dels motius decoratius de l’arqaitectura llombarda, en un edifici plenament integrat a les concepcions espacials i tecnològiques característiques del segle XII avançat.
Hom ha especulat sobre l’austeritat de l’obra del campanar en relació amb l’església, hipòtesi que creiem que cal rebutjar, car el campanar en els seus nivells superiors presenta un tipus de decoració equiparable a les elaborades arcuacions del cos de la portada. Només el cos inferior del campanar, des del punt de vista arquitectònic, pot correspondre a un moment anterior, a causa del seu aparell i de la seva decoració, però el conjunt té totes les característiques d’una obra unitària, en la qual es manifesta amb una claredat colpidora el fenomen del “refinament” i la transformació dels motius de l’arquitectura llombarda, pel perfeccionament del treball de la pedra i la consideració gairebé escultòrica d’aquests elements plàstics.
Aquest fenomen és característic de certes formes de l’arquitectura catalana del segle XII, en la qual els arquitectes no vacil·laren d’aplicar els recursos formals dels motius llombards, en edificis ja allunyats d’aquell esperit, com les esglésies de Sant Pere o Sant Vicenç de Besalú, o la mateixa església de Santa Cecília de Molló. (JAA)
Bibliografia
- Pèire de Marca: Marca Hispanica. París 1688. facsímil. Ed. Base, Barcelona 1972, pàgs. 1 288-1 290 i 1 294.
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Nomenclátor histórico de las iglesias parroquiales, santuarios y capillas de la provincia de Gerona, vol. IV de Monasterios e Iglesias, XVIII de la col., Olot 1910, pàgs. 91-93.
- J. Pascual i Pagès: L’església parroquial de Molló, Amics dels Goigs, Vic 1966.
- Antoni Pladevall i Font: Molló, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. I (Osona i Ripollès), Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1981, pàg. 370. (APF-MLIC-JVV)