Gramàtica de Priscià (Ripoll)

(Arxiu de la Corona d’Aragó: Ms. Ripoll 59)

Aquest manuscrit és compost per 319 folis (25 × 30,80 cm), escrits en lletra carolina minúscula dels segles X-XI(*); conté el text corresponent a la Gramàtica de Priscià, que s’inicia al foli 2: “Incipit ars prisciani viri discertissimi grammatici…”.

Com ja hem comentat anteriorment, aquest és un dels còdexs que Beer(*) situa en el darrer terç del segle X, en l’etapa corresponent als abadiats de Guidiscle (970-979) o Sunifred (979-1008); en aquell moment pogué haver estat adquirit o més aviat confeccionat al mateix escriptori del monestir.

Una part de l’interès textual d’aquesta obra es troba en la inclusió al final de tres glossaris, dos dels quals, concretament els primers, foren escrits a la mateixa abadia de Ripoll, segons l’opinió de Llauró(*).

Des del punt de vista de la seva ornamentació, aquest còdex no ha gaudit fins ara d’estudis específics i només alguns investigadors li han dedicat breus comentaris. W. Neuss(*) l’inclou entre la producció dels anys a cavall entre els segles X i XI, en un context aproximadament contemporari a les Bíblies de Roda i de Ripoll, al Ms. Ripoll 52, de l’Arxiu de la Corona d’Aragó i al Sacramentan del bisbe Oliba (Ms. 66, Museu Episcopal de Vic) (1038), posant de manifest el parentesc mutu de les seves inicials mimades. Josep Gudiol(*) i Domínguez Bordona(*) li dediquen uns curts paràgrafs i Víctor Oliva, en la seva obra sobre els alfabets ornamentats a Catalunya, en reprodueix alguna inicial(*).

La decoració completa de còdex consisteix en quaranta-tres capitals traçades amb tinta, que han perdut una part de la seva intensitat, destacades en color taronja. Aquestes senzilles inicials, de mida no gaire gran i de tipus geomètric, són una derivació modesta d’altres esquemes anteriors ja coneguts, propagats pels alfabets franco-insulars, i que a través d’intercanvis entre escriptoris més o menys importants, arribaren a la Península i incidiren sobre les primeres obres ripolleses conegudes, però també, i de manera més intensa, sobre la miniatura hispànica que era realitzada als tallers de l’interior durant el segle X.

Als exemples més rics d’inicials del Ms. Ripoll 59 (folis: 2, “C”; 3, “P”; 26v, “C”; 78, “T”; 129, “I”; i 151, “P"), el seu perfil geomètric s’origina mitjançant bandes que a vegades són paral·leles, i d’altres s’allunyen o s’apropen entre elles, conformant el contorn de la lletra, o entrecreuant-se, i originant els típics nusos, bucles i entrellaçaments que solen situarse als extrems dels muntants de les lletres, a la intersecció de dos dels seus braços, o cobrint el mateix perfil de la capital en forma de sanefes.

Al costat seu, les inicials més modestes es limiten simplement a construir un rígid esquelet geomètric de traços coberts per sanefes de llaceries o de mitges palmetes alternades (folis 1, 76, 80, 80v, 98, 100, 202, 226, 230, 231v, 237v, 280v, 287v i 296v).

Els elements terminals vegetals, trilobulats o polilobulats, també es troben en aquest còdex amb facilitat, especialment a les darreres capitals, la senzillesa ornamental de les quals, que en alguns casos és pobresa, va augmentant a mesura que l’obra va avançant. Les formes zoomòrfiques són escasses i a penes són utilitzades dues vegades: la primera, a la “C” del foli 2, una de les tres millors capitals del còdex, i en segon lloc i de manera més grollera, a la “P” del foli 3.

Aquests tipus de lletres, senzillament, i fins i tot a vegades toscament traçats, constitueixen, com comentàvem abans, el resultat final d’una àmplia sèrie de derivacions dels grans alfabets franco-insulars arribats a Catalunya potser directament a través d’obres franceses, o potser mitjançant algun dels exemples de la cal·ligrafia mossàrab; potser la major modèstia de les inicials del manuscrit català permet de reconèixer-hi una trajectòria en evolució, o si hom prefereix, de degeneració, paral·lela a la que es produeix a les més senzilles obres nascudes als tallers hispànics de l’interior. S’evidencien les similituds, quant a esquemes generals de configuració d’inicials, entre còdexs ripollesos de la primera època, com aquest Ms. 59, i obres mossàrabs, a vegades una mica tardanes, però que clarament segueixen models anteriors, sobretot en els tipus de lletres “A”, “D”, “I”, “Q” i “S”, on intervenen llaceries, entrellaçaments “graella”, entrellaçaments de “cua de peix” i “trilobulats”, entre d’altres(*).

En diverses inicials del Ms. Ripoll 59 (folis: 42v, “Q”; 78, “T") s’usa un model d’entrellaçament terminal dels qualificats de “cua de peix”, caracteritzat per les típiques terminacions bulboses, en forma de roleu o apuntades, que sobresurten lateralment del gruix de l’entrellaç; aquest, per la seva banda, és resolt interiorment mitjançant una sèrie de bucles, seguint un esquema general proper a una “X”; aquests exemples catalans són, sens dubte, menys complexos i elaborats que els seus precedents irlandesos, mossàrabs i franco-insulars, però, malgrat la seva simplicitat, i a vegades la seva execució maldestra, denoten la seva pertinença a un tronc ornamental comú; una vegada més, el desgast de les formes fa molt difícil determinar si l’aportació de models franco-saxons es produí directament sobre les obres catalanes, o bé es féu a través d’obres mossàrabs arribades a Catalunya, però en general els exemplars ripollesos ens semblen més afectats per la proximitat a clixés mossàrabs més senzills que per les complexes estructures franco-saxonesEntrellaços terminals de “cua de peix”, no gaire allunyats, sens dubte, dels catalans, es poden trobar en obres mossàrabs, com el mateix Beatus Morgan (folis 1 i 10) en els manuscrits procedents de Silos, que es troben al British Museum, publicats per A.M. Hungtington: ob. cit.">(*).

Hem vist, doncs, que la tònica ornamental més acusada d’aquesta Gramàtica de Priscià és donada per la presència de diversos tipus d’entrellaços que tenen certament el seu primer precedent en les obres franco-insulars; això no obstant, les concomitàncies immediates amb els repertoris decoratius de tallers hispànics de l’interior ens obliguen a reconèixer que l’activitat de l’escriptori de Ripoll a les darreres dècades del segle X, i fins i tot els primers anys de la centúria següent, era influïda de manera clara per models arribats a través de la seva relació amb centres de producció de còdexs de tradició mossàrab, o potser hauríem de dir més aviat que en les obres de Ripoll d’aquell moment s’utilitzaven formes ornamentals que eren fruit d’una derivació, o a vegades degeneració, igual que la que es produïa en una part dels manuscrits que naixien en escriptoris com Silos o Albelda, que en ambdós casos partien de prototipus anteriors formats als grans nuclis franco-insulars.

Això no significa ni de bon tros que els programes decoratius ripollesos en aquell moment donessin l’esquena al que era usual, per exemple, en d’altres zones del migdia francès, ja que per poc que ens aturem a l’anàlisi del Ms. Ripoll 59, descobrim dos casos d’utilització d’entrellaços “aquitans” en dues inicials “C” dels folis 2 i 26v, respectivament, que poden cridar l’atenció per la seva aparició de una època tan primerenca; en tots dos casos, les cintes que s’entrecreuen formant les llaceries originen en alguns punts tiges vegetals, poc complexes en realitat, però suficients com perquè les relacionem amb els prototipus més antics d’entrellaços “aquitans”, recollits per D. Gaborit(*). Aquesta autora afirma que la fusió de tots dos elements, l’entrellaç i el vegetal, com a característica pròpia de l’estil aquità, aparegué a Llemotges les primeres dècades del segle XI, d’on s’estengué a d’altres centres del sud i del sud-oest de França.

Aquest fet ens obliga a posar en dubte la datació de Beer dels darrers anys del segle X, ja que la presència de formes més o menys incipients d’entrellaç “aquità”, utilitzades al Ms. Ripoll 59 ocasionalment, enfront de l’abundant producció d’aquests elements en manuscrits aquitans, sembla pressuposar una cronologia dels catalans enfront dels francesos, almenys coetània, i consegüentment, creiem necessari incloure aquest manuscrit entre les produccions ripolleses de les primeres dècades del segle XI.