De Locis Sanctis de Beda i d’altres textos (Ripoll)

(Arxiu de la Corona d’Aragó: Ms. Ripoll 151)

Còdex compost per 168 folis (13 × 21,20 cm), escrits en lletra minúscula carolina amb tinta negra i epígrafs en vermell, que conté una miscel·lània d’obres de Beda, sant Isidor i sant Agustí, entre d’altres textos(*).

La seva decoració, no gaire abundant, a penes ha estat comentada per alguns investigadors anteriors; R. Beer(*) el considera una producció de mitjan segle XI i crida l’atenció sobre la imatge de la Mare de Déu amb el Nen (foli 154), en la qual observa de manera molt genèrica una “influència bizantina”, tot i que alterada per factors locals. J. Gudiol i Cunill(*) descriu breument aquesta miniatura i P. Bohigas(*), també en pocs paràgrafs, recorda la seva relació amb les marededéus de l’escultura romànica catalana; Neuss(*) conserva per a aquest manuscrit la mateixa datació establerta per García Villada, és a dir, la transició entre els segles X i XI, i compara la semblança entre la figura de la Mare de Déu amb el Nen i les imatges de la Bíblia de Ripoll; per la seva banda, Millares Cario(*) fixa definitivament el tipus de lletra, minúscula regular, ben formada, com corresponent al segle XI.

Aquest còdex també té un grup de deu inicials decorades amb motius vegetals, zoomòrfics i figuracions humanes que, juntament amb la miniatura de la Mare de Déu amb el Nen que hem esmentat abans, i la típica estructura arquitectònica que serveix per a emmarcar les inscripcions corresponents als “Llocs de la Passió” (“De locis Sanctis”), constitueix l’ornamentació completa del manuscrit.

Al foli 4 hi ha, per tant, la il·lustració dels “Llocs de la Passió” (10,50 × 9,60 cm), que ocupa la quasi totalitat de la pàgina i desenvolupa el seu senzill programa arquitectònic amb dos arcs de mig punt recolzats sobre fusts prims i capitells toscos, flanquejant l’espai central que allotja la columna de la flagel·lació del Senyor, buit que per la seva banda és coronat per una obertura piramidal amb tres obertures, tot això il·luminat amb colors taronja, sèpia i verd clar. La modèstia ornamental general d’aquestes arquitectures, per cert inacabades, té com a únic recurs la presència de petits caps humans adossats a les bases de les columnes, i de gossos, a les boques dels quals neixen les arcuacions.

En general, aquestes estructures sota les quals hi ha les inscripcions dels sants llocs, respiren un aire proper a les típiques sèries d’arcuacions que acompanyen les concordances dels evangelis en altres manuscrits catalans; en aquesta il·lustració coincideixen diversos dels acompanyaments ornamentals presents en algunes concordances; així, per exemple, amb el Missale Parvum de Vic (Ms. 71) comparteix la decoració a base de rostres humans de perfil i caps zoomòrfics, de les boques dels quals neixen fusts o arcs. La relació també s’estableix amb els detalls menys “classicistes” i més “romànics” del repertori ornamental dels cànons del Textus Quatuor Evangeliorum, Ms. 15 del Museu Episcopal de Vic, en motius com els caps de cànids, de les boques dels quals neixen fusts de columnes, fusts trenats, etc., si bé sempre dintre la més gran abundància de mitjans del manuscrit de Vic.

La tradició catalana d’inclusió de formes humanes, completes o no, acompanyades de figures d’animals en la decoració de les concordances, no sembla interrompre’s en cap moment, de manera que la trobem en manuscrits ornamentalment més modests, com el Ms. 2 (foli 25) de la catedral de Girona(*), o més rics, com l’Evangeliari de Cuixà(*) i el Missal de Sant Joan de les Abadesses (Ms. 68 del Museu Episcopal de Vic)(*), obres ja d’un romànic molt avançat, i tampoc no seria difícil trobar el contrapunt corresponent en el camp de l’escultura, al claustre de Ripoll, al petit cap masculí que acompanya l’arrencada de les arcuacions de la galeria de tramuntana o en les figures d’homes i d’animals que col·laboren en el sosteniment de les columnes de l’hipotètic cimbori de Ripoll, conservat únicament en alguns fragments(*).

Al foli 154 trobem una segona miniatura, en la qual la Mare de Déu amb el Nen (9 × 7,80 cm), de factura una mica tosca, es veu realçada per les tonalitats vermelles, taronges, verdes i grogues que acompanyen el dibuix a tinta; en posició bastant ambigua, la Mare de Déu sembla asseguda damunt un senzill banc i sosté el Nen sobre els genolls; duu una llarga túnica i mantell, i es cobreix amb una toca cenyida al voltant del coll; el Nen, que duu nimbe crucífer, beneeix amb la mà dreta; als extrems laterals del banc hi ha dos ornaments verticals d’identificació una mica dubtosa; podria tractar-se d’uns reposabraços de mida desproporcionada; trons amb reposabraços de mides més petites poden veure’s al Beatus de Torí (folis 3v i 180v); això no obstant, ens inclinem més aviat a pensar que es tracta d’una reproducció parcial del model de tron amb respatller, format per dos muntants laterals coronats per arc de mig punt (Bíblia de Rodes, vol. Iii, pàg. 65v) que quedà incomplet en el Ms. Ripoll 151. En aquesta mateixa línia de mobles podem citar un segell de Jaume I (1241), amb tron de barres tornejades formant respatller, que recorda la nostra miniatura(*).

Al romànic català no hi ha gaires representacions de la Mare de Déu amb el Nen en les quals aquest segui de costat sobre el genoll esquerre de Maria; hi està més generalitzat el model de la Mare convertida en tron de la majestat de Déu, amb el Nen assegut al mig de la falda; hi ha, però, en la pintura sobre taula, exemples d’aquest tipus de disposició al frontal de Sant Quirze de Durro (Museu d’Art de Catalunya), en el qual sant Quirze i santa Julita adopten l’esquema compositiu propi de la Mare de Déu amb el Nen. Ainaud li assigna una data propera a l’any 1100, i mostra el caràcter derivatiu de les escenes de martiri respecte a la Bíblia de Rodes(*). En epoca tardoromànica, aquest tipus de representacions marianes adquirí progressivament una major flexibilitat compositiva, i a conseqüència d’això, els casos en què el Nen se situa lateralment comencen a sovintejar —frontals d’Avià al Berguedà (Museu d’Art de Catalunya) i de Mosoll, a la Cerdanya (Museu d’Art de Catalunya)(*).

Trens(*) opina que ambdues tipologies són simultànies i que no s’ha de pensar que la segona sigui una derivació de la primera. Des del principi del romànic totes dues coexistiren, i el tipus assimètric fou la nota predominant en la miniatura, la qual podia documentar-se ja en els Beatus i en les Bíblies catalanes, en les escenes de l’Epifania, de les quals, sens dubte, semblen desprendre’s les imatges aïllades de la Mare de Déu amb el Nen col·locat de costat, tal com el veiem al Ms. Ripoll 151(*).

En un intent de precisar la cronologia d’aquest manuscrit, ens agradaria establir una sèrie de nexes estilístics amb d’altres produccions ripolleses contemporànies: en primer lloc, amb el Sacramentarium Rivipullense (Ms. 67 del Museu Espiscopal de Vic), on, al foli 36v, una petita “D” minúscula conté una diminuta imatge de Jesús Nen, que mostra una semblança notable amb el que acompanya Maria en l’escena del foli 154, quant a construcció dels trets del rostre, cabells, etc. Aquest Sacramentarium Rivipullense ha estat datat per Olivar(*) cap al voltant de l’any 1050.

En segon lloc, observem la decoració que caracteritza la desena de capitals ornamentades del Ms. Ripoll 151, i hi veiem el desenvolupament i l’evolució d’uns motius zoomòrfics que havíem vist iniciar-se prèviament en el Ms. Ripoll 52; ens referim als caps de gos, a vegades amb tendència a l’ofidi, que, combinats amb tiges vegetals, constitueixen la raó d’ésser de la major part de les inicials del Ms. Ripoll 151 (folis: lv, “S”; 12, “Q”; 41, “Q”; 76, “D”; 77, “F”; 120v, “H”; i 154, “S”); l’artista d’aquesta obra ha recollit una de les pautes ornamentals Marcades en el Ms. Ripoll 52, els petits caps de gos o de serp, les boques dels quals engendren tiges (folis: 2, 84 i 94v), i dintre una major economia de mitjans, ha renunciat pràcticament als entrellaçaments (només al foli 147v, “O”), i ha inclòs únicament alguns caps humans a les obertures d’algunes lletres (folis Iv, “S”; 119v, “C”, 136v, “P”). L’ús d’aquests caps de gos es dóna també de manera coetania en produccions de Vic de !’epoca d’Ermemir, és a dir, a les dècades centrals del segle XI, per la qual cosa una cronologia situada en aquells mateixos anys sembla adequada per al Ms. Ripoll 151, sobretot si tenim en compte la semblança que havíem establert prèviament amb el Sacramentarium Rivipullense de cap a l’any 1050.