Situació
Una vista de l’exterior de l’església, amb el mur frontal de ponent a primer terme.
F. Tur
L’església parroquial de Sant Víctor de Dòrria es troba situada al bell mig del grup de cases que constitueixen el petit nucli de la població.
Mapa: 255M781. Situació: 31TDG242858.
El camí per a anar-hi surt de la carretera N-152, de Barcelona a Puigcerdà, a la collada de Toses, uns 4 km més amunt de Planoles. (JAA)
Història
L’església de Sant Víctor de Dòrria fou consagrada el 3 de juliol del 903 pel bisbe d’Urgell, Nantigís, a petició del sacerdot Samarell i de tots els feligresos que l’havien erigida. A l’acta s’especifica que el sacerdot que la tingui haurà de satisfer anualment, per voluntat dels dotadors i decisió episcopal, quatre modis, dos sous i dos anyells a Santa Maria d’Urgell. En el document, el poble és esmentat amb el nom de “Dorriga”.
Acta de consagració de l’església de Sant Víctor de Dòrria (7 de juliol de 903)
"Anno incarnacione domini nostri Ihesu Xpisti DCCCCIII, nonas iulii, anno IIII, regnante Karulo regem filio Lodevico, veniens quodam venerabilis Nantigisus Orgellensis episcopus in territorio Cerdaniense in castro Petrera, in locum vocitatum Doriga, rogatus a sacerdote nomine Samarello presbítero sive a cunctum populum in ipsa parrochia habitantium, certantes in Dei servitio et ecclesiam Dei fundatores, rogantes et postulantes venerabilem presulem Nantigisum ad ecclesiam consecrandam in sancti beati Victoris martiris Xpisti. Tunc prescriptus episcopus cum aliis bonis hominibus scripserunt in dote ipsius ecclesie, ut per singulos annos modios IIII et solidos II et agnos II ille sacerdos qui eam tenuerit ad sancta Maria Sedis solvat."
Original: perdut
Còpia resumida del segle XIII: Arxiu Capitular d’Urgell, Liber dotaliorum Ecclesiae Urgellensis, I, f. 239, doc. 813.
Cebrià Baraut: Les actes de consagracions d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia”, I, núm. 15, pàgs. 71-72.
Traducció
"L’any nou-cents tres de l’encarnació de nostre senyor Jesucrist, nones de juliol, durant l’any quart del regnat del rei Carles, fill de Lluís, vingué el venerable Nantigís, bisbe d’Urgell, al territori de Cerdanya, al castell de Pedrera (Ribes), al lloc anomenat Dòrria, pregat pel sacerdot dit Samarell, prevere i per la comunitat de tots els habitants d’aquella parròquia, els quals, com a fundadors d’aquella església de Déu i desitjant fermament el servei de Déu, prega ren i demanaren al venerable bisbe Nantigís que consagrés l’església en honor de Sant Víctor, màrtir de Crist.
Aleshores, l’esmentat bisbe i d’altres prohoms, afegiren, en la dotació d’aquesta església, que el sacerdot que la tingués satisfés anualment a Santa Maria de la Seu [d’Urgell] quatre modis, dos sous i un parell d’anyells."
(Traducció: Joan Josep Busqueta i Riu)
En realitat, l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell ja en fa esment l’any 839, amb el nom de “Duaria”, però, tal com ja hem indicat en parlar de Toses, aquest document no és fiable, i només representa l’estat de la diòcesi vers l’any 975, moment en el qual aquella acta fou redactada o interpolada.
El vescomte de Conflent, Bernat, en el seu testament sacramental, publicat el 25 de gener de 1003, deixà al seu fill Trasovari els alous de Dòrria, Nevà i Pedrera, amb la condició que en cas de mort d’aquest, sense descendència, havien de passar al seu germà Arnau.
L’any 1035, es publicava el testament del bisbe Ermengol de la Seu, fet el 14 de desembre de 1033; en ell el bisbe deixava a l’església de Sant Miquel, entre altres possessions, els masos de Dòrria, de Nevà i de Pedrera.
La coincidència d’aquests alous amb els quals deixà l’any 1003 el vescomte de Conflent fa pensar que la donació no es feu efectiva, sinó que varen continuar en poder de la família vescomtal, i per això el bisbe Ermengol, de la família vescomtal de Conflent, que els degué heretar com a dotació seva, ara feia efectiva la donació.
La parròquia de Sant Víctor de Dòrria fou una demarcació força poblada, però les crisis demogràfiques del segle XIV causaren una despoblació tant forta que obligà els comtes de Pallars, senyors de la baronia de Toses, a la qual era adscrita la població, a deslliurar els pocs habitants que hi restaren de pagar censos i tributs per tal que no abandonessin el lloc.
L’església de Sant Víctor de Dòrria té com a sufragània la de Sant Martí de Fornells de la Muntanya. (APF-MLIC)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, exemplar simple, posteriorment molt modificat.
M. Anglada
L’església de Dòrria és un edifici molt transformat, el qual, de l’estructura original només conserva la part de ponent d’una nau única, que segurament devia tenir un absis semicircular a llevant, que fou substituït probablement el segle XVII, i en diverses etapes, per un presbiteri rectangular flanquejat per dues capelles també rectangulars, les quals conformen una mena de capçalera trevolada. A més d’aquestes modificacions, hom afegí una quarta capella al mur de tramuntana, el qual fou buidat per a baptisteri i el de migjorn, a l’indret de la porta, per a ésser-hi allotjat un altar.
La nau ha estat coberta amb una volta de canó, reforçada per dos arcs torals, i tot l’interior ha estat arrebossat, la qual cosa fa que no en sigui possible de veure l’aparell. A tocar el mur de ponent i a la façana de migjorn s’obre la porta, moderna, rectangular, la qual té al damunt una finestra, original, de doble esqueixada.
A la façana de migjorn, i més centrades, hi ha les traces de la porta original, oberta en arc, avui mancat de dovelles i totalment aparedada.
Damunt la volta i a frec de la façana de ponent es dreça el campanar, també modern, de torre i amb planta quadrada i coberta piramidal.
L’aparell de la part original ha estat format per carreuons, simplement escairats i allargassats, disposats en filades irregulars, amb tendència a l’horitzontalitat, i amb carreus més grossos als angles i brancals de la porta.
L’església de Dòrria és un senzill exemple del que fou l’arquitectura religiosa rural dels segles XI i XII, la qual, per les característiques del seu aparell, es mantingué fidel a les formes pròpies de la tecnologia i l’arquitectura del segle XI, que en aquestes regions perdurà fins ben entrat el segle següent, moment en el qual podria ésser situada la seva execució, sense excloure, però, una datació anterior, igual com s’esdevé en altres esglésies de la vall de Toses. (JAA)
Bibliografia
- Jaume Martí i Sanjaume: Dietari de Puigcerdà amb sa vegueria de Cerdanya i Sotsvegueria del Vall de Ribes, Imp. de Llorenç Bonet, Ripoll 1926, vol. 1, Cerimonial, prehistòria, pàgs. 124-125.
- Cebrià Baraut i Obiols: Les actes de consagració d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XI), “Urgellia”, I, 1978, pàgs. 71-72
- Cebrià Baraut i Obiols: Els documents, dels anys 981-1010, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, “Urgellia”, III, 1980, pàgs. 111-114.
- Cebrià Baraut i Obiols: Els documents, dels anys 1010-1035, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, “Urgellia”, IV, 1981, pàgs. 164-166 i 177-179.
- Antoni Pladevall i Font: Toses, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. I (Osona i Ripollès), Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1981, pàg. 404. (APF-MLIC)