Situació
Aspecte que ofereix l’exterior de l’edifici, refet.
M. Anglada
Construcció de la planta quadrada situada al riberal irrigable del riu Ter, a un centenar de metres del curs d’aigua i també a poc més de 100 m del mas la Sala, el qual ja és situat en un indret una mica elevat en relació amb el llit del riu.
Mapa: 218M781. Situació: 31TDG427873.
Per arribar-hi cal seguir la carretera que va de Camprodon a Setcases. A la sortida de Villalonga de Ter, havent passat un càmping, podem agafar un camí carreter que travessa el riu, gira a la dreta i mena al mas la Sala. Des d’aquesta casa, si continuem endavant i tornem a baixar una mica, arribarem al prat on hi ha la construcció medieval, la qual ara és utilitzada com a cobert per a l’herba seca. Les claus d’aquest edifici les tenen els habitants de la masia la Sala. (JBM)
Història
Aquesta fortalesa es trobava dins l’antic terme del castell del Catllar i el substituí quan aquest s’enrunà i no fou reconstruït. La seva funció fou la de residència de la família Descatllar, senyors del terme, i després de la seva fortificació, funcionà com a castell dels homes del terme del castell del Catllar.
Les primeres notícies de la Sala corresponen a l’estatge (“staticum”) que l’any 1261 Galceran Descatllar cedí al seu fill i hereu, Ramon Descatllar, juntament amb el castell del Catllar al moment de redactar els capítols matrimonials de Ramon. L’any 1285 ja apareix amb el nom propi quan els homes d’Abella reteren homenatge a Ponç Descatllar i als hereus de Ramon Descatllar pel castell del Catllar i la força de la Sala. Semblaria que la torre de Vilallonga, en una inspecció de les fortaleses frontereres feta l’any 1292, ha de correspondre al nom que els comissionats reials donaren a la fortalesa de la Sala, ja que no es coneix cap més referència d’aquesta torre, ni documental ni toponímica.
L’enrunament del castell del Catllar donà una altra funció a la fortalesa de la Sala, ja que prengué les funcions del castell del Catllar, en virtut d’un privilegi concedit l’any 1362 pel rei Pere el Cerimoniós a Ponç Descatllar, donzell, pel qual l’autoritzava que en la domus anomenada la Sala, que tenia en feu reial, situada al castell del Catllar, pogués edificar-hi un castell o fortalesa, en la qual els homes de l’esmentat castell poguessin refugiar-s’hi en temps de guerra i defensar-se dels enemics del rei, ja que el castell del Catllar en aquell moment es trobava derruït. L’any 1385 els homes d’Abella feren homenatge a Ponç Descatllar per raó dels serveis que havien de prestar al castell del Catllar i a la força de la Sala. No resta clar si el castell del Catllar és simplement una referència al terme o bé si el document és mal datat i correspon al mateix reconeixement fet cent anys abans pels mateixos homes al mateix senyor i pel mateix castell i força.
La fortalesa de la Sala resultà seriosament afectada pels terratrèmols que es produïren els anys 1427 i 1428, la qual cosa motivà que la reina Maria concedís permís al seu dilecte Ponç Descatllar perquè pogués reconstruir el castell o fortalesa de la Sala, que havia estat destruïda pels terratrèmols, i que tots els homes o qualsevol que visqués en terme del castell del Catllar, poguessin ser forçats a participar en la reparació de l’esmentada domus o castell de la Sala.
La funció de refugi dels homes del terme del castell del Catllar desaparegué durant la guerra civil entre la Generalitat i el rei Joan II, ja que tots els homes del terme estaven obligats a refugiar-se en el castell o poble de la Roca de Pelancà. Després de la guerra civil aquesta domus perdé la funció de residència dels Descatllar, ja que l’any 1488 Damià Descatllar traslladà la seva residència a la vila de Ripoll i els Descatllar ja no tornaren a residir de manera estable a la Sala del Catllar.
De l’antic edifici, de la domus de la Sala resta la major part de l’edifici, que actualment es fa servir com a magatzem de palla o herba, del mas veí, que fins al 1600 s’anomenava mas Camp, i després passà a nomenar-se mas la Sala, nom que conserva actualment i que pot crear confusió. (APF-ABC)
Fortalesa
Planta, a escala 1:200, de l’edifici.
M. Anglada
La construcció té una planta gairebé ben quadrada. El costat de tramuntana, el més ben conservat, té a l’exterior una longitud de 17,30 m, pràcticament igual a la dels altres tres costats. L’alçada de totes quatre façanes és de prop de 6 m. A l’interior de l’edifici, quatre murs, que formen també un cos de planta quadrada, tanquen un pati central, que té una amplada d’uns 4,55 m. Els murs externs tenen un gruix de 105 cm —en la part septentrional de l’edifici— i els murs interns fan 55 cm.
La forma d’aquesta construcció, tot i haver sofert l’edifici diverses reconstruccions al llarg dels segles, encara sembla que és bàsicament la que tenia en una època primerenca.
En els murs perimetrals exteriors veiem clarament que hi ha almenys dues etapes. Tots els murs del sector septentrional —façana de tramuntana i gairebé la meitat de les façanes de llevant i de ponent— tenen, com hem dit, un gruix de 105 cm; hom hi veu també nombroses espitlleres. Els murs de la banda meridional de la construcció tenen només uns 55 cm de gruix; són reforçats, però, als angles i al llarg de les parets, per alguns pilars que s’hi adossen. Aquests contraforts interns tenen un gruix de 50 cm, de manera que el gruix de la paret més l’amplada del pilar fan el mateix gruix que el que tenen els murs septentrionals; aquest és un dels motius que fan pensar que aquests murs situats vers el nord són més antics.
D’altra banda, són els murs d’aquest sector septentrional els que tenen espitlleres. És possible que tot el sector meridional s’ensorrés ran d’algun dels terratrèmols del segle XV, els efectes dels quals sobre l’edifici són esmentats en un document de l’any 1430.
Hi havia dos rengles d’espitlleres: un de superior, situat actualment a més de 2 m del sòl exterior i un d’inferior. De moltes d’aquestes espitlleres més baixes, situades actualment molt arran de terra, només en veiem la punta superior; no creiem, però, que tinguin la mateixa llargada que les superiors, que arriben a fer 1 m d’alt. Les espitlleres del rengle més alt, d’esqueixada simple, tenen a la part exterior una amplada de només uns 10 cm; a banda i banda són formades per cinc o sis carreus.
A la façana de llevant, al llarg dels 6,70 m més antics —segurament la part que no s’ensorrà els anys 1427-1429—, hi ha quatre espitlleres superiors; a la façana de ponent, al llarg dels 7,90 m més vells, hi ha sis espitlleres —la darrera coincideix amb el lloc del trencament—; a la façana de tramuntana se n’endevinen almenys una onzena, encara que n’hi devia haver més. La part central superior d’aquesta cara de l’edifici fou destruïda, i en ésser refeta s’hi obrí una grossa finestra.
L’aparell constructiu d’aquest sector més septentrional és format a la part baixa per carreus lleugerament allargats, d’uns, per exemple, 15 cm d’alt per 40 cm de llarg; més amunt, els carreus són lleugerament més petits: de 20 × 30 cm, 20 × 10 cm, etc. En diversos trossos dels panys de paret hi ha opus spicatum. D’altra banda, entremig dels carreus hi ha nombroses llosetes de llicorella. Els carreus dels angles són una mica més grans. El morter de calç que uneix les pedres és en bona part força tou, es desfà fàcilment amb els dits i és blanquinós.
Totes quatre parets que tanquen el pati inferior, situades a uns 4,85 m dels murs perimetrals exteriors, tenen dues obertures, a dos nivells diferents.
Al nivell inferior hi ha quatre portes, amb una amplada de 125 cm —la porta meridional ha estat lleugerament eixamplada molt modernament— i una alçada que no arriba als 3 m. Són cobertes per un arc rebaixat format per llosetes col·locades a manera de plec de llibre. Les quatre portes de dalt, que corresponen al pis superior, tenen la mateixa amplada que les de la planta inferior i una alçada de més de 3 m; són coronades per un arc lleugerament ultrapassat i format per llosetes situades radialment tot al seu volt. Aquests arcs, per llurs característiques i per llur rusticitat, recorden els arcs d’època preromànica. L’aparell dels murs d’aquest pati central resta en bona part amagat rere un arrebossat.
La gent del país diu que a la part central d’aquest edifici hi devia haver un pou. No seria pas gaire difícil que fos cert, ja que el nivell freàtic ha d’ésser molt proper. El que sí, però, és segur és que el nivell actual del sól, tant a l’interior com a l’exterior, no és pas exactament el mateix que el que hi havia a l’edat mitjana. A dins, l’existència de les espitlleres demostra que el nivell del terra ha pujat. A l’exterior, tot al voltant de l’edifici hom veu encara un lleuger enfonsament, que fa pensar en un vall que, en aquest cas, amb la quantitat d’aigua que corre pels prats que envolten la Sala, fins i tot podia ésser fàcilment inundable.
Aquest notable edifici s’ha conservat força bé durant aquests darrers segles, en bona part a causa de tenir una utilitat, fer d’estable o d’herbera; actualment, però, la seva teulada —refeta força modernament— es troba ja en mal estat de conservació i l’empostissat de taulons i bigues que fa de trespol entre els dos nivells és en un estat lamentable, mig podrit i fet malbé. (JBM)