El 1004 Sal·la, que el 985 havia actuat com a testimoni comtal amb relació al castell de Sacama, i el levita Borrell, en compliment de la voluntat de la difunta Ego, donaren a Ripoll un alou amb dos masos al terme de Sacama, al lloc dit Evolesa. Sal·la era fill de Froia i Ego i net d’aquell Sal·la fundador de Sant Benet de Bages. El 1012 Sal·la, juntament amb els seus hereus, Borrell, bisbe de Vic, Seniofred de Rubí, Amat de Girona, Guifré de Riudarenes, Guitard de Solsona i Mir de Ponts, donaren a la nova canònica de la catedral de Barcelona l’església i parròquia de Santa Maria i Sant Joan d’Olesa, que els advingué dels seus avantpassats, amb els seus termes i pertinences. Per voluntat dels canonges, Sal·la ho continuà posseint en vitalici. Aquesta donació fou producte d’un litigi amb el comte Ramon Borrell sobre un alou que Sal·la tenia amb el bisbe Aeci, que sembla que és la mateixa parròquia d’Olesa. Va ser per manament del dit judici, en el qual Sal·la havia romput les cartes, que ara feia la susdita donació a la canònica. Els comtes la confirmaren en una magna assemblea judicial. Mort el comte Ramon Borrell, el seu fill Berenguer Ramon jurà solemnement l’any 1020 que no usurparia la parròquia de Santa Maria d’Olesa a la canònica catedralícia. Els comtes, però, que encara conservaven drets i jurisdicció a Olesa, a més de la del castell de Sacama, obtingueren de la canònica la senyoria de la parròquia d’Olesa a canvi de l’empenyorament de la parròquia de Sant Andreu de Palomar. Aleshores, el 1076, el comte Ramon Berenguer I, a canvi de Castellví de la Marca, donà a Arbert de Castellví l’església i parròquia de Santa Maria d’Olesa, amb els seus delmes, les primícies, les ofertes i les pertinences. En endavant els Castellví posseirien la senyoria de la parròquia i del terme d’Olesa. Els Castellví donaren els delmes de Sant Pere Sacama i d’Olesa al priorat de Sant Genis de Rocafort, segurament en una data no gaire allunyada del 1076. Guillem Ramon I de Castellví, pel seu testament del 1110, llegà 5 mancusos a Santa Maria d’Olesa ad operam a més de 5 als seus sacerdots per a misses. L’església devia acabar-se segurament poc abans del 1147, quan el bisbe de Barcelona Guillem de Torroja la consagrà. Aquesta església, esdevinguda petita per acollir els feligresos, al segle XIV, quan Olesa ja era de la jurisdicció del monestir de Montserrat, va ser substituïda per un nou edifici i a la fi del XVI per un altre, que va mantenir-se fins el 1936.