Sant Pere Sacama (Olesa de Montserrat)

Situació

Vista aèria de la capella, l’absis de la qual ha estat totalment restaurat fa pocs anys.

R. Camprubí

La capella és situada a llevant del castell de Sacama, i construïda, al mateix eix axial que aquest, sobre unes altes roques (466 m) espadades a llevant.

Mapa: 36-15(392). Situació: 31TDG093025.

Història

El document del 963, en què Eigofred adquirí del comte el castell de Sacama, no menciona la capella. Sí que esmenta, en canvi, un oratori, sense especificar-ne la dedicació, que es diu que era situat als límits del terme del castell, al coll de Aluminarías (avui els Llumasos), per la qual cosa no pot ser identificat amb la capella de Sant Pere. Per contra, el document del 966, pel qual Eigofred donava a Ripoll el castell de Sacama, sí que menciona la capella, segons han reportat el P. Ribas i el P. Pasqual. Semblaria, doncs, que la capella hauria estat bastida per Eigofred entre el 963 i el 966, cosa que és una mica estranya, tenint en compte els pocs anys que Eigofred posseí el castell. En tot cas, el 982 el precepte de Lotari en confirmació dels béns i possessions de Ripoll inclou la capella amb la seva advocació de sant Pere. Com se sap, el monestir de Ripoll hagué de reclamar judicialment als comtes en tres ocasions la possessió del seu alou del castell de Sacama, el 980, el 1002 i, en temps de l’abat Oliba, el 1021.

La capella no és esmentada en el testament de Guillem Ramon I de Castellví, del 1110, en el qual fa deixes a diverses esglésies dels seus dominis, incloent-hi la de Santa Maria d’Olesa, cosa que tal volta pot interpretar-se en sentit negatiu, és a dir que si el senyor de Castellví no li feu cap deixa és perquè la capella ja era construïda i ben dotada.

Entre els anys 1985-86 el Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya efectuà una excavació d’urgència prop de l’església, i posteriorment el Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà, amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya restaurà la capella. En el transcurs d’aquestes obres es consolidà l’absis i es va treure l’enguixat interior per tal de deixar l’aparell vist.

Església

És un petit edifici d’una sola nau (8 m de llargària × 3,5 m d’amplària màxima), amb un absis llombard ben orientat, que s’obre per mitjà d’un doble arc de plegament. Dins el gruix del mur absidal hi ha dues fornícules que no arriben fins al terra, col·locades simètricament respecte de l’eix de l’edifici. Al mig hi ha una petita finestra de doble esqueixada. Al capdamunt de la paret o tester que s’alça sobre l’arc triomfal hi ha una espadanya reconstruïda. Les parets de l’edifici, d’altra banda, evidencien reconstruccions d’època moderna, especialment la de migdia, amb un petit ull de bou ovalat que podria ser contemporani de la volta, amb motllures neoclàssiques a la línia d’arrencada (segle XVIII).

Restes de la decoració mural de l’absis.

J. Morera - Centre de Recerques Olesà

L’absis sobrepassa una mica el semicercle. La seva desviació vers el nord, més que un signe d’arcaisme, es deu a la voluntat d’aprofitar al màxim l’espai disponible, tenint en compte que és bastit sobre unes altes roques irregulars que per la banda de migdia fan com una mena d’enforcall. Exteriorment l’absis s’ornamenta amb tres grups de tres arcuacions cadascun, separats per bandes llombardes; una s’ha conservat mentre que l’altra es veu on era situada per la irregularitat del parament. Totes dues partien d’un alt sòcol que arriba fins al nivell de l’arquet de la finestra. Això fa que de perfil l’absis presenti un retrocés per sobre de la finestra, cosa que sembla que s’ha d’atribuir a un defecte de la construcció. L’absis es cobreix amb una volta de quart d’esfera. El seu paviment antic degué estar situat uns 20 cm per sobre de l’actual, de rajoles modernes, pel senyal que ha deixat en els murs laterals.

La part més afectada per la reconstrucció del segle XVIII va ser, a més de la volta, totalment refeta, l’alçada originària de la nau, la teulada de la qual és situada ara a la mateixa alçada que la de l’absis. Tanmateix, l’absència de lesenes indica que no devia tenir ornamentació llombarda. La més refeta de les tres façanes és la de ponent. El portal, de mig punt, construït amb dovelles amples i regulars, també és modern. L’antic portal de la capella tenia com a ornamentació dos capitells esculpits, els quals, tot i que són molt rústics, han de ser datats dins el segle XII. La construcció d’aquesta porta amb capitells ja implica una primera refecció o reforma de l’obra originària. L’aparell és format per petites llambordes col·locades en filades regulars, amb algunes llosetes en vertical i, en alguna filada, amb una alternança de materials, com a la part inferior del sòcol, on s’alternen petits carreus rectangulars de pedra blanquinosa amb llosetes verticals de pedra rogenca. A l’interior de l’absis s’empra sobretot arena rogenca. La paret nord, molt difícil d’observar i més encara de fotografiar perquè és situada al caire del cingle, presenta en alguns sectors un aparell de carreus més grans, molts de forma quadrada o molt poc rectangular posats en vertical, a la manera del segle X.

La capella de Sant Pere Sacama s’insereix en la tipologia del primer romànic, amb característiques que s’inscriuen en una datació primerenca dintre del segle XI, tot i que aprofita segurament un pany de mur anterior (part de la paret nord). De ben segur que la capella devia reedificar-se sota la tutela del monestir de Ripoll, no gaire després que el castell de Sant Pere Sacama fos restituït al monestir gràcies a la reclamació de l’abat Oliba (1021).

Capitells

Capitells, que originàriament devien formar part de la porta d’entrada, decorats amb figures de caps humans i d’animals esculpits.

J. Morera - Centre de Recerques Olesà

S’han conservat dos capitells romànics que segurament formaven part de la porta de Sant Pere Sacama, no de la del temps d’Oliba, sinó un xic posterior, del segle XII. D’aquests capitells, que es guarden avui dia a la casa dels propietaris de la capella, almenys un d’ells no es va fer en principi per a ésser adossat a una portada perquè està decorat a les quatre cares (l’altre té la cara posterior trencada). Tenen l’àbac llis i bastant alt (10 cm) i al cistell una decoració escultòrica molt rudimentària.

Un dels capitells, que no conserva el collarí, forma un cos no ben bé cúbic, amb la cara posterior trencada, de 31 × 28,5 cm. A la cara principal del cistell hi ha un rostre en posició frontal, molt sobresortit però sense modelat i amb els trets només esbossats per incisió. A banda i banda del rostre hi ha el de sengles quadrúpedes, possiblement felins, el cos dels quals ocupa les cares laterals del capitell.

L’altre capitell no és ben bé cúbic i fa 36 cm d’alçària incloenthi el collarí cordejat, de 29 × 28 cm. Conserva les quatre cares, a més de l’orifici a la cara superior de l’àbac i el de subjecció al fust. A la cara principal del capitell també hi ha un rostre, més petit que l’altre, calb i barbat, amb els trets també molt esquemàtics. A banda i banda, als angles del cistell, hi ha dues figures ventrudes en posició frontal que per llur semblança amb altres models més clars diríem que són àguiles. La cara lateral de la dreta té, al centre, dues boles o pans sortits, l’un sobre l’altre, i en l’angle oposat a l’àguila un llarg bony informe. L’altra cara lateral només tenia una bola o pa, avui esbotzat. La cara posterior del capitell té un cap de bou en posició frontal. (MPP)

Pintura

En la restaurado recent de Sant Pere Sacama han aparegut alguns vestigis de pintura mural a l’absis, a sobre i dins mateix de les fornícules. Sobre un fons blanc de calç, una línia dibuixada en vermell corre per la part superior de l’espai entre fornícules, com si n’assenyalés el límit. Dins de cada fornícula hi ha petits fragments de pintura, també amb línies vermelles sobre fons blanc, dibuixant una mena de quadrícules o graelles inscrites en rectangles aïllats. Se situen aproximadament a la primera filada de les voltes respectives. Proposar una datació per a aquestes restes, però, resulta certament arriscat. (MPP)

Necròpoli

L’excavació d’urgència prop de la capella va ser motivada per la descoberta fortuïta d’un enterrament, que sembla força tardà (posterior al 1549). La zona excavada resultà ser un dipòsit de reompliment per anivellar el sòl de dues cambres. El material arqueològic que hi aparegué, sense estratigrafia, molt esmicolat i barrejat, comprenia des de ceràmica àtica i ibèrica fins a medieval de diversos tipus i datacions en un ampli ventall cronològic que arriba fins al segle XV (carolíngia, amb les superfícies brunyides; grisa tardana, segles XI-XIII; de cocció oxidada, amb decoració en verd i manganès segles XIII-XIV, i també ceràmica valenciana, segurament de Paterna, decorada amb blau). A la vista dels resultats, de cap manera no es pot dir que el lloc fos un “habitatge d’època carolíngia”, com s’ha pretès. L’únic que es pot deduir és que el lloc d’on foren aportades les terres, versemblantment de dalt el castell —ja que és del tot improbable que hom s’hagués pres la molèstia de pujar les terres del pla— va ser habitat en època medieval des d’època carolíngia fins al segle XIV, en què s’efectuà la remoció de terres, per la qual cosa creiem que aquesta podria relacionar-se segurament amb la construcció del primitiu Mas de Sant Pere, documentat el 1357. En aquesta excavació, vora l’angle sud-occidental de la capella, al pas estret que condueix rere l’absis, es descobriren restes d’uns altres enterraments, amb els ossos de quatre o cinc individus molt barrejats i sense estratigrafia. S’hi trobà ceràmica que sembla ibèrica, una sivella de ferro de forma circular datable entre els segles XII-XV i un aplic decoratiu d’os amb una sanefa de tradició romànica gravada per incisió, el dibuix de la qual és format per cercles trenats amb petits punts al centre de cadascun. (MPP)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

  • Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà, 1987, pàgs. 3-5
  • Pagès, 1992
  • Pagès, 1992, en premsa

Bibliografia sobre els capitells

  • Pagès, 1992, en premsa

Bibliografia sobre la pintura

  • Pagès, 1992, en premsa

Bibliografia sobre la necròpoli

  • Mayoral, 1989, pàgs. 428-433