Situació
Actual capella de Nostra Senyora del Roser, bastida sobre l’antic absis de la primitiva església pre-romànica de Sant Andreu d’Òrrius.
ECSA - Rambol
El poble d’Órrius es troba cap a la part meridiona de la comarca, assentai dins una vall formada a la Serralada Litoral, amb diversos torrents que la travessen, i envoltat de turons com el de Séllecs (353 m) o el d’Aquença (374 m).
Sant Andreu d’Órrius és l’església parroquial del poble, em plaçada en el centre de la vila a la plaça de l’Església.
Mapa: 37-15(393). Situació: 31TDG463008.
S’arriba a Òrrius anant per la carretera de Mataró a Grano Uers; a l’alçada del quilòmetre 6 s’agafa una carretera transversal que hi porta. També s’hi pot anar per una carretera que surt del poble de la Roca. (NOB)
Història
Aquesta església es trobava dins el terme d’Orrius. Pertanyia a la jurisdicció del castell de Sant Vicenç de Burriac, però el 1357 el rei Pere III en va concedir la jurisdicció total al senyor del castell de la Roca del Vallès. El municipi va dépendre jurídicament d’aquesta població fins ben entrât el segle XIX.
Pel que fa a la parróquia, depenia de l’església de Sant Julià d’Argentona, però amb carácter de parròquia o ajut rural amb dret a cementili propi. Malgrat tot, fins al final de l’edat mitjana no tenia sacerdot propi i era servida des de la matriu com a su-fragània d’Argentona.
La documentadò més antiga que esmenta la vila d’Òrrius és un document del 8 d’abril del 974, quan Wifred, prevere, i marmessor de Bulgara, va cedir al cenobi benedicci de Sant Cugat del Vallès uns alous que posseïa en el terme. El temple figura documentât l’any 1043 en una escriprura segons la quai el comte Ramon Be-renguer I va vendre a Guadali l’església de Sant Andreu d’Òrrius, que pertanyia a la jurisdicdó del castell de Sant Vicenç.
En la primera visita pastoral coneguda, de l’any 1379, consta que l’església tenia un altar, ornaments, fonts baptismais i la Sagrada Eucaristía, tot en perfecte estât.
El 1443 apareix documentât per primera vegada el cementili, i a més es dóna permis al capellà del cenobi de Clarà per a celebrar missa a la parròquia els dies festius, una a Clara i una altra a Òrrius.
El 1570, el visitador diocesà donà llicència per a l’engrandi-ment de l’església, petició feta pels parroquians d’Òrrius l’any anterior. El 20 de maig de 1579 sorgiren tota una sèrie de queixes per part dels parroquians d’Òrrius per tal de demanar la independència d’Argentona. Gracies a aquests documents sabem que l’església d’Òrrius tenia al seu càrree divuit o vint cases. Els parroquians es queixaven que la distància entre Argentana i aquesta població era prou considerable, i a l’hivern i en època de pluges i de mal temps era molt difícil que els capellans d’Argentona poguessin arribar amb facilitât a Òrrius per a celebrar els oficis divins. Les queixes van arribar a oïdes del bisbe de Barcelona, el quai va optar per establir la independència de totes dues par-ròquies. El document, a més de pel bisbe, és signât pel rector de la parròquia d’Argentona, els síndics, el clavari i prohoms de Sant Andreu d’Òrrius. Tot i així, la independència no es va fer efectiva fins ben entrât el segle XVII.
Al segle XVI es va construir una església nova d’estil gòtic, de planta de creu llatina amb una sola nau i absis orientât al N, amb una llargària de 16 m i ampiada de 5,50 m a la nau principal i 11 m al creuer.
Durant el segles XVII i XVIII es començaren a construir les capelles laterals. La primera referència que se’n troba és del 15 de juliol de 1514, quan el conseil de la vila deliberà sobre el deute que calia satisfer al mestre de cases Pere Tremolar per l’obra d’una capella. El 30 de juliol de 1681 el visitador donà llicència per a construir-hi un altar en honor deis Sants Màrtirs; la primera pedra va ser beneida pel mateix rector d’Òrrius. El 26 de juny de 1682 es tornà a donar llicència per a la construcció d’un altre altar dins de l’església, aquest en honor deis sants Abdó i Senén. I fi-nalment, el 22 d’abril de 1698 el visitador donà permis per a en-grandir la capella del Sant Crist, amb la condició que la rectoría annexa no se’n veiés perjudicada. També ais segles XVII i XVIII es van demanar alguns permisos per a obrir alguns enterraments dins el subsòl de l’església.
El 2 de juliol de 1794 es creà la confraria de Nostra Senyora del Roser, i se’n confirma la decisió el 26 de setembre del mateix any.
L’any 1826, el llavors rector de la parróquia, mossèn Bruque-tes, va impulsar la construcció del campanar i la façana.
El 1981, el rector mossèn Joan Capell i Gorina va realitzar unes obres de restauració de la capella de Nostra Senyora del Roser, durant les quais, un cop tret l’arrebossat que amagava la construcció, va quedar al descobert l’aparell dels murs, que feia pensar que aquella capella era el vestigi de la primitiva església medieval. El projecte de reforma va consistir en un buidatge de la junta de les pedrés i una reforma de l’enllosat. La inutilització de l’enllosat existent i el procès de realització de la nova pavimentació va per-metre descobrir un mausoleu de la familia Conili i un trésor de monedes comíais de billó encunyades en temps de Berenguer Ramon I i Ramon Berenguer I.
Aquesta traballa, i el fet de coincidir amb les obres de remodelado del temple, van portar a iniciar una campanya d’excavacions. La Direcció General del Patrimoni Cultural va dicta minar una resolució amb data de 27 de gener de 1982, en la qual encarregaven les excavacions al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. La direcció tècnica de l’excavació va ser encarregada a J. I. Padilla i Lapuente. La campanya d’excava cions va ser feta entre el 28 de gener i el 22 de febrer de 1982, i els résultats publicáis més tard. En el seu decurs es van trobar restes de pintura de color vermeil, potser corresponents a motius heràldics. (JGG)
Església
L’església parroquial d’Òrrius és d’estil gòtic tardà (segle XVI). Entre l’estructura del campanar i el mur sud es troba adossada la capella de Nostra Senyora del Roser. Es orientada d’E a W. L’estança presenta un quadrat de 21,15 × 4,35 m amb una superfície interna de 3,35 m de longitud i 2,70/2,76 m d’amplària.
La coberta de la nau s’assenta en la gruixària deis seus murs (0,80 a 0,85 m); presenta una volta de cañó lleugerament apuntada, construida a base de morter amb la tècnica de l’encanyissat, fet que es dedueix per l’empremta de les canyes conservada encara en la volta.
Aquesta capella era l’absis de l’antiga església pre-romànica, i també de la romànica que es va construir posteriorment. L’absis es degué acoblar a la nau mitjançant un arc de descàrrega a la banda de ponent. Segons J. I. Padilla, tant l’arc corn la volta cor-responen a l’ampliació del segle XIII.
Pel que fa a les obertures, la capella presenta dues finestres construïdes en époques diferents en el mur meridional durant la segona meitat del segle XI, i en el mur de llevant en època preromànica.
L’aparell permet diferenciar diverses étapes en la construcció del recinte. El més probable és que la major part del recinte cor-respongui a l’edifici pre-romànic. La part inferior presenta unes quatre o cinc filades de pedrés sense desbastar disposades de forma irregular. Sobre seu es disposen uns carreus encara irregulars, tot i que tendeixen a configurar una certa regularitat. Pel que fa als angles presenta peces ben tallades, amb força reble, on hi destaquen fragments de terra cuita. Segons J. I. Padilla, són materials de rebuig en la construcció del temple gòtic a mitjan segle XVI.
Les excavacions efectuades donaren com a résultat l’aflora-ment d’una sèrie d’estructures que permeten conèixer les diverses étapes de construcció de l’edifici.
I fase: l’església pre-romànica
S’estableix com a elevació de terreny, i no hi ha evidéncies d’un assentament anterior. D’aques-ta etapa queda Tactual capella de Nostra Senyora del Roser, que, malgrat riaver patit diverses transformacions, podem datar a la segona meitat del segle X. L’excavació no va poder presentar una visió de conjunt del tempie, però el més probable és que la capella de Nostra Senyora del Roser fos el presbiteri. J. I. Padilla sug-gereix que la nau era rectangular, de dimensions reduïdes (4,75 × 2,75 m d’amplada), i orientada a l’È i coberta per un fort em-bigat de fusta de dos vessants. Segons J. I. Padilla, la porta podia estar oberta al mur oest o bé al mur de migdia. D’aquesta època podem datar també la finestra del mur de llevant.
II fase: l’ampliació de la segona meitat del segle XI
Segons els résultats de l’excavació l’ampliació es va produir en sentit longitudinal, intentant respectar la construcció anterior. J. I. Padilla la descriu com d’una nau rectangular i el temple primitiu passa a tenir la funció de capçalera o absis del nou conjunt. Les dimensions estimades són de 7,15 per 3,35 m d’amplada. L’absis, de pianta gairebé quadrada, fa 3,35 × 2,70 m de costai.
La porta d’entrada es devia obrir al mur occidental. A l’absis es va afegir una plataforma per sobrealçar el Hoc de culte, i es va obrir una nova finestra en el mur de migdia de l’absis. J. I. Padilla opina que la volta de la nau devia estar construida en fusta i amb doble vessant, però la coberta de l’absis devia estar realitzada amb volta.
D’aquesta etapa sois es conserva part de la capella de Nostra Senyora del Roser i un fragment del mur N al nivell de la fona-mentació.
En aquesta etapa també es van obrir dues sitges, que els materials trobats en l’excavació demostren que van ser utilitzades a mitjan segle XIII. Les restes de reompliment presenten materials constructius de rebuig (argamassa, teules ) i materials corresponents a la fosa d’una campana gòtica de la qual també es trobà la motllura excavada. Les dues sitges apareixen després d’una fossa construida per facilitar-ne la realització.
La sitja número 1 té un perfil piriforme (170 d’alçària-z:80/251 per 120 de diàmètre màxim) amb un diàmètre de boca d’uns 45 cm i una capacitai d’1,43 m3. Les parets teñen una capa d’ar-gila d’uns 10 a 15 cm de gruix compacte endurida al foc. A la part superior es pot observar un rebaix vertical (55 cm de llargada per 7 cm d’amplada). Segons J. I. Padilla la seva finalitat sembla que era subjectar una escala d’espàrrec per a facilitar-ne l’accès.
La sitja número 2, de perfil piriforme, sembla que tenia una capacitai i unes mides semblants a l’anterior, però per causa del seu mal estât de conservado no se n’han pogut determinar amb exactitud les dimensions. Totes dues sitges són datables a la segona meitat del segle XI.
III fase: l’ampliació del segle XIII
Segons els résultats de l’excavació, la nova nau que sorgirà en aquesta època presenta una planta de creu llatina. L’antiga edificació patirà diverses transformacions per tal de ser adaptada a la reordenació. Segons LI. Padilla, s’hi pot observar una construcció de N a S de 4,55 m × 3,78 m d’amplada i un absis presumiblement semicircular orientât a migdia a l’exterior del tempie actual.
La nau principal i el transsepte eren coberts amb una volta de canó apuntada de la quai es conserva la volta de la capella de Nostra Senyora del Roser.
IV fase: remodelaió de l’edifici a la segona meitat del segle XV
Aquesta fase constructiva és basada en les fonts documentais (1438). Sembla que van ser obres per al reforçament de la volta de la nau principal; es devia refer l’arrebossat, del quai es con serva part de la decoració mural, i finalment es devia refer part del paviment.
V fase: construcció de l’edifici gòtic (segle XVI)
L’enderroc de l’edifici romànic es va dur a terme per tal d’edificar el nou edifici d’estil gòtic tardà que avui encara es conserva. Aquest, com hem vist, com a vestigi de l’anterior conserva l’absis, actual capella de Nostra Senyora del Roser. (JGG)
Necròpoli
L’excavació de J. I. Padilla va palesar l’existència d’una necròpoli rural prop de l’edifici religiós. A mesura que aquest edifici s’anava ampliant, la necròpoli s’anava desplaçant. Un altre fet a destacar és que moites se pultures no s’han pogut conservar per causa de l’ampliació de l’església, ja que la nécessitât de construcció de nous murs ha incidit negativament en les sèves estructures.
L’excavació no va poder proporcionar el volum global d’enter-raments d’una etapa concreta, i segons J. I. Padilla les propor-cions numériques de les restes conservades no són prou significatives per a establir una valoració global del cementiri romànic.
Les sepultures excavades, d’època romànica, corresponen a dos enterraments datables a la segona meitat del segle XI.
La primera tomba (núm. 9) correspon a una sepultura infantil de cista amb planta lleugerament ovoide. (83 × 22/35/25 × 34). És orientada d’E a W. Les Uoses de pedra són de dimensions vaidades, i les cares mès llises van ser aprofitades per a la col-locació del eos. El eos de l’infant va ser inhumât en posició de decúbit supí i estès, orientât cap a l’W, i el cap estava aixecat expres-sament uns 6 cm. El cos també estava assentai en un pia inclinât cap als peus (z=lll/120). La tomba, segons J. I. Padilla, es pot datar a la segona meitat del segle XL Segons l’estudi de les restes òssies, portât a terme per Elisenda Vives i Balmanà, les mostres recollides corresponien a un infant d’uns divuit mesos, fet demostrai per la sortida de les dents de llet.
La segona tomba (núm. 8) estava orientada d’E a W. Segons els résultats de l’excavació, la sepultura de cista tenia forma tra pézoïdal, malgrat que va ser destruida parcialment pels fonaments del temple gòtic i per la construcció d’un contrafort; sols se’n van conservar unes quantes lloses del costai S. El difunt estava en una posició de decúbit supí orientât a l’W. La tomba, segons L I. Pa dilla, es pot datar a la segona meitat del segle XI, i l’estudi de les restes òssies, fet per Elisenda Vives, donà com a résultat que el cos corresponia a una persona adulta de sexe masculí, mort pos siblement ais 20 anys. (JGG)
Pintura
A la banda superior esquerra de l’arc de triomf que fa d’accès a l’absis, encara resten alguns fragments de pintura de color vermeil, potser corresponents a representations de significai heràldic. El mal estât de conservadó i la dificultat d’esbrinar amb certesa quin tipus de repre sentations el conformaven fan del tot impossible una datació en cenada. (LCV)
Altar
Suposada ara d’altar preromànica, utilitzada com a element constructiu del temple actual i retornada fa poc al culte.
A. Martí
La suposada ara pre-romànica va ser utilitzada en la construcció de la nova església de l’època tardogòtica com a element de sustentado del pedrís que va servir com a base de l’arc de la nau de l’església. La peça, de peora granitica, es un parai-ieiepipeae rectangular de 135 cm ae Llargària per 50 cm d’amplada i 22 cm de gruix, amb les arestes arrodonides. La peça no conserva cap resta de decoratici ni ins criptions. (JGG)
J. I. Padilla (1983) indica que es tracta d’una suposada ara pre romànica. D’aquesta època X. Barrai (1981, pàg. 119) en distin geix dos tipus: les realitzades en pedra, molt comunes a les petites esglésies, i les de marbre pròpies dels grans monuments, formades per una Uosa rectangular i emmarcades per una motllura; l’única decoradó serien uns lòbuls, i les més tardanes serien del final del segle X. El fet que no aparegui cap ornamentatici ni cap inscripció en l’ara d’Òrrius en fa difícil la datació. Cal considerar que s’ha trobat reutilitzada en el sòl d’un edifici medieval, cosa que permetria acceptar la possibilitai de la datació arqueológica. (AAR-AMS)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Mas, AHMB, XVI, pàgs. 171-173
- Carreras i Candi, 1891, pàgs. 79-82
- Madurell, 1970, pàgs. 90-91
- Cabanes, 1925, fulls 28-29 novembre
- Diversos autors, 1982, pàg. 76
- Balaguer-Crusafont, 1982, pàg. 180
- Balaguer-Crusafont, 1983, pàgs. 59-104
- Padilla, 1981, pàgs. 231-241
Bibliografia sobre la necròpoli
- Padilla-Vives, 1983, pàgs. 11-55
Bibliografia sobre la pintura
- Diversos autors, 1982, Oàgs. 76
Bibliografia sobre l’altar
- Padilla-Vives, 1983, pàg. 31