Fitxa tècnica
PRODUCCIÓ: SIE Films (Barcelona); ARGUMENT I GUIÓ: A.Sau; FOTOGRAFIA: Adrien Porchet (blanc i negre, normal); AMBIENTACIÓ / DECORACIÓ: Antonio Burgos; MUNTATGE: Joan Pallejà; MÚSICA: Jaume Pahissa; SO: Rossend Riquer; INTERPRETACIÓ: Fèlix de Pomés (Juan), Enriqueta Soler (Marta), Pilar Torres (la tanguista), Anna Maria Campoy (Pilarín), Román González Crispeta (Antoñito), Modest Cid (un manifestant), José Sanchiz (el senyoret), Alfredo Hornos (l’amo de la casa), Ernest Campoy (el gerent), Francisco Beltri (un policia), Anna Castell (l’àvia), Josep Carreras (l’encarregat), Miquel Duran (el pidolaire); ESTRENA: Barcelona, 30.08.1937, Madrid, 10.01.1938.
Sinopsi
Juan es queda sense feina a la fàbrica i no en troba d’altra, i el fet que la seva dona Marta treballi només aconsegueix humiliar-lo encara més. Aleshores comença a comprendre que la societat que els explota mai no els donarà un cop de mà, i va prenent consciència dels seus drets com a treballador. Aconsegueix unir els seus companys d’infortuni i junts marxaran cap a la capital per a exigir pa i treball. La gran marxa de la fam troba pel camí l’anunci de l’esclat de la revolució social. Ha arribat la seva hora, l’"aurora de esperanza".
Producció
Es tracta d’un dels films més representatius del cinema de la guerra civil. Catalogat al seu moment com el "primer assaig de cinema social", aquest primer llarg de ficció del Sindicat de la Indústria de l’Espectacle no solament es plantejà en ple conflicte, sinó que assumí una triple responsabilitat: reflectir l’ideari anarcosindicalista, transcendir la conjuntura d’un cinema de propaganda bèl·lica i pal·liar la desocupació en una indústria col·lectivitzada. L’aragonès Sau Olite (Alma baturra i La gran barrera,1947), un afeccionat al cinema i cenetista amb carnet, assumí la responsabilitat com a autor de l’argument i realitzador d’aquest compromès debut. Encarnà també el prototip de nou creador segons el romanticisme anarquista, inexpert però amb "ambicions artístiques infinites". La pel·lícula es rodà als carrers de la ciutat de Barcelona i la seva rodalia. Els interiors es construïren als antics estudis Orphea, on Burgos creà vint decorats, ben secundats pels responsables de la fotografia i la direcció artística. L’estrena no obtingué l’èxit esperat, ni entre el públic en general ni entre els responsables cenetistes, que degueren considerar el film massa estilitzat i anacrònic. La pel·lícula fou deutora del cinema nord-americà de la depressió i de certa plasticitat del soviètic, però es ressentí del caràcter novell del seu autor, d’un argument molt negociat i d’una visió del conflicte social simplista: un mon dividit entre els bons i els dolents.