Vida i obra
Conegut amb el pseudònim literari Guerau de Liost. Exercí també de polític, advocat i periodista. Fill d’una família ferventment catòlica i conservadora de la ruralia catalana, estudià dret i filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. S’hi llicencià, respectivament, el 1900 i el 1901, any en què començà el camí de la professionalització com a advocat. El 1894 havia ingressat a la Congregació Mariana dels jesuïtes de Barcelona, entitat en la qual fou molt actiu fins el 1907 i on conegué Josep Carner. Amb aquest formà un grup d’estudiants clau per a la formació del noucentisme. Per herència familiar i influència de la doctrina de la Congregació —especialment de Torras i Bages—, assumí un ideari catalanista i radicalment catòlic que el dugué a una concepció inicial de l’art estrictament religiosa. A aquesta concepció responen algunes de les dissertacions que feu en el tombant de segle i els seus primers poemes, com l’apòleg moral “Lo domador i els lleons” —publicat a “La Creu del Montseny” el 1899—, diversos d’inèdits i altres d’apareguts a “Montserrat” entre el 1902 i el 1905. D’aquesta mateixa època data un llibre de poemes inèdit titulat Tristes i escrit sota la influència del romanticisme. A més, del 1903 al 1905 fou redactor de la revista Catalunya, en la qual es gestaren bona part de les idees nuclears del noucentisme. Així mateix, el 1906 i el 1907 col·laborà a la revista mallorquina “Mitjorn” i el 1908 a “Empori”. Al llarg d’aquest període, la poesia de Bofill evolucionà cap a una forma moderna de poesia catòlica gràcies, sobretot, a la confluència literària amb el seu amic Josep Carner i a la influència del poeta francès Francis Jammes —el qual, assimilant des del catolicisme la lliçó simbolista, havia acostat la poesia a la vida quotidiana del món rural. Així, conreà una poesia formalment molt acurada, sovint amb notes humorístiques i en la qual parava esment als petits detalls de la vida quotidiana o al paisatge natural tot idealitzant-los. Aquest conjunt d’elements —catolicisme, catalanisme, tradicionalisme, ruralisme, classicisme, humor, etc.—, assimilats amb un to marcadament personal, donaren com a primer gran resultat La ↑muntanya d’ametistes (1908), obra signada ja amb el pseudònim Guerau de Liost. És un llibre d’estructura perfectament calculada, en què poetitza la relació de l’home amb la natura, amb el Montseny com a teló de fons i en la línia de la poètica noucentista d’aquells primers anys, que era de caràcter obertament militant. Es publicà amb un pròleg d’Eugeni d’Ors que exposa l’estètica a la qual havia d’aspirar la poesia noucentista per oposició a la modernista. Això i molts dels seus trets interns el convertiren en un dels llibres clau del moviment noucentista. El mateix poeta, per la seva banda, presentà el volum com a inici d’una trilogia, projecte que tingué clara continuïtat només a La ciutat d’ivori (1918). En aquest altre llibre, poetitza la vida ciutadana partint de l’obra de Baudelaire, però adaptant-la a una concepció del món tradicionalista i catòlica segons la qual la base de la vida social són la família i la fe catòlica. En l’endemig d’aquests dos volums, havia publicat Somnis (1913). El somni i la poesia hi són utilitzats per mostrar la unitat que rau rere la diversitat aparent del món: a través d’aquells s’unifiquen les diverses identitats de Guerau de Liost —protagonista de tots els poemes—, els diversos elements de la natura, i els diversos poetes de la història de la humanitat. Així, per exemple, en un diàleg amb el poeta, l’ocell que canta «la cançó definitiva» compartida per tots els ocells, pot dir: «Un sol Poeta es repeteix i viu qui sap. / Tots els ocells som un de sol per la cantúria.» La influència de la poesia de Jammes i el franciscanisme, molt presents a Somnis, foren la base dels dos llibres de Guerau de Liost publicats després de La ciutat d’ivori: Selvatana amor (1920) i Ofrena rural (1926). Bofill retorna a la poetització de la relació entre l’home i la natura. Un any després, el 1927, publicà l’obra en prosa Notes sobre l’esperit de sant Francesc, en la qual defensa els valors franciscans com a base d’una societat millor, però també d’una poesia simple i bella capaç de reflectir l’harmonia del món. L’últim llibre de poesia original que publicà en vida fou↑Sàtires (1927), amb il·lustracions de X. Nogués, i on fa una crítica humorística als comportaments humans que provoquen el desordre social i moral en la societat catalana del seu temps. Finalment, el 1933 publicà una versió reelaborada de La muntanya d’ametistes. En morir, deixà escrits diversos poemes que restaren inèdits fins que foren recollits el 1948 a l’Obra poètica completa (completada el 1983 en una nova edició). Paral·lelament a l’activitat literària feu carrera de polític. Al llarg dels primers anys del s. XX s’anà acostant a les posicions de la Lliga Regionalista, fins que el 1910 s’incorporà a la Joventut Nacionalista d‘aquest partit. Aquell mateix any començà a col·laborar a La Veu de Catalunya com a periodista polític. Així mateix, col·laborà a “Cataluña” (1911-12) i a Catalunya (1911-14), revistes que feien de portaveus oficiosos de la Joventut Nacionalista. D’aquesta manera anà convertint-se en un intèrpret privilegiat de les idees de Prat de la Riba, a qui, d’altra banda, assessorà personalment. També lluità al seu costat per a la creació el 1914 de la Mancomunitat. El 1913 va obtenir el càrrec de regidor per Barcelona, en el qual destacà per la defensa que feu del català com a única llengua d’expressió política (en un debat que s’edità el mateix 1916: La llengua catalana a l’Ajuntament. Debat consistorial del 22 de febrer de 1916). El 1919 fou elegit diputat provincial de la Mancomunitat i nomenat membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Al llarg de tots aquests anys, però, escenificà un distanciament respecte de les posicions de la Lliga. Propugnà una aliança entre el catalanisme i certes tendències socialitzants que quedava lluny dels sectors més dretans del partit. Aquesta distància s’accentuà amb la mort de Prat el 1917 i la tendència de la Lliga a privilegiar la política estatal per damunt de l’exigència pratiana d’actuar «Catalunya endins». Ell, en canvi, es presentà com a veritable hereu d’aquest programa pratià. En aquest sentit, foren del tot significatius actes com l’escriptura del pròleg al recull d’articles de Prat de la Riba titulat Per a la llengua catalana (1918) o la conferència “Les joventuts catalanes” (editada el 1919), que ell mateix reconegué un toc d’atenció a «la preponderància burgesa en tots els partits nacionalistes». Amb tot, mentre era membre de la Lliga, en defensà sempre la política. Fins que, finalment, es produí la seva sortida del partit: l’any 1922 fou un dels convocants de la Conferència Nacional Catalana, una trobada de nacionalistes d’ideologia diversa de la qual sorgí un nou partit, Acció Catalana, del qual fou un dels capdavanters. L’òrgan del nou partit fou el diari La Publicitat, en el qual col·laborà assíduament durant els anys vint. Amb la fi de la dictadura de Primo de Rivera, Acció Catalana es reorganitzà políticament i ell fou el cap visible d’aquesta reorganització que continuava oposant-se a la Lliga. Així, el 1930 publicà L’altra concòrdia, llibre en què mostra la pròpia posició política per oposició a la de Cambó, exposada a Per la concòrdia (1930). Amb tot, el fracàs del partit a les eleccions del 1931, el tractament de la qüestió religiosa que feu la major part del partit i l’intent de pacte amb Esquerra Republicana, l’allunyaren de les posicions d’Acció Catalana. D’aquesta manera, entre el 1932 i el 1933 abandonà el partit i ingressà de nou a la Lliga. Bofill mateix exposà les raons d’aquest canvi i donà una visió de la seva evolució política en el llibre Una política catalanista, publicat el 1933 amb prefaci de Cambó.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Aulet, J. (1986), vol. 1, p. 27-66
- Aulet, J. (19921)
- Aulet, J. (19971), p. 7-52
- Badia i Margarit, A.M. (1989)
- Baras, M. (1984)
- Baras, M. (1986), p. 5-26
- Bofill i Ferro, J. (1983), p. 11-30
- Bou, E. (19852)
- Bou, E. (1987), vol. 9, p. 108-125
- Casassas Ymbert, J. (1978)
- Casassas Ymbert, J. (1980)
- Casassas Ymbert, J. (1983), p. 5-30
- Comas, A. (1979), p. 13-130
- Ferrater, G. (1995), p. 97-110
- Manent, A. (19793).