Frare dominicà, fou professor de teologia a la Universitat de Cervera i al Col·legi Dominicà de Solsona. Defensor de l’antic règim, es feu molt popular, en el marc de les lluites ideològiques del Trienni Constitucional, per la Conversa entre Albert i Pasqual (1821), que li valgué l’exili a Tolosa de Llenguadoc i que fou seguida de dues converses entre el 1822 i el 1823, escrites en dècimes, en què atacava la crueltat dels liberals i la falta de llibertat dels sectors catòlics i tradicionals, i hi defensava l’abolició del codi constitucional. Les converses foren reeditades, amb l’afegitó d’una conversa nova, a Quatre converses entre dos personatges dits Albert i Pasqual (1830). Fou autor del sermó Jesucrist crucificat, capità de servils (1824).