Vida i obra
Vers el 1468 anà a la cort de Nàpols i fou acollit a l’Accademia Pontaniana, on fou elogiat en composicions de Sannazaro i Pontano, entre d’altres. El 1486 fou nomenat conservador del segell reial i, després (1495), secretari d’Estat de Ferran II de Nàpols. En tenir lloc la invasió francesa acompanyà el rei a l’exili. Mort el rei i caigut el regne a mans franceses, se n’anà a Roma (1501-03). Tornà quan Gonzalo de Córdoba el feu governador de Nola. És famós, sobretot, pel seu cançoner amorós i polític Endimione, de caràcter petrarquista, el qual tingué diverses fases de redacció (vers 1493-94, abans del 1506, abans del 1509). Fou publicat a Nàpols el 1506 i, ampliat,el 1509 (tingué diverses reedicions al llarg del s. XVI). Consta de dos-cents catorze sonets, vint cançons, quatre sextines i cinc balades, i és format per dos grans blocs temàtics. El primer és de tema amorós, en què el poeta canta a una dama anomenada Luna, segurament de la família Chiaramonte o Montalto: Petrarca n’és el referent per bé que els models són clàssics (Virgili, Catul, Tibul, Ovidi i Properci). El segon bloc és de poesia civil, política i panegírica: entre altres temes, s’hi lloa la gestió política dels reis napolitans, s’hi propugna una aliança de magnats italians contra Carles VIII de França, i consta d’una galeria de retrats d’homes i de dones il·lustres (entre els quals abunden les nissagues nobles de la Corona d’Aragó —Vilamarí, Cardona, Milà, entre d’altres— i amics catalans del poeta —Castell, Felip—), contemporanis, del regne de Nàpols, a més de la seva esposa, Peronella Vinyoles, i d’Alexandre VI; hi destaca la llarga cançó Aragonia (VI), amb ressons èpics, on exalça la dinastia napolitana “perché venne in Italia da la Iberia”. No hi manquen al·lusions nostàlgiques a la seva Barcelona natal, ciutat que és homenatjada a la cançó XX (“Non temo homai, che’l pelago d’oblio”), en què pren com a model Horaci. L’obra de Garret gaudeix d’una important consideració dins la literatura italiana del Quattrocento.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Barbiellini Amidei, B. (1999)
- Fenzi, R. (2002)
- Parenti, G. (1993)
- Pèrcopo, E. (1892)
- Segarra Añón, M.I. (2007).