Vida i obra
Llicenciat en dret (1858), fou director del diari “La Opinión” (1861), que adquirí del marquès de Campo, el 1866, i el transformà en “Las Provincias”, que dirigí efectivament fins el 1904 i honoràriament fins a la seva mort. Hi exercí d’ideòleg literari i polític i hi demanà una descentralització «administrativa i moral» de l’Estat espanyol. Fundà i dirigí la “Revista de Valencia” (1880-83), i fou nomenat cronista de la ciutat (1890-1911); a moltes de les seves cròniques periodístiques utilitzà el pseudònim de Valentino. Evolucionà des del liberalisme moderat fins al monarquisme i el conservadorisme, s’alineà amb Francisco Silvela, fou cap provincial del partit conservador dues vegades (1895-99 i 1903), diputat a corts pel districte de Sueca el 1891, pel de València el 1893 i pel de Llíria el 1899, i senador electe per la província de València el 1898. El 1903 abandonà definitivament l’activitat política. Poeta i autor dramàtic en llengua castellana en la seva joventut, la influència de Marià Aguiló el decantà ben aviat per la catalana (1857) i es vinculà a la Renaixença: fou mantenidor (1866) i president (1880) dels Jocs Florals de Barcelona, i mantenidor dels de València (1905), en què guanyà la flor natural (1879, 1887 i 1907), fundador (1878) i segon president de la societat de Lo Rat Penat (1879-80), dins la qual el 1880 fundà el Centre d’Excursions Científico-literàries i Artístiques. Adoptà el català literari, que per motius estratègics anomenava “llemosí”, amb acurada ortografia i mirant de defugir els barbarismes i els castellanismes, i afirmant la unitat cultural i lingüística de les terres de llengua catalana. Així, tot proclamant una Renaixença apolítica, maldà per difondre a València l’obra i el pensament d’alguns dels autors més destacats de la literatura catalana, com ara Víctor Balaguer i Jacint Verdaguer, i fou president honorari del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906). Mantingué una abundant correspondència amb escriptors i polítics espanyols i catalans, part de la qual fou aplegada a l’Epistolari Llorente (1928-36), anotat pel seu fill, Teodor Llorente i Falcó. És autor de la important guia històrica Valencia. Sus monumentos y artes. Su naturaleza e historia (1887-1903). Rebé diversos homenatges, i durant l’Exposició Regional del 1909 fou coronat com a poeta de València. En el terreny líric, practicà una modèlica poesia pairal i de certamen que li valgué, entre altres títols, el de mestre en gai saber per Lo Rat Penat, el 1887. A més, creà escola literària de poetes paisatgístics valencians, que es perllongà durant bona part del s. XX. La seva producció poètica catalana fou recollida als volums↑Llibret de versos (1885), Cartes de soldat (1897), Nou llibret de versos (1902), reeditat, ampliat i amb un pròleg de Menéndez y Pelayo el 1909, i Llibrets de versos (1914), que aparegueren complets a Poesies valencianes (1936), edició commemorativa del seu naixement. La seva lírica castellana més reeixida fou compendiada a Versos de la juventud (1907). També al castellà, traduí Zaira, de Voltaire (1868), Leyendas de oro (1875), Amorosas (1876) i obres d’alguns dels més eximis poetes romàntics europeus: Poesías selectas d’Hu-go (1860), El corsario de Byron (1863), Fausto de Goethe (1882), Poesías de Heine (1885) i Poetas franceses del siglo XIX (1906), entre d’altres. Ha estat editada una extensa selecció d’articles periodístics, Escrits polítics (1866-1908) (2001), que recull una bona mostra del seu pensament polític.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Ferrando Francés, A. (1989)
- Guarner, Ll. (1983), p. 17-83
- Guarner, Ll. (1985)
- Roca Ricart, R. (2001), p. 9-66
- Roca Ricart, R. (2003)
- Roca Ricart, R. (2005)
- Roca Ricart, R. (2007)
- Salvador i Liern, V. (2001), p. 133-145
- Sanchis Guarner, M. (1968), p. 31-68
- Simbor i Roig, V. (19892)
- Simbor i Roig, V. (1996), p. 7-31.