Primogènit d’un llinatge antic, amb casa pairal a Bigues i residència habitual a Barcelona, es doctorà en dret i exercí de notari. El 1897 fou degà del col·legi notarial de Barcelona. Presidí els Jocs Florals de Barcelona (1897) i l’Associació d’Excursions Catalana (1883-91), a la qual donà un gran impuls, especialment a la secció de folklore, i propugnà la seva unió amb l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques per a constituir el Centre Excursionista de Catalunya, que presidí (1892-96). Col·laborà, entre altres publicacions, a “Lo Gai Saber”, Calendari Català i La Renaixença. En 1871-75 publicà Lo rondallaire, completat pels Contes populars catalans (1885), obres en les quals defensa la unitat universal de la literatura popular. Són també doctrinalment notables els prefacis a El llamp i els temporals, de Cels↑Gomis, i Notes folklòriques de la vall d’Àger, de Joan Porcioles. Publicà Jocs d’infància (1874), Tradicions del Vallès (1876), Les bodes catalanes (1877), Lo Vallès (1882) i les proses poètiques Semprevives (1885). Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres, que presidí poc abans de morir i on presentà els treballs Recuerdos históricos de Molins de Rey (1890) i Un bandolero feudal (1898). Les llegendes catalanes que recollí foren traduïdes i comentades pels més importants folkloristes europeus. El congrés de tradicions populars de París el nomenà, el 1889, membre honorari.