De família de mossàrabs, fou canonge de la seu de València i el 1250 prengué l’hàbit de l’orde de la Mercè. El 1253 s’encarregà de l’educació de l’infant Sanç i en ser aquest nomenat arquebisbe de Toledo (1267) sembla que l’acompanyà i l’assistí fins el 1276. Tradicionalment, hom l’ha identificat amb Pere, abat de São Miguel de Trasmiras de la diòcesi de Braga (Portugal), el qual el 1296, a Roma estant, fou nomenat bisbe de Jaén. Aquest bisbe Pere, mentre visitava la seva diòcesi de Jaén el 1297, fou fet presoner pels àrabs i patí captiveri a la ciutat de Granada, on finalment fou martiritzat el 1300. Els frares de la Mercè instaren la seva beatificació el 1645 i el papa Climent X el canonitzà el 1670; la seva festa se celebra el 27 d’octubre. Hom li ha atribuït moltes obres, que hauria escrit, sense llibres de consulta, durant el seu captiveri a Granada, totes de caràcter religiós però escrites en diferents idiomes: català, castellà o llatí. De les catalanes, se’n conserven un recull de llegendes religioses, una paràfrasi de l’evangeli apòcrif de Gamaliel, una glossa del Credo, i sobretot la Disputa del bisbe de Jaén contra los jueus sobre la fe catòlica, obra dialogada anomenada també Bíblia parva, una refosa i compendi de la qual fou impresa a Barcelona el 1492. També es considera autor, sense raons convincents, d’aquesta obra un altre bisbe de Jaén, Gonzalo de Zúñiga, així com d’una Impugnación de la secta de Mahoma, un Tratado contra los que dicen que hay fados y ventura i glosses del Pater noster i del Decàleg. Les seves obres, en llengua original i amb una traducció llatina, foren publicades a Roma el 1907.