Fill del donzell barceloní Miquel Despalau i d’Àngela Salgueda, contragué matrimoni amb Aldonça de Sarrià i de Meca; estava emparentat amb altres llinatges de la noblesa del Principat com els Erill, els Alentorn, els Salbà o els Calders. Drassaner major del General, tingué una presència continuada en les ambaixades que la Diputació feu durant les últimes dècades dels s. XVI al Consell barceloní, als virreis i a altres institucions i persones principals. En el moment de fer testament, al febrer del 1601, no tenia cap fill, per la qual cosa designà com a hereu Dalmau Enric Despalau, nebot seu. És autor d’unes memòries en forma de crònica que narren, de forma detallada, els principals esdeveniments polítics de la història de Catalunya entre el 1572 i el 1600. Probablement inspirat en Zurita, incorporà al seu relat documents, s’esforçà a reproduir-hi textualment manifestacions orals de personatges rellevants com el rei o els lloctinents, i emprà un estil distant en tercera persona; la família i el seu propi protagonisme restaren subordinats al fil de la història general. El manuscrit, dipositat a la BC (ms. 510), fou àmpliament utilitzat per N. Feliu de la Penya en els seus Anales de Cataluña (1709) i, en canvi, passà molt desapercebut als historiadors moderns; J.H. Elliott en feu esment en considerar-lo un diari «d’interès especial per a la introducció de l’excusado a Catalunya el 1572 i per les corts de 1599» en La revolta catalana (1966). Ha estat editat i anotat per Antoni Simon i Tarrés en Cavallers i ciutadans de la Catalunya del cinc-cents (1991).