Als cançoners miscel·lanis es recullen dues menes d’obres: d’una banda, les nascudes en el mateix ambient literari que ha compilat l’antologia, i de l’altra, un conjunt de peces més antigues, anteriors a la compilació, externes al context immediat del cercle promotor del cançoner. El sistema de compilació d’aquestes antologies es pot descriure com una estratègia acumulativa guiada per uns criteris de gust i de moda en què la tria dona la mesura dels interessos literaris i culturals en un entorn i un moment donats. La totalitat dels cançoners catalans antics foren inventariats per J. Massó i Torrents al Repertori de l’antiga literatura catalana (1932) amb un sistema de sigles que encara avui dia s’utilitza. Els primers poetes catalans escrivien en occità, i és per això que les seves obres han estat recollides en els cançoners de la tradició trobadoresca. És el cas del ms. 146 de la Biblioteca de Catalunya (Sg en la tradició trobadoresca, A per a Massó), també anomenat Cançoner Gil, de mitjan s. XIV, que conté gairebé tota l’obra lírica coneguda de Cerverí de Girona, a més de poesies de trobadors clàssics i de poetes de l’escola tolosana. És l’únic dels cançoners catalans que està escrit sobre pergamí, amb una ornamentació rica, tal com correspon a un objecte de luxe produït amb la voluntat d’establir un cànon històric i estètic. Entre Cerverí i la poesia cortesa del final del s. XIV hi ha un període que hom coneix únicament a través dels textos continguts al ms. 129 de Ripoll (ara a l’ACA), l’anomenat↑Cançoneret de Ripoll. El còdex conté divuit poesies de diversos gèneres que il·lustren un tractadet anònim llatí sobre poètica. Els ms. 7 i 8 de la Biblioteca de Catalunya (Ha i Hb), del primer terç del s. XV, formen un sol cançoner que constitueix el recull més important i complet de la poesia catalana posttrobadoresca anterior a Ausiàs Marc que ha arribat fins avui. Els altres grans reculls miscel·lanis de la lírica catalana medieval són el Cançoner de París, del final del s. XV, també conegut amb el nom de Cançoner d’Obres Enamorades (J), conservat a la Bibliothèque Nationale de France, ms. esp. 225, que és el més ric dels cançoners catalans del s. XV, amb ornamentació, miniatures i lletres acolorides; i el Cançoner K (BC, ms. 10), datat dels primers anys del s. XVI, còpia molt més humil del mateix cançoner J. Aquest cançoner aplega un extens recull de la poesia immediatament posterior a la dels autors copiats al↑Cançoner Vega-Aguiló, és a dir, de les darreries del s. XIV i de tot el s. XV. Menys extensos però no pas menys importants, el Cançoner de Saragossa, a la Biblioteca Universitària d’aquesta ciutat, ms. 184 (P), i el Cançoner de l’Ateneu, que és a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, ms. 1 (N), foren copiats a la segona meitat del s. XV. Finalment, cal esmentar el Cançoner L (BC, ms. 9; I en la nomenclatura de Massó), del final del s. XV, molt important per a la transmissió de l’obra de Jordi de Sant Jordi, que conté els dos grans cançoners personals de Joan Berenguer de Masdovelles i Ausiàs Marc. Tots aquests reculls han conservat una part de l’obra d’Ausiàs Marc i de poetes contemporanis, anteriors i posteriors, compresos entre l’últim terç del s. XIV, com Jaume i Pere Marc, i el final del regnat de Joan II, com Pere Torroella, Joan Berenguer de Masdovelles, Francesc Ferrer i Antoni Vallmanya, passant per Jordi de Sant Jordi, Lluís de Vilarrasa, Lluís de Requesens, Joan Fogassot, etc. Un cas singular en el panorama català és el Cançoner dels Masdovelles (BC, ms. 11), del final del s. XV, autògraf del poeta Joan Berenguer de Masdovelles, que hi anà copiant la pròpia producció poètica al llarg de la seva vida. Són més tardans l’anomenat↑Jardinet d’orats (Biblioteca de la Universitat de Barcelona, ms. 151, X de Massó), copiat el 1486 per Narcís Gual, amb obres de poetes del temps de Joan II, i el Cançoner del marquès de Barberà (Biblioteca de l’Abadia de Montserrat, ms. 992, S de Massó), tots dos bilingües.