Vídua jove i rica que viu a la cort del seu germà, el marquès de Montferrat, veient-se sotmesa als «punyiments de la carn», decideix estimar secretament un valerós jove, de manera que dona «licència als hulls que mirassen bé tots aquells qui eren en casa de son frare». D’entre tots tria Curial, qui té la «virtut de proesa» però li manca la «riquesa». És per això que Güelfa decideix ajudar-lo econòmicament, car «no havent esguart a claretat de sanch ne a multitud de riqueses, entre·ls altres li plagué molt Curial, car veent-lo molt gentil [de] la persona, e assats gentil de cor, e molt savi segons la sua edat, pensà que seria valent home si hagués ab que, per què ymaginà avançar-lo...» (I, p. 27). D’aquesta manera, li ofereix la protecció necessària a fi que, a través de la cavalleria, assoleixi el prestigi social i el reconeixement que li calen per a poder ser digne d’ella. És a partir d’aquest moment que comença la dependència de l’heroi respecte de Güelfa, la qual pot actuar amb plena llibertat gràcies a la seva condició de dona vídua. La dama, per tant, és el personatge actiu i controlarà el cavaller gràcies a la seva situació privilegiada de poder. Quan se sent traïda, plena de gelosia, retira la seva protecció i l’heroi cau en desgràcia. Fins que decideix perdonar-lo, apareix una heroïna plena de vitalitat, fresca i apassionada, que evoluciona i que mostra amb vehemència els seus sentiments i els seus dubtes, talment com si es tractés d’un dels deliciosos personatges femenins del Decameró. Hom ha volgut veure aquest personatge com una evocació de la reina Maria, muller d’Alfons el Magnànim.