A Qui no té pa moltes se’n pensa (1875) recorre a tipus de la vida picaresca, amb un component clarament paròdic, present també en sainets costumistes com Casament d’en Celdoni i la Margarida (1858), Divorci d’en Celdoni i la Margarida (1859) i El procurador (1864), peça bilingüeen què se satiritza la figura del buròcrata, que en aquest cas resulta ser l’únic personatge castellanoparlant de l’obra. El seu teatre se situa, doncs, en la línia del costumisme més o menys crític, característica dels autors que es movien en l’àmbit de Soler i les primeres companyies de teatre catalàde l’Odeon i el Romea.