Desenvolupament enciclopèdic
És una peça singular dins la literatura catalana i molt poc freqüent en la universal. Se situa en la línia de Paul et Virginie de B. de Saint-Pierre, del René de Chateaubriand i del Werther o Les afinitats electives de Goethe. Obra totalment idealista, respon a l’imperi absolut del sentiment i fa una apologia de la passió en la figura de la protagonista a partir del tema de la malaltia. Evidencia un romanticisme líric i metafísic de gran coherència interna a tots els nivells novel·lístics: tècnic, temàtic i de creació de personatge. Té un suport en el cientifisme idealista, allunyat de tota mena d’empirisme. No és una novel·la psicològica, sinó que només plasma els estats de l’ànima i situa la vida humana en relació amb la realitat pressentida enllà del món sensible. Ambientada entre els anys quaranta i seixanta del s. XIX, presenta la família de Julita, noia malenconiosa, hipersensible i malaltissa, i els seus pares, Serapi —curandero de Camprodon— i Clara, agermanats per amistat amb Josep Herrero, vidu amb dos fills, Quimet i Rosalia. Les famílies bescanvien llargues estades dels joves entre Barcelona i Camprodon. La fraternitat establerta entre totes dues noies no impedeix un daltabaix definitiu en la salut de Julita en assabentar-se de l’amor entre Rosalia i Carles Suari, metge seguidor del galvanisme de Mesmer, del qual està enamorada, l’únic que comprèn la seva rara malaltia des de la concepció de l’ésser humà com un tot espiritual i físic, en interacció amb el cosmos. És una novel·la de personatge, concebuda en funció de la protagonista, definida des de la idealitat i la innocència. És descrita com una criatura celestial, una dona àngel, de físic evanescent i absoluta espiritualitat. Sempre enyorada d’un paradís perdut, hi entra en contacte en comptats moments d’èxtasi, la descripció dels quals genera els fragments més interessants de l’obra. Julita només copsa la bellesa, i capta la realitat a través de la intuïció, la sensibilitat i el sentiment, més que no pas mitjançant la raó i l’experiència. La resta dels personatges s’articulen a l’entorn seu: Rosalia, plena de vitalitat i alegria, n’és el contrapunt; Ferran d’Altesaigües, mena de lord Byron enamorat de Julita, en no ser correspost opta per la fugida a Polònia, on lluita per la llibertat del país; i Carles Suari, símbol del progrés científic modern, amb el pare de la jove i amb el narrador intenta aportar les raons científiques de la seva malaltia. Iniciada amb la tècnica clàssica anomenada in medias res, utilitza tècniques de la novel·la romàntica: el narrador omniscient absolut, que opina, moralitza i s’adreça al lector, a qui vol identificar amb els personatges; els monòlegs de Julita; el gènere epistolar; els fragments del diari íntim de Ferran, i, sobretot, les tècniques de focalització interna de Julita, que no transcriuen el funcionament de la seva ment sinó que volen evidenciar com la vida humana pot ascendir fins a les esferes de l’inefable. Escrita el 1869, en l’època dels estudis de farmàcia de l’autor, fou l’obra que consagrà Genís. En vida de l’autor, fou reeditada el 1892, amb la incorporació de la divisió en capítols, a la col·lecció “novel·les Catalanes i Estrangeres”, i, el 1929, amb esmenes no degudes a l’autor i la supressió de part del capítol V, a “Les Ales Esteses”.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Cassany, E. (1992), p. 284-291
- Graells, G.-J. (1974), p. 179-189
- Jorba, M. (1975)
- Miró, M.-M. (1982)
- Molas Batllori, J. (19783), p. 11-16
- Tayadella, A. (19972), p. 271-282.