Un anònim ressenyador ja observà, en el moment de la seva publicació, els trets que distingiren la prosa de l’autor i en justificaren l’èxit: bon humor, sentimentalisme poètic, perspicaç observació i estil fluent, ple de modismes i girs locals i ric en conceptes poètics i frases pintoresques. El volum conté proses d’estil ben diferent: paròdies de les orientals romàntiques i del drama lacrimogen (“Lo darrer envit”, “L’esclava d’Alí-Babau”, “Nocturno”, “Últimes escenes d’un drama”), d’un humor caricaturesc en la línia de Pitarra; historietes sentimentals (“Divuit anys”, “Sempreviva”, “Tot sol”, “Afligiment”), que no s’escapen del tòpic, i quadres de costums. Aquests darrers presenten escenes i tipus populars de Barcelona, en la línia del periodisme costumista inaugurat per Robert Robert i els redactors d’“Un Tros de Paper” el 1865, però ja es desprenen de la intenció primordialment crítica o moral i s’aboquen a exalçar, amb humor i gruix descriptiu, les virtuts de les classes populars ciutadanes: la fidelitat dels humils al seu lloc i a la seva condició, l’amable sociabilitat, l’amor al treball. En la descripció d’escenes, Vilanova captura amb gran habilitat els detalls típics i sap treure partit de la perspectiva narrativa. Així, a “No n’hi ha d’altre”, les escenes descrites augmenten la impressió de realitat gràcies a la veu entusiasta d’un narrador fictici que literalment s’hi fon. Sovint, l’autor anomena monòlegs les narracions que es basen en aquesta tècnica, com ara “Lo forjador”, “Un porter” i “En Gervasi”. La narració en primera persona, en una llengua que imita graciosament la parlada pels personatges, fa que aquests s’hi autoretratin amb el seu propi dir i amb la relació del que fan. El lector els accepta com a reals fins i tot quan Vilanova, endut pel seu gust per la imatge gràfica i la caricatura, els fa parlar ultraexpressivament, com és el cas d’“Un perdulari”. L’obra obrí la sèrie d’Obres completes publicades per “Il·lustració Catalana” entre el 1906 i el 1907.