Desenvolupament enciclopèdic
El llibre, que constava de quaranta-tres poemes i un pròleg, s’havia anat construint en un llarg procés de metamorfosi. El presentà en dues parts, i, en la primera, s’ocupà de la figura del sant, mentre que dedicà els poemes de la segona part a santa Clara i al món franciscà. L’estructura amb què Verdaguer armà el volum franciscà li permeté barrejar, sense problemes interns, poemes escrits en tres moments diferents de la seva vida: d’una banda, la composició “Sant Francesc s’hi moria”, del 1869 (publicat el 1874), quatre poemes més escrits amb motiu del setè centenari del naixement de sant Francesc, l’any 1882, i les peces compostes l’any 1895. La força de les darreres composicions i la pedagogia de la bella prosa que hi fa de pròleg convertiren el recull franciscà en un mirall que reflectia nítidament la tragèdia de Verdaguer i per això el volum s’omple de correlacions i paral·lelismes amb els poemes de Flors del Calvari i les sèries d’articles En defensa pròpia. El procés de lenta construcció i transformació de Sant Francesc permet parlar-ne com d’un poema per a una vida, tant des d’una perspectiva cronològica, com evolutiva i vocacional. Pel que fa al primer punt, només cal adonar-se que passaren vint-i-sis anys entre el poema d’estrena, “Sant Francesc s’hi moria”, i els darrers títols del poemari, que són de la primavera del 1895. La segona perspectiva permet precisar que els tres moments d’eclosió franciscana en Verdaguer (1869, 1882 i 1895) corresponen a tres etapes diferents de la seva vida, no tan sols des d’una òptica biogràfica, sinó també des d’una perspectiva estètica i de relació del poeta amb la pròpia obra. En un primer moment, el poema “Sant Francesc s’hi moria” s’inscriu en un marc romàntic vinculat a la terra, com correspon a un poeta que, dos anys abans de la primera versió coneguda del poema, en el parlament inaugural de l’Esbart de Vic, havia manifestat que calia obrir el cor als records de la terra i esperar que la mateixa natura obrís el llibre d’or de les seves recordances. En aquest cas, la natura feia memòria de l’estada de sant Francesc a Vic, l’any 1212 segons la tradició. El segon moment d’aquest procés evolutiu és de la tardor del 1882, amb els romanços del recull “Salteri franciscà. Romancets sobre la prodigiosa vida del Patriarca Sant Francesc”, resultat del compromís propagandístic del setè centenari del naixement de sant Francesc d’Assís, una efemèride molt celebrada a tot el món catòlic. Finalment, al cap de tretze anys, el 1895, Sant Francesc entrà en saódefinitiva quan el poeta, a l’eix de la pròpia tragèdia, interioritzà les essències franciscanes i dissenyà un mirall que en reflectís les pròpies angoixes. Amb una innegable habilitat, Verdaguer apuntà en el pròleg els paral·lelismes que podien establir-se entre el seu drama i les peripècies del sant d’Assís, «desheretat de son pare, traït per son mateix germà, esbroncat i escopit per sos amics, i perseguit a colps de pedra i a grapats de fang pels nois del carrer, com un home faltat de judici». Des d’aquesta perspectiva, Sant Francesc presenta la història d’una evolució que viatja de l’èpica a la lírica: l’inici fou la narrativitat llegendària d’una tradició que evolucionà, alguns anys més tard, cap a una altra èpica pedagògica vinculada a la propaganda catòlica. I en el darrer tombant, el procés acabà en un llibre madurat com una angoixada experiència lírica.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Cònsul, I. (2001), p. 17-97.