Desenvolupament enciclopèdic
Tot i la diversificació temàtica, el conjunt és unitari per tal com transmet la crueltat, el primitivisme i la manca d’humanitat dels habitants de la ruralia i el fatalisme còsmic que plana sobre aquest ambient. Cada una de les històries posa de manifest aquest fons comú des de perspectives i situacions diferents, tal com s’observa, per exemple, a “Parricidi”, una narració sensacionalista que acaba amb l’empresonament d’un pobre innocent, o a “En Met de les Conques”, un relat molt més simbòlic i místic on es descriu l’agonia i la mort d’un marginat. Les altres històries (“Idil·li xorc”, “El pastor”, “Daltabaix”, “La vella”, entre d’altres) també insisteixen en la insolidaritat, la inconsciència o la maldat humanes des de diversos tractaments, i només la darrera (“L’enveja”) insinua una mica de joia i vitalisme en aquest llibre caracteritzat per una visió pessimista i negra de l’existència, considerada una lluita contínua i mai victoriosa de l’individu contra tota mena d’hostilitats, tant naturals com humanes. Amb l’aparició de Drames rurals, Víctor Català consolidà un subgènere narratiu que ja havia prefigurat en els seus monòlegs anteriors i que fou la base d’obres seves posteriors. Es tracta d’un subgènere que té com a trets particulars la concentració dramàtica, l’essencialització narrativa i la intensitat efectista, al costat d’un estil plàstic i suggestiu i d’una llengua que ha estat qualificada de «mascle» perquè beu de la parla del camp i assoleix, per damunt de purismes, una gran força expressiva. El recull, publicat per la revista “Joventut”, tingué un èxit immediat, encara que també alguna crítica desfavorable, com la de Joan Maragall, que el considerà de caràcter excessivament sinistre. Malgrat que sovint li han estat assenyalades influències naturalistes, Drames rurals connecta amb els grans temes de la narrativa modernista, com ara la reflexió a l’entorn de la individualitat, el rebuig del determinisme, el contingut simbòlic i el poder de la suggestió. Se’n feu una traducció en llengua castellana (1921).
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Castellanos, J. (19862), vol. 8, p. 597-606
- Clos, F. (1903)
- Nardi, N. (1981), p. 7-21
- Yates, A. (1969).