Cementiri de Sinera

Poemari de Salvador Espriu escrit entre el 1944 i el 1945 i publicat el 1946.

Desenvolupament enciclopèdic

El jo poètic, passejant i observant minuciosament l’interior i els entorns d’un cementiri, transmet dos sentiments essencials: la proximitat de la mort i el record d’un temps perdut. Si el cementiri es pot identificar amb el d’Arenys de Mar, situat dalt d’un dels darrers relleus de la serralada litoral, el temps perdut seria l’anterior a la guerra civil de 1936-39, interpretació que ha convertit el llibre, dins l’imaginari col·lectiu català, en una elegia a la pàtria derrotada i devastada per la guerra. L’autor té molta cura, però, de deixar oberta la porta a una lectura supratemporal i supraespacial: cap cronologia no és explicitada fora de les dates finals de composició, i l’únic topònim és Sinera, anagrama d’Arenys, espai —per tant— real i irreal alhora, concret i simbòlic. La dimensió fúnebre és subratllada per la solitud del jo poètic en els seus vagareigs pel cementiri i per la vila, al compàs d’un present d’una gran lentitud, gairebé aturat. Cap silueta humana no es perfila en un paisatge dominat pels elements: el sol, el vent, la pluja, la boira, els núvols, els xiprers, les vinyes, els pins, el mar, les barques, els portals, les campanes, els ocells, la casa, el jardí..., sovint personificats, sempre penetrats de la transposició simbolista dels sentiments i les sensacions del jo a les coses. El llibre es compon de trenta poemes d’una extensió molt reduïda (de cinc a vint-i-un versos), amb predomini d’hexasíl·labs i tetrasíl·labs i poques rimes, exclusivament assonants. L’esquema mètric es pot considerar sovint una imitació o variació de la tanka japonesa. Amb aquesta concisió extrema s’aspira a crear formalment, també d’acord amb l’estètica del simbolisme, el silenci a l’entorn i dins del poema. No és el primer llibre en vers que escriví Salvador Espriu, però sí el primer que publicà, en una editorial clandestina. Ha estat traduït íntegrament a l’anglès, al castellà, a l’esperanto, al francès i al grec.

Bibliografia
  1. Boyer, D. (1991), p. 7-12
  2. Delor i Muns, R.M. (1998), p. 97-103
  3. Grau i Colell, J. (1992), p. 27-71
  4. Pijoan i Picas, M.I. (1991)
  5. Teixidor, J. (1969), p. 115-139
  6. Veny-Mesquida, J.R. (2003)
  7. Walters, G. (1994).
Vegeu bibliografia