Desenvolupament enciclopèdic
El protagonista surt una nit amb una actriu de teatre i, a l’hora de la veritat, pateix una forma d’impotència. En el moment d’acomiadar-se, té una erecció imprevista que ja no l’abandonarà durant tota la resta de la narració. Després d’unes anàlisis mèdiques, descobreix que la satiriasi de què s’enorgullia era, en realitat, el símptoma d’una malaltia molt més greu i que no li queden més que set setmanes de vida. L’esguard del narrador se centra en les peripècies grotesques i còmiques d’un personatge que, malgrat que vol donar algun sentit als últims dies de la seva vida, només fa que multiplicar les seves relacions sexuals. Tanmateix, l’atenció del lector es trasllada, alternativament, cap a la història paral·lela de la fillastra del protagonista. L’odi que aquesta sent contra l’excompany de la seva mare, morta un any abans, es barreja amb les seves vicissituds amoroses i les relatives reflexions d’adolescent. En la darrera part de la novel·la, l’obsessió de la noia contra el padrastre l’empenyerà a espiar-lo. Així, doncs, els recorreguts desesperats del protagonista generen unes situacions cada cop més absurdes i hilarants, i que són deformades per les conjectures de la fillastra, la qual, tot i que és incapaç d‘entendre la lògica dels moviments paterns, s’ha entestat a matar-lo. De La magnitud de la tragèdia cal subratllar-ne l’aspecte programàtic del títol. Monzó fonamenta una reescriptura postmoderna del gènere que va des de la incorporació en el text d’alguns fragments shakespearians fàcilment recognoscibles extrets de Hamlet i de Macbeth i arriba fins a la preparació —naturalment, del tot inútil— de l’homicidi de l’antiheroi. Per reforçar el lligam amb el model clàssic de la tragèdia, en la narració també s’entreveu l’ombra de l’incest, quan la fillastra perd la virginitat amb el cap d’estudis del seu institut, que havia estat amant de la seva mare. Amb Barcelona com a escenari de fons, la tercera novel·la de Quim Monzó porta a les extremes conseqüències el tema de la crisi del subjecte masculí amb una ironia que, si d’una banda l’apropa al model del conte filosòfic, de l’altra en representa la negació a causa de l’absència de qualsevol esperança constructiva. Novel·la traduïda a l’alemany, a l’anglès, al castellà, al francès, al gallec, a l’hebreu, a l’italià, al neerlandès, al suec i al txec. Ha rebut el premi Lectors d’“El Temps” (1989).
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Fernández, J.-A. (1998).