Desenvolupament enciclopèdic
Colpit per la mort de la seva mare, el protagonista de la novel·la inicia un procés de catarsii de reconversió interior que el duu a refugiar-se en la solitud d’un illot, on prova d’administrar aquesta riquesa immensa que és el temps de cadascú i assaja, alhora, la forma de viure una voluptuosa recerca de la solitud. S’instal·la en un far en desús, bateja l’indret com a Illa Flaubert, posa noms flaubertians als dos llaüts que té (Emma i Salambó) i escriu sobre la campana de l’escalfapanxes una dita emblemàtica del novel·lista francès que dona nom a la novel·la: «més m’agradaria haver pintat la Capella Sixtina que haver guanyat moltes batalles, inclosa la de Marengo». És una citació que posa l’èmfasi sobre tres elements: la superioritat de l’art, el privilegi d’esdevenir artista i la possibilitat de sobreviure, enllà del temps i la mort, en els mèrits d’una obra d’art que així ho garanteixi. Al contrari, però, de Flaubert, que sí que arribà a temps de pintar la seva capella sixtina literària, el protagonista d’Illa Flaubert sap que no té cap possibilitat d’escriure o de pintar una obra mestra. Per això es proposa assajar-la amb els contorns de la pròpia vida, polint-la perquè arribi també a una dimensió artística. La seva obra d’art equivaldrà i serà la recerca d’un estil de vida de màxima intensitat; viure per controlar el pas del temps i per administrar els topants de la seva riquesa essencial amb la màxima eficàcia. En el fons es tracta d’interioritzar la metàfora d’una capella sixtina personal perquè sigui l’ensenya singular d’aquesta supervivència enllà de la mort. Per servir aquest objectiu, el protagonista de la novel·la talla d’arrel tots els lligams antics, abandona el confort i els costums del seu món d’abans i comença a cisellar, amb el temps de la pròpia vida, el motlle irrepetible d’una obra d’art absolutament carismàtica i personal. Fidel als principis que el defineixen com a escriptor, Miquel Àngel Riera torna a apostar per una narrativa d’alta volada, una novel·la propera als eixos de la poesia, una literatura que participa de la narració, la lírica i el pensament, una obra al servei de la veritat i la veritat entesa com l’únic punt de vista irrenunciable de l’escriptor.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Llorca, V. (1995)
- Ribera Llopis, J.M. (20032), p. 255-265
- Rosselló Bover, P. (19981).