La novel·la neix des de la perspectiva d’un personatge femení ja gran, Conxa, que recorda la seva existència en un poblet del Pallars. Conxa fou una nena obedient i amb poc caràcter que visqué primer sotmesa als pares, a la mare, de manera especial i, posteriorment, a la tia. La seva existència fou dura, pel fet de viure en un món pobre, Pallarès, on les persones comptaven ben poc; ella, malgrat que se n’adona, és incapaç de dur a terme cap mena de protesta o reacció. La seva felicitat va lligada de manera estreta a la figura del promès i del marit, primer, i dels fills que tenen, després; gràcies al marit, de fet, com ella mateixa reconeix, ascendeix a la categoria de persona. Figura passiva, no sap fer costat a les seves filles, malgrat estimar-les profundament, i fins i tot la seva tia, dona d’una altra generació, és més decidida que no pas ella i, il·lusionada, es desplaça a Barcelona amb motiu de l’Exposició Universal; en canvi, Conxa no es vol moure del seu poble ni de la seva vida rutinària, una vida que l’empresona. Tampoc els esdeveniments històrics, que culminen en la guerra, no aconsegueixen sacsejar-la: no entén ben bé el que passa al seu voltant i ni tan sols és capaç de criticar l’actitud conservadora del capellà del poble, diversament de la seva tia. L’oposició és encara més radical amb el marit, l’home que paga amb la mort el seu compromís social. Sense el marit i amb el pas del temps, la situació d’indefensió de Conxa encara s’agreuja més, i fins i tot se sent temptada pel suïcidi, en adonar-se que ja no és útil per a ningú. A més, agreujant aquesta situació, amb els anys perd també l’empenta i la força per al treball que la caracteritzaven. La vellesa desencisada en una porteria de Barcelona la desarrela definitivament del seu món i ara, amb una vida mancada de sentit, només espera la mort que la deslliuri de tot. De fet, el personatge és, com assenyala el títol, una pedra de tartera, arrossegada per les persones i la història, sense presentar cap mena de resistència. I és que Conxa pot encarnar el paper fonamental però escassament reconegut de la dona a la pagesia, i les figures de la mare i de la tia, treballadores infatigables i ànima de les cases, no fan més que confirmar-ho. Amb Conxa, Barbal crea un personatge molt aconseguit, que emmiralla un concepte de la vida i del món en via de desaparició.