Signava sempre les seves obres Antoni Puigblanch. Estudià als escolapis de Mataró i ingressà a la cartoixa de Montalegre, de la qual sortí per seguir la carrera eclesiàstica a Girona, encara que sembla que no arribà a ordenar-se. El 1799 es traslladà a Madrid, on estudià llengües (grec i hebreu) i diverses matèries de filosofia i, amb tota probabilitat, dret a la Universitat d’Alcalá de Henares, de la qual el 1807 fou nomenat professor d’hebreu. Publicà uns Elementos de la lengua hebrea (1808). En entrar les tropes franceses a Madrid, tornà a la seva vila natal.
El 1811, per raons familiars, feu un viatge a l’illa de La Higuerita (avui, Cristina, Huelva) i es trobà a Cadis mentre eren reunides les corts. Convençut liberal, en seguí els debats i, per tal de fornir arguments als partidaris de la supressió de la inquisició, publicà, amb el pseudònim de Natanael Jomtob, La Inquisición sin máscara (setze fascicles, 1811-13; en volum, simultàniament a Cadis i a Lima, 1813), que tingué una forta repercussió (fou traduït a l’anglès, el 1816, i a l’alemany, el 1817). El 1814, en iniciar-se la persecució contra els liberals, es refugià a Gibraltar, on fou detingut i lliurat a les autoritats espanyoles. Jutjat i absolt, s’exilià a Londres, on portà una vida incerta de professor d’espanyol i de petit empresari sense sort. Cansat i desenganyat, decidí de no tornar més a Espanya.
Tanmateix, després del pronunciament de Riego, fou elegit diputat a corts per la “província de Catalunya”, càrrec des del qual acredità el seu fervorós liberalisme i els seus coneixements gramaticals i històrics i, el maig del 1820, era, ja, a Madrid. El 1822 fou jurat per a dictaminar en qüestions d’impremta, i, poc després, professor de la nova Universitat de Madrid. Formà part de la Comisión de arreglo de las universidades en la parte literaria i, com a comissionat, marxà, el juliol del 1823, cap a Londres amb l’encàrrec d’adquirir llibres per als estudis literaris.
La segona reacció absolutista l’obligà a mantenir-se expatriat de nou a Anglaterra, on visqué de subsidis oficials, de negocis més o menys reeixits, de classes i de traduccions. Promulgada l’amnistia i mort Ferran VII, optà per romandre a Londres i, el 1836, en ser elegit diputat, refusà el nomenament. Aquests darrers anys, era un home solitari, tancat en si mateix, agrejat i apocalíptic. Projectà i fins inicià obres de gran ambició, però només publicà alguna traducció i una obra polèmica, plena de passió i d’una erudició, molts cops, desordenada, Opúsculos gramático-satíricos (1828, en dos volums), composta “en defensa propia” contra el clergue valencià exiliat Joaquim Llorenç Villanueva. A les darreres pàgines dels Opúsculos inserí una llista d’obres sobre numismàtica, història, gramàtica, etc., que no arribaren a publicar-se.
Feu una traducció al castellà de la Historia del Gil Blas de Santillana, inèdita, i l’any 1828 publicà la versió castellana de la Filosofía del espíritu humano en cien lecciones de Thomas Brown, que constitueix una de les primeres manifestacions de l’interès per la filosofia escocesa del sentit comú. També ajudà Josep Melcior Prat a preparar l’edició de la traducció catalana de Lo Nou Testament de Nostre Senyor Jesucrist (1832).
Altres projectes, alguns dels quals molt elaborats, són les Observaciones sobre la lengua catalana, inèdita, on comenta la Gramàtica de Ballot, i que mostra la solidesa i la modernitat dels seus coneixements filològics; la composició en octaves de catorze síl·labes Les Comunitats de Castella (vers el 1823), que deixà a mig fer i que, avui, és impossible de reconstruir amb els materials conservats, que el fan un precursor de la Renaixença, i el projecte La regeneración política de España, en el qual pensava exposar el seu pla de divisió d’Espanya en tres estats independents, cada un amb les seves peculiaritats pròpies, les idiomàtiques incloses, però amb lligams comuns constitucionals: Celtibèria, Hispània Oriental i Hispània Occidental.