Vida i obra
Nascut en una família de l’alta burgesia, es formà al costat del seu avi, Jaume Rusiñol, fundador d’una important manufactura tèxtil. Treballà en l’empresa familiar, però, a desgrat dels seus, s’interessà per la pintura i esdevingué deixeble de Tomàs Moragas. El 1889 abandonà les seves obligacions laborals i familiars, i se n’anà a dur una vida d’artista bohemi a París, on residí llargues temporades durant set anys. El 1890 exposà la seva obra a la Sala Parés juntament amb Ramon Casas i Enric Clarasó, amb els quals continuà realitzant presentacions col·lectives fins el 1930. Col·leccionà ferros vells, i els guardà i exposà al Cau Ferrat de Sitges amb altres peces artístiques. Del 1892 al 1899, en les seves vingudes de París, impulsà amb altres artistes i intel·lectuals la celebració de les Festes Modernistes a Sitges. Fou col·laborador del grup de l’entorn de la revista L’Avenç, si bé també ho fou del diari La Vanguardia i de L’Esquella de la Torratxa. Com a escriptor, com a pintor i com a agitador cultural, fou una de les puntes de llança del modernisme, i un personatge carismàtic, rebel i polifacètic, que es trobà al centre de l’actualitat i la polèmica cultural catalana al tombant del s. XIX i les primeres dècades del XX. La seva obra literària, que escriví i reelaborà tant en català com en castellà, arrencà amb les cròniques de viatge “Impressions d’una excursió al Taga, Sant Joan de les Abadesses i Ripoll” i “El castell de Centelles” (1882), i continuà amb les seves assídues col·laboracions a La Vanguardia. Precisament, les que hi publicà arran dels viatges que feu a París entre el 1890 i el 1892, descrivint la vida bohèmia del barri de Montmartre, les aplegà el 1894 a Desde el Molino. Participà dels corrents artístics contemporanis en voga, vinguts de París i del nord d’Europa, cosa que fa que les proses d’Anant pel món (1895) estiguin recorregudes per una estètica decadentista i una visió agredolça i distanciada de l’existència humana. Algunes de les peces del llibre són, de fet, poemes en prosa que preludien el que serà↑Oracions (1897), un volum més unitari que l’anterior, clarament situat en la línia estètica del decadentisme (tot i que és difícil destriar-ne el vessant més purament simbolista del prerafaelita). L’artista s’hi presenta com un ésser amb una sensibilitat única, perceptor del misteri del món i sacerdot de la Bellesa. Les narracions dels Fulls de la vida (1898), que posteriorment transformà selectivament en obres dramàtiques, mantenen les mateixes línies estètiques i ideològiques. No obstant això, i encara que la seva defensa de l’art per l’art s’enfrontava amb l’ordre moral i estètic dels sectors conservadors de la societat, Rusiñol no deixà de cercar-ne puntualment el beneplàcit. En la mateixa línia de compromís amb la tradició s’ha d’entendre la seva defensa de la regeneració d’una institució tan denostada pels modernistes com fou la dels Jocs Florals. El 1890 havia donat a conèixer la seva primera obra teatral, el monòleg humorístic L’home de l’orgue, estrenat al Teatre Novetats i editat a L’Avenç. Amb L’↑alegria que passa (1899), publicada a L’Avenç i representada al Teatre Íntim d’Adrià Gual, obtingué les felicitacions de la crítica i del públic. L’obra aborda, des d’un simbolisme conciliat amb elements costumistes, un dels temes que ja havia tractat anteriorment en la seva obra: la marginació de l’artista enmig de la grisor i el prosaisme de la societat. Rusiñol avançà una mica més en un teatre simbolista amb El ↑jardí abandonat (1900), però al mateix temps anà formalitzant les seves propostes esteticistes des de paràmetres més oberts al públic amb obres com Cigales i formigues (1901). És la mateixa dualitat que es fa present a El poble gris (1902), una obra a mig camí entre la narrativa curta i la novel·la. Tanmateix, la seva batalla per la professionalització de l’artista (que assolí amb prou èxit en la seva obra pictòrica) el portà pel camí de l’abandó progressiu d’exigències estètiques per aconseguir el rendiment comercial, tot buscant temes d’actualitat, susceptibles de provocar ressò a través de l’escàndol i de la polèmica. En aquesta línia, Rusiñol fa una aproximació al teatre regeneracionista amb Llibertat! (1901) i L’hèroe (1903), al mateix temps que continua plantejant la seva reflexió sobre el paper de l’artista al món, ara des de posicions menys radicals i des de propostes formals més convencionals. Hom ho veu en obres com El malalt crònic (1902), Els jocs florals de Can Prosa (1902), El pati blau (1903) o El místic (1903). La davallada fins als gustos del públic majoritari es fa més evident a partir del 1904, quan Rusiñol cedeix els drets de la seva obra a Antoni López, editor de L’Esquella de la Torratxa. Des de l’estrena del sainet Els punxa-sàrries (1904), la nova trajectòria de Rusiñol es desplegà, durant més de vint-i-cinc anys, en un seguit de peces comercials de gènere melodramàtic i farsesc, amb sainets i vodevils, habitualment amb un marcat component humorístic. Són una trentena d’obres, que van des de La lletja, el monòleg L’escudellòmetro, o El bon policia, totes del 1905, fins a Miss Barceloneta (1930), passant per El senyor Josep falta a la dona o bé La dona del senyor Josep falta a l’home, totes dues del 1915. En aquesta línia, Rusiñol escriví també quatre novel·les, que també adaptà a l’escena, i que segueixen plantejaments similars:↑L’auca del senyor Esteve (1907) —que ha esdevingut un referent de la narrativa modernista de to costumista—, El català de la Mancha (1914), La “Niña Gorda” (1917) i En Josepet de Sant Celoni (1919). Aquestes obres estan protagonitzades per personatges moguts per ideals que no encaixen dins el funcionament de la realitat. És el mateix tipus de protagonistes de les narracions d’Aucells de fang (1905), on l’autor palesa el seu desengany i la seva insatisfacció vers una concepció minoritària de la literatura. Amb el seu persistent conreu del teatre i de la novel·la, Rusiñol anava a la contra del projecte cultural noucentista. Reaccionà al desprestigi al qual es veié abocada la seva obra per part del nou programa institucionalitzador. Fruit d’aquesta reacció és la rèplica al Glosari de Xènius que publicà a L’Esquella de la Torratxa entre el 1907 i el 1925, amb el pseudònim de Xarau. Alguns d’aquests escrits quedaren recollits a Glosari (1912), L’illa de la calma (1913), Màximes i mals pensaments (1927) i Coses viscudes (1927). En els anys posteriors i fins a la seva mort (a Aranjuez, on seguia amb les seves cèlebres pintures de jardins), Rusiñol fou finalment objecte de nombrosos reconeixements i homenatges. El 1947 se n’editaren les Obres completes.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Casacuberta, M. (1992), p. 7-50
- Casacuberta, M. (19971)
- Casacuberta, M. (19992)
- Casacuberta, M. (19994)
- Gallén, E. (1986), vol. 8, p. 449-471
- Laplana, J. de C. (1995)
- Laplana, J. de C. (2004)
- Marfany, J.Ll. (19751), p. 211-227
- Panyella i Balcells, V. (20002)
- Panyella i Balcells, V. (2003)
- Sánchez Rodrigo, L. (1992).