Durant la guerra de Separació del 1640, prengué partit pel bàndol catalanofrancès, i l’any 1642 anà a París com a tutor dels fills del seu amic i protector Josep Margarit i de Biure, el qual, com altres dirigents del Principat, envià els seus fills a la capital francesa com a garantia de la fidelitat catalana als reis de França. Tot i no abandonar París, Sevillà fou abat electe de Banyoles, i d’ençà de l’any 1647 efectuà diverses gestions servint les institucions catalanes. A partir del 1645 inicià la redacció de la Historia general del Principado de Cataluña, condados de Rossellón y Cerdaña desde 1598 hasta 1640, que es conserva a la Biblioteca Nacional Baluze de París, (mss. espagnols 114-116); a la BUB, ms. 115, se’n conserva una còpia feta per P. Serra i Postius. Sevillà s’inspirà en l’obra del portuguès Francisco Manuel de Melo Historia de los movimientos de Separación de Cataluña (1645), fins i tot en copià literalment alguns fragments. Entre els passatges copiats es troben els falsos discursos de Pau Duran i Pau Claris, pronunciats a la Junta General de Braços del 1640, i que J. Sanabre, en l’obra Parlaments de Pau Claris i de Pau Duran (1968), donà com a autèntics, perquè els trobà als manuscrits parisencs de Magí Sevillà.
Els contactes de Sevillà a París li proporcionaren informacions i documents de primera mà que revesteixen el text d’un notable interès. J.H. Elliott, en La revolta catalana (1966), qualificà la Historia de Sevillà d’«irregular, equivocada i sovint imprecisa, però contenint algunes anècdotes originals juntament amb informació personal sobre figures capdavanteres de Catalunya». Aquesta crònica escrita en castellà conté nombrosos catalanismes i gal·licismes, i sembla que ha arribat incompleta, ja que se n’ha perdut la part final; el seu llarg text (488, 560 i 600 folis rectes) resta avui encara inèdit, tot i que C. Pujol i Camps en publicà alguns petits fragments als apèndixs de la versió castellana de la crònica de Parets editada al Memorial Histórico Español (1888-93).