Vida i obra
Es llicencià en dret i el 1916 entrà a treballar a la Mancomunitat, que abandonà el 1926 com a conseqüència de la dictadura de Primo de Rivera. Paral·lelament, ja des del 1909, que entrà a la redacció d’El Poble Català com a meritori, estigué en contacte amb la premsa. Així, el 1917 començà a publicar “Hojas de dietario”, amb el pseudònim Myself, a “La Publicidad”. El 1922, quan la publicació es catalanitzà, la secció es convertí en “Fulls de dietari”, ja sense pseudònim. Hi aparegué fins el 1932. També col·laborà en moltes altres publicacions: Revista de Catalunya, “La Rambla”, “Mirador”, D’Ací i d’Allà (que dirigí entre el 1934 i el 1936), “El Hogar y la Moda”, La Nova Revista, “Mirador”, “La Nau” i “L’Opinió”, entre d’altres. El 1932 s’incorporà a La Vanguardia, la qual cosa suposà el retorn al periodisme castellà. El 1913 publicà el seu primer llibre, Lletanies profanes, un recull de poemes més aviat primerencs que reedità amb modificacions a Vint anys (1932). El 1916 aparegué Plasenteries, un volum en què recollia proses sobre la vida urbana provinents dels seus “Fulls de dietari”. El llibrede narracions L’abrandament (1916), amb pròleg de Carner, suposa la confirmació d’una veu literària moderna i cosmopolita. També publicà altres llibres de relats: Una atzagaiada i altres contes (1921), El senyoret Lluís (1926) i Una nit a Bonrepòs (1928). El món urbà i la burgesia barcelonina són el nucli dels relats, els quals tenen una voluntat d’anàli-si dels costums i d’educació cosmopolita del públic. Mentrestant, també es dedicà al teatre i es convertí en un dels autors més assidus i característics pel que fa a l’alta comèdia, amb títols com Els solters (1919) —escrit en col·laboració amb Pompeu Crehuet—, Vacances reials (1923), Leonor, o El problema domèstic (1927), Els milions de l’oncle (1927) i Escola de senyores (1929), entre moltes altres. La seva primera obra en solitari (→Civilitzats, tanmateix, 1921), que tingué un èxit notable, ja exemplifica perfectament els trets i les limitacions d’un teatre en clau de comèdia pensat per complaure un públic benestant, però amb components irònics ben evidents. El plantejament queda enla línia que ja apuntaven les seves narracions. En la producció novel·lística va una mica més enllà pel que fa a continguts i tècniques, amb la utilització, per exemple, d’elements en aquell moment tan moderns com el monòleg interior. Així,↑Fanny (1929), Eva (1931) i Valentina (1933, premi Crexells) tenen l’estudi de la psicologia femenina com a nexe d’unió i l’estudien com a element clau de la societat del moment. En aquest sentit, són un bon exemple de l’evolució de la novel·la psicològica en aquells anys. L’ús del monòleg, sense arribar a l’exploració del subconscient a la manera de Joyce, té un especial rendiment literari a Fanny. Les referències cinematogràfiques també són un punt d’aproximació a la modernitat. Tanmateix, aturà la producció novel·lística fins el 1936, amb Moment musical, Bob és a París (1952) i Papers de família (1960), les quals formen el cicle Els anys tèrbols. El 1926 publicà la narració per a infants Lau, o Les aventures d’un aprenent de pilot. Escriví també, novament amb el pseudònim Myself, diversos manuals (Correspondència amorosa, 1926; L’home ben educat, 1926; La dona ben educada, 1927; Què cal llegir?, 1928; L’art d’ensenyar Barcelona, 1929), i traduí, entre d’altres, Les cartes del meu molí de Daudet i Càndid de Voltaire i Pirandello. Aquest interès per la literatura estrangera i la traducció el dugué a dirigir la “Biblioteca Univers” (1928). Publicà les memòries d’infantesa i joventut: Del llum de gas al llum elèctric (1951). Durant la guerra civil de 1936-39 s’exilià a París i retornà a Catalunya el 1942. En aquest nou període la seva producció és desigual i condicionada per unes circumstàncies del tot adverses a la concepció decultura i de literatura que havia intentat implantar. La seva obra i el seu incansable activisme cultural són, en conjunt, un bon exemple de la implantació d’un model literari provinent del noucentisme, el qual, sense renunciar a la ironia, aspira a la modernitat i a l’europeïtzació de la cultura catalana, des de pressupòsits ideològics propers als del públic burgès, que és el consumidor natural d’aquest mercat.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Arnau, C. (19872)
- Manent, A. (1994-1995)
- Miracle, J. (1985)
- Santamaria Roig, N. (1994-1995).