Les motocicletes, preparades especialment per a la pràctica d’aquest esport, són molt lleugeres, sense seient i amb les rodes mig desinflades. Inicialment, eren motos de quatre temps, fins que arribaren els models de dos temps. Les zones del recorregut són non-stop i es caracteritzen per estar plenes de roques, troncs, bassals, rius, arrels, etc. Tot i que no es cronometra, hi ha un límit de temps generós per a completar cada zona. Els pilots surten d’un en un, per torns, i tenen tan sols una oportunitat de superar els obstacles. Generalment, les proves consten de tres voltes. Tots els pilots duen una targeta, en què els jutges marquen els punts d’infracció comesos quan el pilot toca a terra amb el peu. D’aquesta manera un peu és un punt, dos peus dos punts, tres peus tres punts, etc. El pilot amb menys punts guanya la prova. Una puntuació de zero s’anomena netejar la zona, mentre que una de 5 punts és coneguda com fiasco. Han derivat del trial les modalitats en pista coberta de motociclisme, el trial amb bicicleta (bicitrial), amb sidecar (sidecar trial), amb cotxe 4 × 4 (autotrial) o amb camió (truck trial o LKW Trial). El nom trial prové de l’anglès i significa ‘prova’ o ‘assaig’ i actualment és el derivat del nom original, observed trial. Té el seu origen al principi del segle XX a Anglaterra, concretament a les zones rurals. Practicat inicialment com un entrenament per a pilots d’altres disciplines, ja que prioritzava l’equilibri i millorava el nivell de pilotatge, a poc a poc s’anà introduint arreu d’Europa. Tot i que a les illes Britàniques els primers Sis Dies d’Escòcia de Trial daten del 1909, no fou fins als anys seixanta que la Federació Internacional de Motociclisme impulsà la primera competició, la Challenge Henry Groutards, en honor a un dels seus valedors, i que acabà convertint-se en el Campionat d’Europa (1968) i en el Campionat del Món (1975), anomenat X-Trial en la seva versió en pista coberta (2011).
Circuits de trial
La primera prova disputada a Catalunya i a Espanya fou el I Trial de Viladrau (27 d’agost de 1961). El 1964 un grup de pilots catalans, convidats per la FIM, participà en un curs de trial a Grenoble. Aquell mateix any es disputà el I Trial del Tibidabo del Reial Moto Club de Catalunya (RMCC) i el I Campionat de Catalunya de trial (1964-65). Aquest esport donà un gran salt qualitatiu a través de Francesc Xavier Bultó i la marca Bultaco, concretament amb el model Bultaco Sherpa T, de dos temps i molt més lleuger, que pilotà amb gran èxit Sammy Miller el 1965, i que inicià una època daurada per a les marques catalanes com Montesa i OSSA davant de les angleses. El 1967 s’estrenaren el I Trial de Reis (gener) i el I Trial de Sant Llorenç (1 d’octubre). El 1968 es disputà el I Campionat d’Espanya de trial, que incloïa una prova catalana, el Trial de Primavera a Barcelona (11 de febrer). Les proves internacionals disputades a Catalunya són el Trial de Sant Llorenç, puntuable per al Mundial als anys setanta i vuitanta i que tenia lloc al voltant del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, i els Tres Dies de Trial de Sentigosa (Setmana Santa), els Tres Dies dels Cingles de trial (octubre) i el Trial Indoor de Barcelona (gener, Palau Sant Jordi). Noms il·lustres de l’inici del trial a Catalunya són Pere Pi, campió d’Espanya (1968) Toni Bou, campió del món vuit vegades, Joan Soler Bultó, Oriol Puig Bultó, Josep Maria Busquets i Carles Giró. D’ençà de la popularitat i el domini aclaparador dels pilots catalans, els anys setanta donaren una fornada de pilots amb gran èxit internacional, com Manel Soler, Jaume Subirà, Toni Gorgot i Andreu Codina. A partir dels anys noranta arribà la generació dels rècords en Mundials amb Jordi Tarrés, Marc Colomer, Albert Cabestany, Adam Raga i Laia Sanz.