Els aeròstats són ginys sense motor que disposen d’un receptacle que conté un gas lleuger i que sol estar proveït d’una cistella per a tripulants o instruments. La seva sustentació en l’aire es deu a la força ascensional (principi d’Arquimedes). Hom pot classificar els balons en captius i lliures i en tripulats i no tripulats. Els balons captius, fixats a terra amb un cable, s’utilitzaven en missions d’observació militar (tripulats) i en defensa antiaèria o estudis de meteorologia (no tripulats). Els balons lliures s’empren des del segle XIX en la investigació de camps com la física, l’astronomia i la meteorologia, amb balons tripulats (baló estratosfèric) o no tripulats (baló pilot o baló sonda). Tot i això, el baló lliure tripulat és essencialment utilitzat en activitats esportives. Actualment l’ús d’aeròstats ha quedat relegat a tres activitats: la meteorològica, la publicitària i l’esportiva.
El 1680 Giovanni Borelli fou el primer a diferenciar l’aerostació de l’aviació, argumentant que l’aerostació es regia pel principi d’Arquimedes mentre que l’avia-ció es fonamentava en les lleis de l’aerodinàmica. Un dels primers projectes d’aeròstat aparegué en l’obra Prodromo overo saggio di alcune invenzioni nuove, de Francesco de Lana, que seguint els esquemes de Leonardo da Vinci de dos-cents anys abans, indicava que la força ascensional de l’aeròstat havia de ser proporcionada per unes esferes d’aram en les quals s’hagués practicat el buit. Els germans Joseph i Étienne de Montgolfier obtingueren els primers resultats pràctics. El 5 de juny de 1783, fent servir fum com a font de sustentació, aconseguiren que un baló de lli d’uns 12 m de diàmetre s’envolés a Anonai, prop de Lió. El 27 d’agost del mateix any el físic Jacques Alexandre César Charles realitzà a les Tulleries una experiència similar utilitzant hidrogen en comptes de fum. A partir d’aquestes dates hom considerà la possibilitat de tripular els aeròstats, i el 15 d’octubre, el científic Jean François Pilâtre de Rozier s’hi enlairà (mantenint el baló amarrat a terra) a una alçària d’uns 25 m. El 21 de novembre de 1783 el marquès François d’Arlandes i el mateix Pilâtre de Rozier realitzaren el primer vol lliure des del castell de la Muette en un vol d’uns 25 min. Pocs dies després, J.A.C. Charles i Nicolas Louis Robert executaren el primer vol amb un aeròstat d’hidrogen que ja tenia la forma substancialment definitiva dels balons tripulats clàssics (embolcall de tela impregnada de cautxú, barca suspesa mitjançant una xarxa, vàlvula per al descens, llast i àncora). La pràctica de l’aerostació s’estengué ràpidament per Europa i els EUA i el baló s’incorporà de ple en les activitats esportives, bèl·liques i científiques. Jean-Pierre Blanchard i John Jeffries travessaren el canal de la Mànega el 17 de gener de 1785 per primera vegada per aire. Des del naixement del baló hom intentà de proveir-lo de mitjans que li permetessin de sostreure’s a l’aleatorietat del vent. Els successius intents de dotar-lo d’una direcció foren de natura molt diversa (ales batents, timons, veles, etc.) i, malgrat que els resultats obtinguts foren pràcticament nuls, l’experimentació que implicaren permeté de millorar aerodinàmicament l’estructura dels balons primitius preparant el camí del dirigible. La competició d’aerostació més antiga encara activa és la Copa Aeronàutica Gordon Bennett, iniciada el 1906 a París. El 1973 es començà a celebrar el Campionat del Món de vol amb aire calent, mentre que el 1976 s’inicià el Campionat del Món de vol amb gas. També el 1976 començà el recorregut del Campionat d’Europa de vol amb aire calent. Al final de la dècada dels noranta s’organitzaren els primers Jocs Olímpics de l’Aire, dels quals ja s’han celebrat tres edicions (1997, 2001, 2009). En l’àmbit mundial, destaquen les competi-cions de Bristol (Anglaterra), Château d’Oex (Suïssa), Saga (Japó) i Albuquerque (EUA).
L’aerostació a Catalunya
Es té constància que el 1784 ja es realitzaren vols amb globus no tripulats a Aranjuez, València i Barcelona. La primera ascensió a Barcelona la portà a terme el francès Rogell l’any 1800. Dos anys després Lunardi volà amb un globus d’hidrogen a Barcelona davant els reis Carles IV i Maria Lluïsa. Al segle XIX es posà de moda fer passeigs amb globus aerostàtics que s’enlairaven cada diumenge de la plaça de braus de la Barceloneta. El 1858 nasqué a Igualada Pere Vives i Vich, enginyer militar i promotor de l’aerostació a Espanya. El 1896 era cap de la secció de balons aerostàtics de l’exèrcit a Guadalajara. El 1979 es fundà el Baló Club Mediterrani, primer club de globus de Catalunya i promotor de nombroses competicions a tot l’Estat. Al principi dels anys noranta es crearen la majoria d’empreses d’aerostació de vol per a passatgers a causa de la creixent demanda turística. Alguns dels pilots més destacats són Joaquim Guixà, fundador del Baló Club Mediterrani, Tomàs Feliu, Josep Maria Lladó i Domènec Sayós. Les zones catalanes de vol més habituals són Vic, Olot, Igualada, Lleida i Banyoles. A Vic se celebra el Trofeu del Mercat del Ram, a Rubí el Gran Premi del Vallès i a Girona el Gran Volaire. Destaca també l’European Balloon Festival, celebrat a Igualada des del 1997, i la travessia dels Pirineus.