Aprovades les constitucions pels tretze membres fundadors —entre d’altres, els dramaturgs Francesc Tàrrega i Gaspar d’Aguilar i l’historiador Gaspar Escolano—, les sessions tingueren lloc regularment fins el 1594. Consistien en la lectura d’un discurs i de diverses poesies, sobre un tema fixat a la sessió anterior, amb l’única finalitat de conrear l’enginy i la intel·ligència. Cada membre adoptava un pseudònim, relacionat amb la nit. Entre els seus membres, que arribaren a ser més de quaranta, hi havia els dramaturgs Carles Boïl, Guillem de Castro i Andreu Rey de Artieda o els cosins de Valleriola Guillem Ramon Català de Valleriola i de Borja (Reposo) i Pelegrí Català de Valleriola (Cuidado).
Aquesta acadèmia produí una ingent quantitat de poesies i discursos de desigual qualitat estètica, però maldà per imposar gustos manieristes i barroquitzants, usant el castellà com a llengua vehicular i com a símptoma de modernitat. Els discursos pronunciats en aquelles sessions es conserven manuscrits a la Biblioteca Nacional de Madrid i han estat editats a València (Canet, J.L.; Rodríguez, E.; Sirera, J.L.: Actas de la Academia de los Nocturnos, 1988-96).
Un cop extingida, persistí a València l’afecció a les acadèmies literàries: el 1599 fou creada per Carles Boïl una Acadèmia dels Adorants, i el 1616, Guillem de Castro pretengué, sense èxit, de ressuscitar l’Acadèmia dels Nocturns amb la fundació de l’Acadèmia dels Muntanyesos del Parnàs.
Amb el títol de Cancionero de la Academia de los Nocturnos, Pere Salvà feu un extracte de les actes de l’acadèmia, que Francesc Martí i Grajales publicà, ampliat, el 1905; posteriorment (1906-12), aquest darrer hi afegí tres volums més, amb els quals completà l’edició de totes les poesies.