Vida
Net de Guillem Ramon Català de Valleriola, ocupà diversos càrrecs al Regne de València: veedor general de la costa marítima del Regne de València, ambaixador, representant de l’estament militar. Fou cavaller de l’orde de Calatrava i corregidor de Lleó (1605).
Les seves inquietuds literàries el portaren a fundar, el 1591, a casa seva, l’Acadèmia dels Nocturns, de la qual fou president, i a la qual pertanyien els lletraferits Gaspar Aguilar, Guillem de Castro, el cronista Escolano, Andreu Rei d’Artieda i Francesc Agustí Tàrrega, entre d’altres. Els seus integrants usaren sempre pseudònims relacionats amb aspectes de la nit i Català de Valleriola es feu anomenar Silencio. Intervingué en quasi totes les vuitanta-vuit sessions de l’Acadèmia, que se celebraven a casa seva, amb sis discursos i més de setanta poemes, tots en castellà. Hi concorregueren, també, els seus cosins Guillem Ramon Català de Valleriola i de Borja (València 1574 — ?) (Reposo) i Pelegrí Català de Valleriola (València ? — 1634) (Cuidado).
Deixà escrita també una breu autobiografia, en forma de dietari personal, que és considerada com el més personal dels escrits memorialístics valencians de l’edat moderna i que redactà gairebé completament en català. L’autor usà quasi sempre el seu valencià matern, i només de tant en tant apareix algun fragment en castellà. També és en castellà la part del dietari que narra els seus últims anys, ja a Lleó; però no deixa de cridar l’atenció que les últimes notícies enregistrades, prop de la seva mort, siguin de nou en català. Com la resta dels dietaristes moderns, l’autor no tenia cap pretensió literària, ni volia publicar el seu dietari, per la qual cosa és normal que fes servir la llengua d’ús familiar, i no el castellà afectat de les seves composicions acadèmiques. A diferència d’altres dietaris valencians de la mateixa època on l’autor no sol aparèixer, el text de Català de Valleriola gira sempre al voltant de les activitats d’aquest noble lletraferit i recull els seus interessos personals, polítics i familiars, tot convertint-se en una bona eina per a conèixer la mentalitat d’un noble valencià del tombant dels segles XVI i XVII.
L’inici del dietari s’esdevingué, probablement, en el mateix moment en què l’autor inicià la seva vida social, en passar a formar part del braç militar (1589). Les notícies anteriors a aquest fet presenten una cronologia molt més dispersa, mentre que les posteriors tenen una major regularitat i són redactades des de la immediatesa. Llegint el dietari es pot resseguir el seu servei a la monarquia hispànica, els seus negocis, les entrevistes amb personalitats com el rei, o l’assoliment de càrrecs i ocupacions. També es poden conèixer notícies relacionades amb aspectes estrictament familiars: el seu matrimoni després de raptar la núvia, el naixement dels seus nombrosos fills i la mort d’alguns d’aquests, o les seves creences religioses, de vegades pròximes a la superstició i sempre dins l’àmbit de la religiositat popular que ja fomentava l’aplicació de les directrius del concili de Trento. Hi apareixen a més algunes referències escasses a les activitats literàries de l’autor. Del món “exterior”, només semblà interessat en les eleccions de càrrecs municipals i en altres aspectes destacats de la ciutat de València, que no adquiriren mai, però, el protagonisme que tingueren en dietaristes com Porcar o Aierdi.
Convocà així mateix tres concursos poètics —justes poètiques—, a València, i publicà les millors poesies participants a Justas poéticas hechas a devoción de don Bernardo Catalán de Valeriola (1602). L’any 1929 es publicà, també a València, l’obra Autobiografía y justas poéticas, de Català de Valleriola, amb pròleg de S. Carreres i Zacarés i introducció del baró de San Petrillo.
L’activitat de Català de Valeriola és un exponent de la castellanització literària de la València de l’època, perquè en els seus certàmens només es podia utilitzar el castellà.
Bibliografia
- Escartí, V.J. (1998): Memòria privada. Literatura memorialística valenciana del segle XV al XVIII. València, Eliseu Climent, p. 26-29
- Mas i Usó, P. (1996): Academias y justas literarias en la Valencia barroca. Kassel, Reichenberger.
- Roca Ricart, R.: “Bernat Guillem Català de Valeriola i el seu dietari (1568-1607)”, Miscel·lània Germà Colón, 7, PAM, 1997, p. 79-94.