Theodor Adorno

(Frankfurt, 11 de setembre de 1903 — Viège, Valais, 6 d’agost de 1969)

Nom que adoptà Theodor Wiesengrund, filòsof i musicòleg alemany.

Estudià filosofia a la Universitat de Frankfurt i música a Viena (1924), amb Alban Berg, Anton Webern i Arnold Schönberg. Professà filosofia a Frankfurt, fins que el 1933 li fou prohibit pel règim hitlerià l’exercici de la docència. Emigrà primer a Londres, on passà quatre anys, i després als EUA, on residí fins el 1949, que retornà a Alemanya. La seva orientació filosòfica és indestriable de la teoría crítica, professada pels animadors de l’Institut für Sozialforschung i de l’anomenada escola de Frankfurt (M. Horkheimer, W. Benjamin i H. Marcuse), però amb un accent més acusadament dialèctic i amb un caràcter asistemàtic, volgudament no totalitzador. En Dialektik der Aufklärung (‘Dialèctica de la Il·lustració’, 1947) analitza el camí sense sortida on ha anat a parar el racionalisme en erigir-se en instrument de dominació, no tan sols de la naturalesa, sinó també de l’home. A Negative Dialektik (‘Dialèctica negativa’, 1966), potser la seva obra cabdal, matisa el rigorós judici crític sobre la raó i assenyala la via de superació dels límits de la racionalitat instrumental dominant, gràcies al moment negatiu del procés dialèctic, que porta a una segona reflexió, d’un tipus diferent, assimilable a la que inspira la contemplació de l’obra d’art. A Ästhetische Theorie (‘Teoria estética’, 1970), obra inacabada, analitza el paper de l’art en una societat industrial, progressivament embrutida i postula l’experiència estética com a l’únic refugi que li resta a la individualitat amenaçada. Entre les seves nombroses obres dedicades a l’estudi de la fenomenologia artística contemporània cal destacar Philosophie der neuen Musik (‘Filosofia de la nova música’, 1949) i Noten zur Literatur (‘Notes sobre literatura’, en tres volums, 1958, 1961 i 1965).