i mar Adriàtica | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

mar Adriàtica

Mar Adriàtica. Hvar, a la costa croata
© Fototeca.cat-Corel
Mar annexa a la Mediterrània, entre la península Itàlica i la península Balcànica, i del golf de Venècia al canal d’Òtranto, seguint una direcció general NW-SE.

La superfície mesura 132 000 km2 (800 km de longitud; de 92 a 220 km d’amplària). Al N del Gargano, una línia d’illes (arxipèlag de les Tremiti, illes Pianosa i Palagruza) hi assenyala la presència d’un llindar que assoleix només un centenar de metres de profunditat i que divideix l’Adriàtica en dues conques. La conca meridional ateny els 1.645 m a l’altura de la línia Bari-Durrës; la conca septentrional és menys profunda: arriba als 1.200 m a la fossa transversal del N de l’illa de Jabuka; la profunditat de la plataforma continental, de poc més d’un centenar de metres al SE, disminueix fins a unes poques desenes de metres al NE de la conca.

El clima és mediterrani, amb hiverns suaus, poca nebulositat, boires rares a la major part del litoral i més freqüents a les depressions d’Albània i del Vèneto, amb estius pobres en pluja. La temperatura mitjana de l’aigua superficial, a l’estiu, és de 24°C, i a l’hivern baixa a 7°C a les aigües de la conca septentrional, poc profunda, mentre que damunt la conca meridional es manté entre 13° i 14°C. Els vents característics són el bora, que a l’hivern arriba a durar setmanes i sovint pren violència de tempesta, i el sirocco, calent i humit, que a vegades produeix una forta correntia, sobretot a la part septentrional. L’aigua, intensament blava, té salinitat baixa (25‰) al N, a causa de les masses d’aigua dolça aportades pels rius, però augmenta fortament (34‰) a Ancona i després, més lentament, fins a l’estret d’Òtranto (39‰). Les marees són poc perceptibles al S, fins a la línia Dubrovnik-Gargano. Al golf de Venècia dominen marees semidiürnes d’1 m d’amplària. També hi ha corrents de marea, continus i que poden sumar-se a la marea; a la costa italiana deriven vers el SE, i a la balcànica vers el NE. El sirocco produeix corrents que en alta mar poden arribar a 5,5 km/h. Al N es forma un clar exemple d’amfidròmia amb el node situat al SE d’Ancona, i la marea de la mar Jònica, penetrant Adriàtica endins pel canal d’Òtranto, hi manté una ona estacionària.

El sector meridional i central de la costa itàlica és en general baix i poc articulat: la mola del mont Gargano hi forma un gran cap i, a les Marques, la costa s’ajusta a la curvatura dels Apenins; el sector septentrional és constituït per la gran plana al·luvial del Po, l’Adige i els rius del Vèneto, pinçada entre els Apenins i els Alps, i al mig de l’arc al·luvial el delta del Po avança mar endins amb una progressió mitjana de 136 m/any. Entre la península d’Ístria (on la mar entra en contacte amb massissos calcaris carstificats) i la badia de Drinit, el litoral de Dalmàcia és el prototipus de les costes de tipus dàlmata. El litoral és paral·lel a l’estructura, que se submergeix parcialment sota la mar: illes allargassades paral·leles a la costa representen sovint anticlinals, mentre que els sinclinals formen llargs canals. Al litoral albanès, de direcció meridiana, l’estructura és transversal a la costa, i entre les línies del relleu una sèrie de petites planes al·luvials hi presenten manifestacions palustres.

La pesca adriàtica és moderada: sardina, seitó, tonyina i, a les aigües somes del N, també crancs, gambes i ostres. Els ports més importants són Bríndisi, Bari, Ancona, Venècia i Trieste, a Itàlia; Rijeka, Split, Dubrovnik i Kotor, a Iugoslàvia, i Durrës i Vlorë, a Albània.

Per la seva configuració allargada, l’Adriàtica ha estat, històricament, un camí d’enllaç —comercial i cultural— entre l’Europa central i el Llevant. L’Adriàtica adquirí, per la seva situació enmig del vast imperi Romà, un valor estratègic: Dioclecià es retirà a Split (s. IV), i Ravenna esdevingué (s. VI) la capital de l’Imperi d’Occident. La presència eslava (s. VII) i les incursions musulmanes (s. IX) i normandes (s. XI) iniciaren una nova època; Venècia esdevenia la capital política i comercial de la mar (s. XI-XV), frenada un temps per la política balcànica d’Alfons el Magnànim des de Nàpols (1456-58) i per la república semiindependent de Ragusa. La sortida a la mar de l’imperi Otomà (1480), l’augment de la pirateria i, alhora, la creixent importància de les comunicacions terrestres, expliquen l’impuls de Split, que, sota el control de Venècia, esdevingué vers el 1600 l’enllaç comercial entre aquesta ciutat i Orient. L’equilibri establert a l’Adriàtica entre el domini venecià, turc i hongarès (que tenia una sortida a la mar per Trieste i Fiume) es veié alterat per la incorporació dels països adriàtics a l’imperi napoleònic (1797-1815). La derrota de Napoleó beneficià l’imperi austrohongarès amb la incorporació de Llombardia, Venècia i Dalmàcia: durant més de cent anys (1815-1918) dominà la mar, perquè, si d’una banda perdé Venècia (1866), de l’altra s’afermà a la costa oriental i en dominà l’entrada amb la important base naval de Kotor. Amb les revoltes contra el domini turc que donarien lloc a les guerres balcàniques, Albània aconseguí la independència el 1912, però no fou fins el 1918 que la creació de Iugoslàvia establí un nou equilibri. El nou estat hagué de fer front a l’expansió de la Itàlia de Mussolini a Fiume (1924), i posteriorment (1927) a Albània. L’anomenada qüestió adriàtica, que havia estat tema de la diplomàcia mundial des del 1918 (tractats de Versalles, de Rapallo —1920— i de Roma —1924—), sembla que quedà resolta el 1954 amb la divisió del territori de Trieste entre Itàlia i Iugoslàvia. En 1991-92, la desmembració de Iugoslàvia tornà a modificar les fronteres de la riba oriental de l’Adriàtica que, de N a S, comprenia a partir d’aquests anys els nous estats d’Eslovènia (amb sortida al mar entre Trieste i el NW de la península d’Ístria), Croàcia, que disposava d’una llarga franja de costa compresa entre Ístria i la desembocadura del Neretva, Bòsnia-Hercegovina (que disposava d’una sortida al mar d’uns 10 km) i la República de Iugoslàvia (ara reduïda a les repúbliques de Sèrbia i Montenegro), que ocupava la línia de costa restant fins a la frontera albanesa.

Col·laboració: 
EcLl / MTV / EDG
Llegir més...