African National Congress

Congrés Nacional Africà, ANC (sigla, en)

Moviment polític sud-africà fundat el 1912 amb la finalitat d’abolir l’apartheid i convertit el 1994 en partit polític.

Sorgí de la Native Education Association, fundada a Ciutat del Cap (1892) pels bantús; posteriorment es transformà en Native National Congress (Bloemfontein, 1912). El seu primer president fou el clergue zulú Mafukuzela, conegut com J. Dube. Albert Luthuli fou un dels principals líders del moviment, del qual fou també president (1952). Il·legalitzat el 1960, en foren empresonats els dirigents més importants i, a partir del 1964, propugnà la lluita armada contra el règim sud-africà. L’establiment dels centres d’acció de l’ANC a Lesotho, Botswana, Moçambic, Angola i Zimbàbue constituí un element de conflicte continu entre aquests estats i Sud-àfrica.

Tot i ésser combatut amb una duríssima repressió, l’ANC augmentà la seva força interior i el ressò internacional: el 1990 fou alliberat el seu líder Nelson Mandela i el mateix any legalitzat. Oliver Tambo, president de l’organització, retornà de l’exili; el 1992 fou abolit l’apartheid. El juliol del 1991, Tambo cedí la presidència de l’organització a Mandela. Cap a la meitat d’aquest mateix any, l’ANC i altres forces polítiques sud-africanes organitzaren el procés constituent. El lideratge de l’ANC dins la comunitat no blanca topà amb l’oposició del partit zulú Inkatha, i partidaris d’aquest i de l’ANC protagonitzaren nombrosos enfrontaments violents.

En les eleccions generals del 1994, convertit en partit polític, l’ANC assolí una clara victòria (66% dels vots), i Mandela obtingué la presidència de l’estat. El 1997 Thabo Mbeki i el rellevà al capdavant del partit. En les eleccions generals del 1999, l’ANC confirmà la seva majoria parlamentària i Mbeki fou investit president de la República, majoria que es veié confirmada el 2001 i el 2004. Tot i el seu predomini indiscutible, les dissensions internes anaren esquerdant el partit, i al llarg de la primera dècada del segle XXI sorgí una facció dissident que s’enfrontà a l’oficialista de Mbeki. El seu líder, Jacob Zuma, tot i haver-se d’enfrontar a processos judicials per corrupció els anys 2005-08, que li foren retirats posteriorment, aconseguí el suport de la majoria de militants i de grups, especialment del Partit Comunista, que en forma part, i el desembre del 2007 derrotà Mbeki en l’elecció a la presidència del partit.

Com a resposta, els afins a Mbeki, que dimití com a president del país el setembre del 2008, s’escindiren el desembre d’aquest any en un nou partit, el Congress of the People (COPE), liderat per Mosiuoa Lekota. En les eleccions generals de l’abril del 2009, el partit obtingué el 65,9% dels vots, que li reportaren una majoria parlamentària amb 264 representants, per la qual Zuma fou escollit president del país. El 2012 fou destituït dels càrrecs Julius Malema, el popular líder d’una facció radical de l’ANC, el qual fundà el partit Economic Freedom Fighters. Amb 249 escons, l’ANC conservà la majoria absoluta en les eleccions del 2014, i Zuma fou reelegit a la presidència. Tanmateix, l’acumulació de casos de corrupció que l’involucraven personalment comportaren el seu qüestionament. El desembre del 2017 Zuma renuncià el lideratge de l’ANC i el febrer del 2018 a la presidència de Sud-àfrica. En ambdós càrrecs el succeí Cyril Ramaphosa. El maig del 2019 tornà a ésser la força més votada en les eleccions generals, bé que amb una majoria reduïda (57% i 230 escons).