i Agullana | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Agullana

Sumari de l’article

Edifici modernista de l’asil Gomis d’Agullana
© Fototeca.cat
Municipi de l’Alt Empordà.
Població: 
812 h
[2009]
Extensió: 
28 km2

Situació i presentació

El terme municipal d’Agullana, de 27,72 km 2 d’extensió, es troba als vessants meridionals de la serra de l’Albera, al seu sector més occidental, a ponent del coll del Portell, i al límit amb el Vallespir (i, per tant, a la frontera francoespanyola des del 1659). Comprèn gairebé tota la vall de la Guilla, riera formada sota el coll de Lli al terme veí de la Vajol, que rep el torrent del Gou a la vila i desemboca al Llobregat d’Empordà per la dreta a l’extrem sud-oriental del terme. Comprèn la vila d’Agullana, cap de municipi, el poble agregat de l’Estrada i algunes masies disperses.

Els punts més elevats del terme són al límit septentrional (puig de Pruners, 834 m), que segueix la carena d’aquest sector pirinenc, entre el coll de Lli (ja a la Vajol), que és considerat l’extrem de ponent de la serra de l’Albera, i el coll del Portell, al límit amb la Jonquera. Aquest sector muntanyós és cobert de densos boscos d’alzines sureres, i s’hi formen diversos torrents tributaris del riu de la Guilla i també del Llobregat. Els sectors més cap al S i l’E són més planers, i allí es localitzen la població i els conreus. Limita amb els municipis altempordanesos de la Jonquera a llevant, de Campmany a migdia, de Darnius a migdia i ponent i de la Vajol a ponent, i, al N, amb el vallespirà de les Illes. Al coll de la Manrella s’alçà el 1979 un monument dedicat a la memòria del president Lluís Companys i de tots els catalans que es van veure obligats a l’exili per la repressió franquista.

Travessa l’extrem sud-oriental del terme la N-II de Barcelona a la Jonquera, i l’autopista AP-7. De la N-II surt un ramal vers Agullana que continua cap a la Vajol. Una carretera local es dirigeix vers el sud d’Agullana a Terrades, i es comunica amb la que porta a Darnius i a Maçanet de Cabrenys. Hi ha altres camins rurals, com el que va a les terres rosselloneses pel coll del Portell (sembla que l’utilitzà el general Ricardos a l’inici de la Guerra Gran per a envair el Vallespir el 1793).

La primera referència del lloc es remunta al precepte del rei Lluís II del 878 a favor del monestir d’Arles del Tec on esmenta el topònim d’Aguliana, però no sembla demostrat que es refereixi a la vila empordanesa. El 1019 l’església de Santa Maria d’Aguliana fou cedida a la canònica de Girona pel bisbe Pere Roger. Formà part des de l’alta edat mitjana dels dominis del vescomtat de Rocabertí que s’estenien pels vessants de l’Albera, vescomtat que esdevingué comtat de Peralada el 1599; a la fi del segle XVI formava una batllia d’aquest comtat amb la Jonquera, Cantallops, Canadal i Darnius.

La població i l'economia

L’evolució de la població (agullanencs), discreta fins a la segona meitat del segle XVIII (de 337 h el 1718 a 443 h el 1787), tingué un important augment a partir de la fi del segle, estretament relacionat amb l’establiment i el desenvolupament de la indústria tapera (1 177 h el 1860, 1 641 h el 1900). La crisi d’aquesta activitat a partir del 1918 motivà una gradual disminució de la població (897 h el 1960), accelerada a partir dels anys seixanta (824 h el 1970, 666 h el 1975, 693 h el 1981, 668 el 2001 i 759 el 2005.

El municipi, per la seva situació en la zona de boscos surers dels Pirineus empordanesos fou la primera població on, pels volts del 1750, es començà a treballar el suro. El propietari de Can Guinard, que posseïa extenses suredes, anà a estudiar la tècnica de fabricació de taps a l’altra banda dels Pirineus, i contractà allà uns quants treballadors, amb els quals establí la primera manufactura. El 1842 hi havia 12 fàbriques, el 1884 aquesta activitat ocupava 280 treballadors i el 1913, en el moment de màxima esplendor, hi havia 40 fàbriques amb 600 treballadors. Després de la crisi de la Primera Guerra Mundial, havia baixat a 3 fàbriques, entre les quals la de Bech de Careda Germans, una de les tradicionals i més importants, que ja existia el 1820. Alguns industrials surers agullanencs establiren les seves fàbriques principals al Baix Empordà, sobretot a Sant Feliu de Guíxols i a Palafrugell. A més d’aquesta manufactura tradicional, l’explotació del bosc continua essent una activitat econòmica important, tant l’extracció de suro de les alzines sureres com l’explotació de la llenya. Les activitats agropecuàries, malgrat la poca qualitat del terreny propi de la zona dita dels Terraprims d’Empordà, tenen també un pes considerable en l’economia del municipi. Els conreus, bàsicament de secà (llevat d’algun petit hort), són destinats sobretot a cereals i farratge, i han tingut també un lloc destacat la vinya, prop del Llobregat, i l’olivera. La cria de bestiar (porcí, aviram i oví) és un bon complement. La condició fronterera del terme havia afavorit la pràctica del contraban en èpoques bèl·liques o de crisi.

La vila d'Agullana

La vila d’Agullana es troba a 166 m d’altitud, en un replà dels contraforts pirinencs, a la confluència del torrent del Gou amb la vall de la Guilla, al sector meridional del terme. Tenia 666 h el 2005. El nucli antic és centrat per l’església parroquial, que dóna a una petita plaça, però el desenvolupament industrial féu necessaris els eixamples dels segles XIX i XX.

L’església parroquial de Santa Maria d’Agullana és un notable edifici romànic (segles XII i XIII), d’una nau, fals creuer poc destacat als murs laterals i absis semicircular decorat amb un fris d’arcuacions coronades amb dents de serra, ornamentació que es repeteix a moltes finestres. La porta del frontis, a migdia, és de sis arcs en degradació (l’extrem decorat amb relleus geomètrics) i dues columnes amb capitells de decoració vegetal per banda. El campanar de cadireta, romànic, té dos pisos d’arcades. Foren sufragànies d’aquesta parròquia les de l’Estrada, Sant Julià dels Torts i la Vajol.

La prosperitat creada pel suro incidí en la vida i la personalitat de la població. Ja el 1851 es fundà la Societat La Concòrdia, emplaçada en un gran edifici modernista dels anys 1912-13, obra de l’arquitecte J. Azemar. Hi hagué altres societats recreatives i culturals (Casino de l’Amistat, 1909; Cor El Pirineu Agullanenc, 1905) i de tipus cooperativista (el 1889 es fundà la Cooperativa de Consum L’Econòmica i el 1915 hi havia quatre germandats de socors mutus, una de les quals per a dones). A la fi del segle XIX es fundà el periòdic “El Tap de Suro”. L’urbanisme reflectí tota aquesta activitat. Molts dels empresaris de les fàbriques de suros eren propietaris rurals del municipi i bastiren a la vila grans cases, i es crearen nous carrers o petits eixamples amb les cases dels obrers.

D’època modernista és també l’asil Gomis, fundat per mecenatge, i que passà després a la Diputació de Girona (fou clausurat vers el 1970). Hi estigué asilada i hi morí el 1946 la Lídia de Cadaqués, personatge que Eugeni d’Ors convertí en tema literari (1954). Són interessants arquitectònicament els edificis de les escoles (1914). També cal destacar la plaça Major i el Xalet Parellada.

La vila té una biblioteca. Una de les festivitats més importants és el Carnaval, que inclou, des del 1910, la festa de la “Xuia”; consisteix en el repartiment entre els assistents de truita de cansalada i botifarra. La festa major, a mitjan agost, és en honor de Santa Maria. El Diumenge de Pasqua es fa la Fira d’Artesania.

Altres indrets del terme

L'Estrada

El poble agregat de l’Estrada es troba uns 2 km a llevant de la vila, prop del Llobregat d’Empordà. El 2005 tenia 64 h. És format per un agrupament de masies vora la carena i a l’inici dhun turó poc enlairat. Les cases es construïren seguint la vorera de ponent d’un camí que travessa el turó de S a N, tram d’una via d’origen molt antic que porta al coll de Panissars, la Strata Francisca dels documents medievals, potser hereva de la Via Augusta. El topònim reflecteix aquest origen.

L’església de Santa Maria de l’Estrada apareix esmentada en les Rationes Decimarum del 1279 i el 1280, però no hi ha vestigis de la construcció medieval.

Les masies

Hi ha diverses masies esparses pel terme, alguna convertida en casa de segona residència. Al NW de la vila, vora el camí que porta a la Vajol, hi ha el Mas Perxers, un gran casal que acollí els primers mesos del 1939 un important grup de polítics i intel·lectuals del Govern de la Generalitat, en direcció a l’exili, entre els quals hi havia A. Rovira i Virgili, que descriu l’ambient viscut a Els darrers dies de la Catalunya republicana (1940, 1976).

L'ermita de Santa Eugènia

L’ermita de Santa Eugènia es troba al NW d’Agullana, al lloc anomenat el Mallol, vora el camí que va al coll del Portell; és un petit edifici construït en 1630-64 i ampliat en 1668-76, d’una nau amb una porxada al costat meridional d’arcs rebaixats.

L’aplec que s’hi fa el Dilluns de Pasqua és una de les festes més tradicionals d’aquest sector, i hi acut gent de tots dos vessants pirinencs. De retorn a la vila, al vespre, es balla la sardana “de les cuineres”, d’una sola rotllana.

Les restes arqueològiques

En un petit sector del municipi a l’esquerra del Llobregat, a l’extrem sud-oriental i a llevant de la carretera de Barcelona a la Jonquera, a l’antiga parròquia de l’Estrada, hi ha dos sepulcres megalítics dins la boscosa serra de Cominera: la Llosa de la Jaça d’en Torrent, que conserva la cambra quadrangular i una interessant pedra de coberta i restes del cromlec, i la Barraca del Lladre, similar a l’anterior (part de les troballes són al Museu Arqueològic de Catalunya).

Dins el camp de Can Bec de Baix, vora la carretera d’Agullana a la Vajol, fou descoberta el 1924 una necròpoli de camps d’urnes (bronze final-primera edat del ferro, dels segles VIII-VI aC). El 1943, en la primera campanya d’excavació, s’exhumaren 226 sepultures.

Alguns sepulcres són excavats al granit descompost del sòl i solen ser protegits amb lloses laterals i de coberta. Els materials (ceràmica, urnes, metall) són dispersos als museus de Barcelona, Girona i altres.

Dins el terme d’Agullana hi ha també el menhir anomenat la Pedra Dreta.

Col·laboració: 
MxC
Llegir més...