Biografia
Fou educat per Aristòtil, i ben aviat (340 aC) el seu pare l’associà a les feines del govern nomenant-lo regent. El 338 comandà la cavalleria macedònica a la batalla de Queronea. Després de l’assassinat del seu pare, Alexandre heretà el regne a vint anys. Tota la Grècia sotmesa per Filip s’alçà aleshores, però Alexandre donà prova de la seva força militar: prengué i destruí Tebes, i es féu nomenar general en cap dels grecs, títol que ja havia estat donat al seu pare. Consolidada així l’hegemonia macedònia, Alexandre quedava lliure per a començar la guerra contra Pèrsia. El 334 aC passà a l’Hel·lespont, venerà a les ruïnes de Troia les despulles del seu avantpassat mític Aquil·les, i inicià una conquesta sistemàtica de la costa d’Àsia Menor. La primera batalla fou donada al riu Granic el mateix any, i li lliurà les satrapies de Jònia i Lídia. Seguint la mateixa línia prengué la Frígia, i la seva capital, Gòrdion, tallà el famós nus gordià; conquistà la Cilícia i travessà el mont Taure per les portes de Cilícia. L’exèrcit persa l’esperava a Síria i presentà combat a Issos (333 aC), a la costa; la batalla fou una gran desfeta per als perses, que hi perderen un gran botí; el rei Darios III hagué de fugir, i foren preses la seva mare i la seva muller. Aquesta victòria obrí per a Alexandre les portes de l’orient mitjà: dedicà els anys següents a la conquesta de Fenícia, on assetjà Tir, d’Israel, on prengué Jerusalem, i d’Egipte, on fundà una nova ciutat, Alexandria, la primera d’una llarga sèrie d’aquest nom, i visità l’oracle de Zeus Ammó, el qual ha estat dit que li profetitzà grans victòries.
L’imperi d’Alexandre el Gran
© Fototeca.cat
Dominada tota la Mediterrània oriental, el 331 aC tornà cap al nord per presentar la batalla definitiva al gran rei Darios. Travessà l’Eufrates i el Tigris, i a Gaugamela, prop d’Arbela, tingué lloc el combat, que fou una victòria total per als grecs. Darios fugí cap a la Mèdia, mentre Alexandre s’emparava de Babilònia, Susa, Pasargadas i Persèpolis, progressivament. Tot l’imperi persa caigué a les seves mans, i Alexandre adoptà el tipus de cort i la condició d’un príncep oriental, cosa que provocà una violenta oposició entre el grup dels seus generals macedonis, i una conjura contra ell, resolta amb l’execució del general en cap Parmenió. El canvi de voluntat d’Alexandre, afalagat per la submissió dels perses i per la seva elevació a personatge de rang diví com a gran rei, el portaren a preferir la continuació de la política tradicional persa en lloc de la seva idea primitiva, i mentre el seu exèrcit i tots els grecs consideraven complert el seu deure de destruir l’enemic ancestral, ell es decantà per la conquesta de territoris més a l’orient. Envaí la Bactriana després de l’assassinat de Darios pel sàtrapa d’aquella zona, es casà amb la princesa Roxana, i portà el seu exèrcit a travessar l’Hindūkush i a dominar la vall de l’Indus, amb la sola resistència del rei Poros de l’Hidaspes. La seva marxa només fou detinguda per la resistència passiva de l’exèrcit, que no volgué anar més enllà de l’Hífasi. Tornà enrere i dividí les tropes en dos grups, un que tornà per mar al golf Pèrsic, comandat per Nearc, i un altre que tornà per terra amb ell. Als sis anys de la seva absència, tornà a Susa i recomençà la feina d’organitzar l’immens imperi, i de sotmetre les constants revoltes i divisions tant per part grega com persa. Alexandre esdevingué més i més un dèspota oriental amb poders divins, elevà els seus súbdits perses nobles a la mateixa categoria que el grup dels grecs dits “companys” i el 324 aC reuní a Babilònia representants de tots els seus estats i regnes. L’any següent morí d’unes febres. El pas d’Alexandre per l’orient tingué com a conseqüència una extraordinària expansió de l'hel·lenisme, barreja i descomposició del món clàssic grec amb una amplíssima influència oriental, que perdurà fins i tot sota l’imperi romà i a les fronteres extremes encara fins més tard, com ho demostra l’art del Gandara. La vella democràcia grega fou absorbida per una concepció divina del poder reial, absolut, concepció que més tard influí en homes com Anníbal o com Juli Cèsar. La seva mort representà la desmembració d’aquell gran imperi en diversos regnes locals, governats pels sàtrapes o els seus generals, que hom coneix amb el nom comú de diàdocs. Els més importants foren els selèucides a Síria i a l’orient, i els làgides a Egipte.
Alexandre el Gran en l’art i la literatura
La figura històrica d’Alexandre el Gran, creador d’un imperi de proporcions sense precedents recordats i alhora personatge que en vida fou considerat com a heroi i fins i tot com a déu, féu desenvolupar en l’antiguitat un nombre important de relacions més o menys biogràfiques (Quint Curci, Arrià, Diodor, Plutarc, etc.) basades, sovint, en testimonis oculars (Cal·lístenes, Ptolemeu, Lagos, Aristobul, Nearc, etc.). Ben aviat, i per l’interès del tema, la literatura imaginativa recollí amplificacions llegendàries, presents en les obres anteriors i enriquides per la imaginació popular, que constitueixen la base de l’ulterior tractament literari. Al món occidental, aquestes llegendes convergiren en una novel·la epistolar, de la qual prové una vida novel·lada del s II, falsament atribuïda a Cal·lístenes, la qual aconseguí posteriorment les traduccions, al llatí, de Juli Valeri (segles II-IV dC), de l’arxiprest Lleó (segles X-XI dC) i un resum a la França carolíngia. A l’edat mitjana el personatge, presentat sovint en ambients exòtics i amb anacronismes, passà a encarnar les virtuts cavalleresques i aconseguí una difusió important que tingué la literatura francesa com a focus d’irradiació. Prova d’això foren el poema d’Alberic de Besançon, que inspirà l'Alexanderlied del poeta germànic Lamprecht i fou, amb d’altres, una de les fonts del Roman d’Alexandre. El Roman d’Alexandre presenta diverses manipulacions del segle XII en l’elaboració (Lambert le Tort, Alexandre de Bernay, etc) i conté més de 20.000 dodecasíl·labs que més tard donarien el nom al vers alexandrí. També del segle XII és l'Alexandreis de Gautier de Châtillon, de 5.464 hexàmetres, de factura molt reeixida i que assolí una difusió remarcable. Ultra a la literatura francesa, i a l’alemanya, hom troba imitacions i derivacions —inspirades bàsicament pel Roman d’Alexandre— en la literatura castellana (Libro de Alexandre, poema en cuaderna via del segle XIII, d’atribució incerta), en la italiana (Nobili fatti d’Alessandro Magno, prosa del segle XIV), etc. El Renaixement redescobrí l'Alexandre de Plutarc i, potser, el primer a deslliurar-se de la influència llegendària fou Petrarca a De viris illustribus (~ 1338). A partir de llavors, el tractament culte es reclogué, pràcticament, al camp del teatre: l'Alexander, Campaspe and Diogenes (1584) de John Lyly; la tragèdia de Racine, Alexandre le Grand (1665), la més cèlebre d’aquestes obres, i el drama líric de Metastasio Alessandro nelle Indie (1727), el qual, musicat nombroses vegades, esdevingué un dels melodrames més afortunats del segle XVIII.