Era un antic banc de sorra, conegut en un principi amb el nom de l' Alfac , que, acrescut pels al·luvions aportats per un dels braços de l’Ebre que desembocava en aquest indret (la boca de l’Alfac ), convertí l’antic port Fangós en una albufera. Una nova llengua de terra, coneguda amb el nom de la Banya, unida a la terra ferma per l’istme del Trabucador, formà un nou port natural, el port dels Alfacs (el 1420, la flota reunida per Alfons el Magnànim per passar a Sardenya ja fou concentrada en aquest nou port i no al port Fangós, on s’havia aplegat encara el 1323 la flota amb la qual passà a la mateixa illa l’infant Alfons). La boca d’aquest port és compresa entre la punta de la Senieta, al S de Sant Carles de la Ràpita, i la punta del Galatxo, a l’extrem de la Banya. És un dels ports naturals més segurs de la costa catalana per a embarcacions que no calin més de 6 m (el 1813, durant la Guerra contra Napoleó, hi encallaren divuit vaixells anglesos en intentar endinsar-s’hi: tretze aconseguiren de sortir-ne, però la resta, amb llur tripulació, caigueren en mans dels francesos). El port dels Alfacs (anomenat també de Sant Carles de la Ràpita des de la fi del s XVIII) fou un dels ports autoritzats per Carles III el 1778 a comerciar amb Amèrica. La costa interior del port pertany als municipis de Sant Carles de la Ràpita i d’Amposta. Al primer, el sector meridional, que correspon a la costa de Dins de la Banya (on, més a l’E de la punta de Palma Marina, es troben les Salines de la Ràpita i llur moll) i a la platja interior del Trabucador, i, a la banda de terra ferma, el sector entre la boca del port i la gola Vella. A Amposta pertany la resta de la banda septentrional, compresa entre la gola Vella i el racó dels Alfacs ; al centre d’aquest sector es troba la torre de Sant Joan, antiga torre de defensa contra els pirates.
Muscleres en el port natural dels Alfacs, a Sant Carles de la Ràpita
© Fototeca.cat