i Alfons I d’Aragó | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Alfons I d’Aragó

Sobrenom amb el qual és conegut el reiel Bataller
Sobrenom amb el qual és conegut el reiel Bataller
història hist
Rei d’Aragó i de Navarra (1104-34).
?, aprox. 1073 — Poleñino, 1134

Fill segon de Sanç Ramírez i de la segona muller d’aquest, Felícia de Roucy, heretà, per mort prematura del primogènit Ferran, el regne de Navarra, i en morir Pere I d’Aragó sense descendents en fou elegit rei. Es casà amb Urraca, filla d’Alfons VI de Castella, ja vídua de Raimon de Borgonya. Esmerçà la seva vida a guerrejar constantment contra sarraïns i cristians, amb èxit i sense; tingué ben merescut el sobrenom amb què el conegueren ja els historiadors antics, el Bataller. Bé que al començament del seu regnat perdé alguns territoris del Cinca, Alfons reaccionà ben aviat. El 1106 s’acostà a Lleida fins a ocupar Tamarit. Derrotà Aḥmad ibn Yūsuf al-Musta'Nn de Saragossa a Valtierra (1110), la qual cosa tingué com a conseqüència el projecte aragonès d’atacar Saragossa. En morir Alfons VI de Castella (1109), Alfons I d’Aragó pretengué el regne que heretava Urraca. Bé que fou reconegut per una bona part de castellans, no l’acceptaren, però, nuclis influents de la noblesa i la clerecia, guiats per l’arquebisbe cluniacenc Bernat de Toledo, que defensaven els drets exclusius d’Urraca i del seu fill Alfons Raimúndez. Alfons I, cansat de l’oposició violenta, hagué finalment de renunciar (1114). El pretext de parentiu llunyà amb Urraca (ambdós eren renets de Sanç el Major de Navarra), esgrimit pels prelats afrancesats, feu que el papa Pasqual II declarés la nul·litat del matrimoni. A la fi, el rei aragonès repudià Urraca. Malgrat els constants problemes matrimonials, Alfons prosseguí les lluites i ocupà Morella (1117). Un concili de Tolosa convocà els barons llenguadocians vassalls d’Alfons, —entre ells Gastó de Bearn i Centul de Bigorra,— per a una croada de conquesta de Saragossa. Alfons entrà a la ciutat a la darreria del 1118. En aquest setge hom usà màquines de guerra que eren una novetat a l’Occident. Successivament caigueren a les mans d’Alfons: Tudela (1119), Tarassona i Calataiud (1120). Un fort exèrcit d’almoràvits fou vençut a Cutanda. Alfons I feu també acte de presència a Galícia, contra el seu fillastre Alfons Raimúndez. El Bataller emprengué, el 1125 i el 1126, una campanya militar atrevida cap a terres d’Al-Andalus; travessà terres enemigues: Terol, València, Xàtiva, Múrcia, Granada (dues vegades), Màlaga, Còrdova i retornà per Conca i Albarrasí. Sovint no li oferiren resistència; però també hi hagué batalles dures, com la d’Arinzol (Lucena). Els resultats no foren pas conquestes territorials —com era l’objectiu principal—, sinó l’alliberament (o, millor, l’allistament) de molts mossàrabs andalusos i valencians a les seves tropes, que seguidament li serviren per a anar repoblant les terres conquerides de l’Ebre i del Jalón. De retop, els mossàrabs que restaren a Al-Andalus foren gairebé tots deportats o exterminats. Alfons hagué de tractar amb Ramon Berenguer III de Barcelona, tant per les delicades qüestions suscitades a la mort d’Urraca entre Alfons I i Alfons VII de Castella, com per friccions jurisdiccionals amb zones de reconquesta reservades al barceloní i pels feus llenguadocians. Alfons, que havia conquerit Fraga (1122; després, però, perduda), sembla que arribà indegudament fins a Gardeny (1123), sobre Lleida, la qual cosa provocà una entrevista i un conveni amb Ramon Berenguer (1126). A causa de revoltes de súbdits llenguadocians, Alfons, per reduir els rebels, assetjà Baiona (1131). Continuà la reconquesta de l’Ebre i utilitzà embarcacions fluvials amb les quals arribà a prendre Mequinensa (1133). L’objectiu era Lleida. Però l’emir ‘Alī ibn Yūsuf el vencé als murs de Fraga sense que l’aragonès pogués recuperar-la. Tres dies després, Alfons morí (setembre del 1134). El seu testament deixava els seus regnes als ordes militars del Sant Sepulcre, dels hospitalers i dels templers. Alfons no deixà descendents. Volgué que els dits ordes restituïssin el que ell i els seus predecessors havien arrabassat per la violència. La solució no fou, naturalment, acceptada pels nobles aragonesos, que la impugnaren i s’apressaren a elegir un rei propi, el germà d’Alfons I, Ramir, aleshores monjo i bisbe de Roda-Barbastre. Per llur banda, els navarresos escolliren Garcia VI de Pamplona. Castella es quedà amb el “regne saragossà”. El desmembrament dels territoris reunits per Alfons I fou un fet originat per la poca consistència política de les unions territorials i les enveges dels sobirans veïns. Però tingué una conseqüència política transcendent perquè provocà la unió d’Aragó amb Catalunya pel casament de la filla de Ramir, Peronella, amb Ramon Berenguer IV de Barcelona.

Col·laboració: 
AMM
Llegir més...