Fill de Sanç III i germà de Pere I i d’Alfons I d’Aragó. De molt jove entrà al monestir benedictí llenguadocià de Sant Ponç de Tomeres. Vers el 1130 passà al priorat de Sant Pere el Vell, d’Osca, filial del dit monestir, i el seu germà Alfons, poc abans de morir, li feu obtenir el bisbat de Roda-Barbastre.
Mort Alfons I (1134) sense descendència, després de la derrota de Fraga, i havent fet un testament absurd que designava hereus seus el Sant Sepulcre, l’Hospital i el Temple, els aragonesos, a Jaca, l’elegiren rei considerant-lo amb el millor dret a la successió, a desgrat de la seva condició clerical. La situació era crítica: les fronteres meridionals eren envaïdes pels sarraïns i les occidentals pels castellans. Navarra es declarava independent i el seu rei Garcia VI posseïa un extens domini a Montsó que era una greu amenaça per a Ramir, a més de la representada per l’estat de rebel·lió latent o efectiva en què es trobava la noblesa aragonesa. El nou rei restà aviat gairebé sense autoritat i hagué de fugir a Catalunya.
El 1135 Ramon Berenguer IV l’acollí a Besalú i probablement convingué amb ell un pla a seguir. Vers la fi del mateix any, Ramir, de manera probablement anticanònica, contragué matrimoni amb Agnès de Poitiers, la qual a la fi de l’any següent li donà una filla que rebé el nom de Peronella. L’apetència de Castella en relació amb el regne de Saragossa obligà Ramir a negociar amb Alfons VII i a reconèixer-li uns certs drets sobre els territoris conquerits per Alfons I d’Aragó (1136).
Alfons VII de Castella evacuà Saragossa, però retingué Sòria, Calataiud i Alagó, alhora que projectava el casament del seu hereu amb la princesa acabada de néixer, a la qual volgué canviar el nom pel més castellà d’Urraca. Davant l’amenaça castellana, tant Ramir com els seus sotmesos, cercaren la solució pel cantó oposat: el 1137 fou convingut a Barbastre l’esponsalici de Peronella amb Ramon Berenguer IV i el traspàs de la sobirania al comte barceloní; el mateix any els veïns d’Osca juraren fidelitat a aquest; Ramir declarà nul·les les donacions fetes per ell sense consentiment del comte; i el rei traspassà a Ramon Berenguer tots els drets i prerrogatives que havia retingut, conservant, però, el títol de rei. Després d’això es retirà al priorat de Sant Pere el Vell (Osca), on visqué encara vint anys. Poc abans de morir reprengué l’hàbit benedictí.