Fill primogènit de Ferran I de Catalunya-Aragó i d’Elionor d’Alburquerque. Quan vingué a Catalunya tenia divuit anys. Ja era, doncs, format en part en cenyir la corona, però no era tan estranger com el seu pare. Cordialment, era també un altre home, i per ell foren reparades algunes de les arbitrarietats comeses pel seu pare amb les dames del casal d’Urgell i fins i tot amb Jaume el Dissortat. El rei Ferran, en canvi, ja havia deixat traçada la política general dels reialmes, que seria prosseguida pels seus fills. El 1415 feu casar Alfons amb la seva cosina Maria de Castella. Hi havia, però, una qüestió prèvia que influiria en la política interior de cara als propis súbdits. En el breu regnat de Ferran I s’havien esdevingut alguns conflictes, però el primer rei castellà no gosà anar tan lluny com el seu primogènit en les qüestions parlamentàries. Al parlament de Barcelona (1416), la proposició reial d’Alfons havia estat feta en castellà. Probablement fou a provatura, que no tingué repetició: a les corts següents (Sant Cugat, 1419) el rei feu la proposició en català i ell mateix la llegí. No en va l’arquebisbe de Tarragona, en respondre l’anterior proposició, l’havia invitat a estimar Catalunya i li havia recordat que només l’amor engendra l’amor. Més greu encara, el dissentiment ja s’havia esdevingut a les primeres corts de Barcelona, i el malcontentament dels catalans concità una lliga de barons, viles i ciutats, més els consellers i síndics de la ciutat de Barcelona, als quals s’uniren les ciutats de Saragossa i València. Tot provenia, inicialment, de la qüestió de l’idioma. D’altres qüestions foren suscitades per la tendència del rei a prescindir de les corts. Poc avesat als deures constitucionals, creia entrebancadores les obligacions que li imposava el parlamentarisme català.
Se sentia disposat a prosseguir l’expansió mediterrània de Catalunya i, tan aviat com pogué, passà a Sardenya, on acabà d’afermar el domini català (1420), gràcies a un acord definitiu amb el vescomte Guillem III de Narbona, mitjançant el compromís de lliurar-li 100.000 florins d’or a canvi de totes les terres posseïdes pel vescomte, compresa la ciutat de Sàsser. Un cop aconseguit això, passà a l’illa de Còrsega i posà setge a Bonifacio, tot pretenent de convertir en efectiu el títol de rei de Còrsega. Però la situació alterosa de Bonifacio feia molt difícil l’expugnació, amb més motiu perquè els illencs tenien la protecció de Gènova, i Alfons hi renuncià (gener del 1421). La decisió vingué encoratjada per una ambició de més envergadura que li abellia molt més: llançar-se a la conquesta de Nàpols, que havia de constituir la grandesa i l’empresa efectiva del seu regnat. Afillat per la reina Joana II de Nàpols, feu l’entrada a la ciutat; ben secundat per Catalunya, vencé per terra Lluís d’Anjou i per mar els genovesos. Però la reina, que canviava fàcilment d’amants i d’afillats, pressentint que la personalitat del rei Alfons li faria ombra i fins i tot potser la dominaria, revocà el seu afillament pel del rival Lluís d’Anjou. Decebut i despitat, el rei Alfons tornà a Catalunya. Romangué nou anys als seus regnes ibèrics.
Durant aquest temps, tot sentint l’enyorança d’Itàlia, omplí la seva vida d’altres ambicions, en l’impuls de les quals tenia i tingué sempre una bona part el seu germà Joan, que seria el seu successor. Molt diferents de caràcter, l’un semblà tenir per ideals l’expansió mediterrània, i l’altre encarnà l’ideal d’expansió peninsular: dues tendències entre les quals s’havia debatut Catalunya, amb predomini definitiu de la primera. Aquest període de lluites dels Trastàmara de Catalunya-Aragó contra els de Castella, i més concretament contra el privat Álvaro de Luna, constitueixen un seguit inacabable de guerres i d’intrigues que costaren la vida a l’infant Enric (1445), germà d’Alfons; lluites que, en definitiva, no reportaren cap bé als regnes catalanoaragonesos i que produïren l’esgotament d’Aragó. Enmig d’aquestes lluites destaquen com a fets més importants no solament els esforços dels Trastàmara aragonesos per a dominar, atraient-les, ciutats com Toledo i Sevilla (1425), o les gestions de Múrcia per a lliurar-se al Magnànim (1448), amb la condició, però, de restar dins la corona de Castella, i les ambicions d’Alfons respecte a la conquesta del regne de Granada (1433), que hauria volgut per a ell o per al seu germà l’infant Enric, sinó també les ambicions del mateix Alfons per a esdevenir rei de Castella. A l’extrem contrari hi hagué gestions de la reina Maria, muller del Magnànim, que alguna vegada provocaren la cessació de les hostilitats.
Però, atret per Itàlia, passats els nou anys de permanència als seus regnes ibèrics, Alfons partí i no tornà mai més (29 de maig de 1432). Des de la partença cap a la costa tunisenca, on, debades, pretengué de conquerir l’illa de Gerba, fins a la submissió total del regne i l’entrada triomfal a Nàpols, el 2 de juny de 1442, a través de l’arc commemoratiu que hi erigí, passaren deu anys de pugnes constants, diplomàtiques i bèl·liques, en què no deixaren de sovintejar els contratemps i fins els desastres ingents, com la batalla de Ponça (1435). El rei i els seus germans foren fets presoners pel duc de Milà; la reina Maria i els seus súbdits reaccionaren per tal d’alliberar-lo. La simpatia i la diplomàcia d’Alfons li permeteren de transformar el seu vencedor i escarceller en amic i aliat. No solament Itàlia fou posada en commoció, sinó també les potències europees, i al capdavant el papat i els Anjou. Era una renovació de les antigues lluites per Sicília: el papa no admeté que una potència que ja dominava aquella illa l’amenacés directament des de Nàpols. Correlativament, Alfons respongué estimulant els papes cismàtics o els pares del concili de Basilea rebels al pontífex romà. L’aspiració dels Anjou arrossegà França, mentre el Magnànim refeu l’aliança anglocatalana bo i lligant-se amb Enric V d’Anglaterra, i amb Felip el Bo, duc de Borgonya. L’imperi alemany i Castella —guerres peninsulars— feren costat als enemics tradicionals de Catalunya: els Anjou, el papat i Gènova. Alfons seguia mantenint les aspiracions damunt Còrsega i, tot plegat, encara fou poc al costat dels eixamplaments que reberen les que tenia el Magnànim al Pròxim Orient, com a resultat dels títols que duia aparellats de rei de Nàpols i certes romanalles de la dominació catalana a Grècia.
Com a conseqüència, el capitost albanès Skandërbeg es feu vassall d’Alfons; el català Bernat Vaquer ocupà el castell de Croia, actual Krujë (1451), i Ramon d’Ortafà hi fou enviat com a virrei d’Albània i posteriorment nomenat virrei d’Albània, de Grècia i d’Eslavònia, mentre Joan Claver esdevenia virrei d’Epir i de Morea. Amb tot això s’enllaçà l’oferiment de la corona d’Hongria al rei Alfons per János Hunyadi i d’altres magnats hongaresos. L’ofensiva i la defensiva contra els turcs es dibuixà a tots els camps. L’almirall Bernat de Vilamarí ocupà i fortificà Castellòrizon, operà a la desembocadura del Nil i hi incendià els vaixells enemics, es llançà damunt el litoral de Síria i hi repetí la gesta. Joan de Nava, mariner castellà al servei d’Alfons, s’esforçà per tal d’establir-se a Xipre. En tots aquests esforços, ni Constantinoble ni Terra Santa no foren oblidades. Constantinoble es trobava gairebé a les mans dels turcs; per tal de mobilitzar una croada, Alfons envià ambaixadors al Preste Joan de les Índies (el negus d’Etiòpia), a l’emperador de Trebisonda, Joan Comnè, al de Constantinoble, Constantí Paleòleg, i al kan de Pequín (1452). Però Constantinoble caigué el 29 de maig de 1453. Després del desastre, Alfons procurà, tanmateix, d’afermar la penetració als Balcans; el front catalanoalbanès seguí resistint, però els projectes de croada, en connexió amb Felip el Bo de Borgonya (que li havia concedit el Toisó d’Or el 1445), àdhuc quan el cardenal de València Alfons de Borja, arribat al papat amb el nom de Calixt III, els prengué a les seves mans i els impulsà, fracassaren lamentablement.
La mort sorprengué el Magnànim —que nodria encara els seus grans somnis d’imperi mediterrani amb Nàpols com a centre dels seus dominis— al castell de l’Ou, el 27 de juny de 1458. A la seva mort la corona catalanoaragonesa passà al seu germà Joan II de Catalunya-Aragó i la corona de Nàpols al seu fill natural Ferran I. Amb aquesta partició, els grans esforços consentits pels seus regnes esdevingueren una sèrie de sacrificis estèrils. El seu imperi oriental s’esfondrà ràpidament. Resta encara la seva activitat davant els problemes politicosocials de l’interior: els conflictes de la Biga i la Busca, el dels pagesos de remença i el dels forans mallorquins. En algun d’aquests conflictes interiors hagué d’intervenir, a vegades decisivament, la reina Maria. En les lluites entre les classes barcelonines, Alfons, seguint la tendència de la reialesa, acabà decantant-se pel partit popular o de la Busca. Un procés semblant seguí el problema dels remences. El 1448, Alfons el Magnànim promulgà una constitució que permetia les lliures reunions dels remences per tal de recaptar fons i nomenar síndics per alliberar-se dels mals usos.
El 1445 anà més lluny i, mitjançant un donatiu de 100.000 florins, els declarà anul·lats. La forta oposició que aquestes mesures radicals produïren, motivaren que, trobant-se lluny el rei i no havent pogut o no havent volgut exercir tota la seva autoritat, la qüestió restés en suspens, amb tota la reserva de possibles violències; tanmateix, un precedent quedà establert. L’actuació del rei Alfons en la qüestió dels forans o camperols mallorquins fou molt diferent. La lluita, sota el govern del Magnànim, entrà pels camins de la revolta armada. L’illa fou teatre de tota mena de crims i de violències per ambdues parts. La cort de Nàpols, desorientada i indecisa, acabà llançant damunt els revoltats tropes italianes d’aventurers —els terribles saccomanno— i imposà multes esgotadores als forans, que determinaren l’emigració a Còrsega i a d’altres riberes pròximes. L’absentisme reial, al mateix temps, s’ornà de fastuositat, i la cort napolitana resplendia de festes i consumia despeses inimaginables. Lliurat a l’amor —Lucrezia d’Alagno— i als seus somnis de grandesa en què Alexandre era el model i Quint Curci el breviari, el rei no trobà, en vint-i-cinc anys d’absència, el lleure per a anar a visitar els seus súbdits de la corona catalanoaragonesa.
Alfons IV i la cultura
Les biografies coetànies d’Alfons el Magnànim, la del Panormita sobretot, mitifiquen els seus trets culturals. Tenen, tanmateix, un fonament real, confirmat pels documents i recollit per historiadors posteriors: Vespasiano da Bisticci, Joan Margarit, Lucio Marineo i Pere Miquel Carbonell, el qual en diu “ens ha despertats e mostrat camí d’aprendre saber..." El qualificatiu de Mecenas noster li escau especialment d’ençà de l’establiment a Nàpols (1442). Es rodejà d’humanistes i els protegí: Lorenzo Valla, Gasparino Barzizza, Bartolomeo Facio, Leonardo Bruni, Giannozzo Manetti i, més que tots, Antoni Beccadelli, el Panormita, que en fou praeceptor i n’obtingué la fundació de l’Academia Alfonsina o Panormitana, després Pontaniana quan en fou ànima Giovanni Pontano, també al servei del rei. Amb aquests mantingueren contacte i correspondència amical els secretaris catalans; Joan Olzina, Arnau Fenolleda, Francesc Martorell i Jordi Català, entre altres, foren tocats d’humanisme. Aquests contactes havien de produir la influència de la prosa llatina en la cancelleria i en la literatura catalana. La relació amb els escriptors catalans coneguts fou menys íntima. Amb tot, Andreu Febrer tingué càrrecs a Sicília; Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March i Lleonard de Sos li dedicaren poesies. Entre els castellans, ho feren Santillana i els poetes del Cancionero de Stúñiga, compilat a Nàpols, mort ja el rei. L’interès personal d’Alfons pels estudis grecs i llatins és documentat. És famosa la carta a Cosimo de Mèdici en què li agraïa un còdex de Laerci; ell encarregà a Lorenzo Valla de traduir la Ilíada, i a l’Aretino la Política d’Aristòtil; el Panormita rebé per desig seu a Pàdua un os de Titus Livi. S’interessà també pels estudis bíblics, i per això admirà Giannozzo Manetti. Entre els artistes que protegí són citats Pisanello, que n’esculpí l’efígie, Donatello, Francesco Laurana, que fou l’autor de l’arc de triomf del Castell Nou de Nàpols, el pintor Jaume Baçó, dit Jacomart, que cridà a Nàpols, Colantonio, el mestre d’Antonello da Messina, etc. L’enriquiment de la biblioteca reial en el seu temps ha estat molt estudiat. Feia copiar llibres i l’"empresa del llibre” fou la més preada de les seves condecoracions.